2008, farewell...

Em despedeixo del 2008 amb el blau i el verd d'euskal herria als ulls.
No tinc ganes de fer repassades d'any, ni resums, ni res d'això. Duc un somriure als ulls i la màgia d'aquesta terra enredada als cabells.
Que tinguem sort...
...que tinguem una ment diàfana per poder seguir trepitjant, caminant, recorrent camins amunt i avall pel 2009 amb força i il·lusió!

Dóna'm rock n'roll

Aquesta tarda he fet un descans entre tiberi i tiberi, cava, vinatxo i moscatell... i m'he dit que em convenia una estona de calma al sofà. Amb els pensaments enlluernats per la dolçor (d'ell i del torró), he tingut la magnífica idea de posar un dvd de sopa de cabra que em van regalar amb un enderrock fa la tira de temps i uf! no podia deixar de cantar i de sentir totes aquelles cançons que més que simples melodies, eren el meu manual d'adolescent! Reviure els mil concerts de sopa de cabra en què embogia amb els moviments sexis d'en quintana dalt l'escenari, o aquella nit de festa major en què em va dedicar la cançó de "mai trobaràs el teu príncep blau"! Quanta raó que tenies, quintana!

És que els princeps blaus no existeixen. De gripaus, en canvi, a patades...

Bé, primer aquesta. Després, "quan et mooouuss tot el fàcil... quan tu vols, que m'escalfi... quan et mooous, crido al cel com un gos... el dimoni que et remena em fa perdre el controool!". Diumenge a la tarda cap a bilbo... 5 dies perduts per allà, fent i desfent. Sobre, sota, al llit o drets, o millor anem a algun lloc on potser algú ens pugui veure! Potser estàs roent però no t'atreveixes, no importa l'hora que és, vine'm a veure! Uouououoooo...!

Feliç com un anís (2)

Ahir a la tarda vam comprar els bitllets per bilbao!!! 5 dies per desconnectar per allà dalt...!!!!

Malgrat les adversitats, sempre s'ha de ser capaç d'arrencar un somriure a la vida. Les males cares, el pessimisme, les absurditats vitals... blablabla... no té cap mena de sentit viure amb l'amargor a dins. Tot és més senzill si t'ho agafes pel cantó ple de l'ampolla... Al cap i a la fi, de vida només en vivim una.. doncs vivim-la bé, no?!

I ja us dic que no es tracta pas de desitjar una vida sense problemes ni entrebancs, que d'això n'hi ha per donar i per vendre. Però sí que potser hem de procurar gaudir de les coses simples i planeres, ser feliços amb el què tenim... i sobretot, plantar cara a les adversitats!

I si de tant en tant et pots donar un petit plaer com aquesta escapada, doncs... què més es pot demanar?!

(ejem... banyera hidromassatge... jajaja!)

fa mig any...

...fa mig any era a l'alguer... Mira quin sol, quina llum... pantalons curts, calor, cafès amb gel, pell torradeta, banys a la platja...
I ara, en canvi. Fred. Fred, fred.
Només putu fred!!!
Ara fa mig any tot era tan diferent! el verd m'envoltava arreu; ara els arbres van despullats, el terra és marró, el cel és fosc, negre.
ARGH!

...4 dies i gas!

Amb la punteta dels dits ja puc palpar les vacances de nadal!!! ens queden 4 dies, 4, només 4!!!

I malgrat tot, la vida dóna voltes i voltes com un loops interminable, com un viatge de muntanya russa infinit! Et fas plantejaments a curt termini que ves per on, canvien cada 2 x 3, has d'anar fent i desfent intencions constantment. Però aquest cop no em queixo pas. Gens ni mica. Estic... aix... com entre cotons de sucre. Sí, sí, cagant mel i somiant truites tot el sant dia. I tan feliç!

Encara no sé què faré, ni cap on aniré, ni res de res, el futur és igual d'incert, però la bona companyia s'agraeix. La confiança, el bon rollo, la sinceritat, la tendresa, els riures. Tan inesperat i tan agradable!

Mala pata

Resulta que sembla que la història s'entesti en posar-me pals a les rodes. Ahir a la tarda, després de dinar, era a l'habitació amb uns quants exàmens (els últims!!!!!!) per corregir davant dels nassos, però abans de posar-m'hi, vaig estar mirant detalls de l'euskal-escapada nadalenca. Em fa moltíssima... i quan dic moltíssima vull dir una enorme il·lusió marxar aquestsa setmana per nadal...

Total, que era a l'habitació escoltant la ràdio, mirant un googlemap de la zona del nervión, el guggenheim i tot això, i de cop sento: PATAM!

Una escala que es mou, l'olla que cau a terra, i un cop sec, com de sac de patates que cau a terra. Cap crit.

Vaig pensar que potser havia caigut això, l'olla, a terra. Però i el soroll de l'escala?? Merda!!! surto corrents cap a la cuina i em trobo la meva mare estesa a terra. Havia caigut ella, no l'olla.

Òstiaputa...

Estava conscient, es quexava de l'esquena, merda... No es podia moure de terra. Fa 4 anys va caure i es va aixafar 2 vèrtebres, així que ja sabia per on podia anar la història. A poc a poc la vaig ajudar, sense forçar-la, creuant els dits perquè només fos el cop, perquè no s'hagués trencat cap pròtesi dels genolls, perquè l'esquena no hagués rebut més, perquè el braç també fos a lloc...

Em va dir que s'havia enfilat a l'escala i al marbre per netejar els rajols de més amunt de la paret. Se li'n va l'olla, gent!!! em vaig cabrejar moltíssim!!! joder!!! va perdre l'equilibri i va caure com un plom...

Ella no ho volia, però la vam dur a l'hospital, i apa: una vèrtebra aixafada. Joder, quina merda...!!! Ara s'hi haurà d'estar uns quants dies immòbil fins que li facin el corsé, i després haurà de dur la cuiraça uns 6 mesos.

I no us imagineu pas quina super putada suposa això... primer de tot, per ella. Perquè està trencada per tot arreu, i perquè sempre més se ressentirà d'això. Perquè el meu pare torna a tenir el peu fatal, i el pobre home ja no està per trotes d'hospitals ni coses així. Perquè jo vaig de putu cul i no tinc temps de treballar, de cuidar-ne un i l'altra, de fer la feina de casa, de viure jo...

Quina merda!!!!!

...avui havia d'anar a sopar i a veure el barça, havíem de pillar els bitllets per bilbao. Tinc projectes nous... necessito temps per mi i amb tot plegat, no puc! Quin desastre!!!!

Hauré de fer una sentada amb mi mateixa, agafar el toro per les banyes i tornar-me a posar les piles. El que passa és que em fa mandra estirar del carro altre cop, osti, tu, jo voldria viure tranquila amb els meus problemes, somnis, anhels...

Ara mateix tinc una PILA de coses per fer avui tan immensa que no sé ni per on començar, i m'he dit: doncs mira, fes un escrit al bolc, i buida el pap... Bé, em queden 10 hores per les nou del vespre i ha de quedar tot tot fet i a punt. No perdo més temps, sincronitzem rellotges...

Tres, dos, un...

Som-hi!

Trucar al timbre

Aquesta tarda m'ha passat una cosa d'aquelles que et deixa un somriure estampat a la cara. Resulta que he hagut d'anar al centre de recursos a buscar unes pelis per l'escola. Eren les 4 de la tarda, i l'institut era ben buit. La porta era tancada i hi havia un cartellet que deia: truqueu al timbre.

Piiipiiipiiiiii...

I ha aparegut una mà que m'obria la porta. La mà seguia en un braç, en un cos, una cara, uns cabells, un somriure... tot ben familiar. Era el meu professor de geografia de l'institut!!! Ai, carai, feia 10 anys que no el veia!!! Mare meva, quins nervis... he de confessar que era el meu "amor platònic" aleshores... m'encantava quan es passava hores parlant dels seus viatges per amèrica del sud, quan ens explicava coses de chiapas, de mèxic. De les semblances entre els indígenes de chiapas i els pagesos remences catalans... M'encantava com es gratava l'esquena, i tothom se'n fotia de mi quan li deia obertament que volia que se m'endués a un dels seus viatges...

Aleshores jo tenia 16 anys, i ell em mirava amb cara de: nena, t'has trastocat o què?!

Total, que m'ha obert la porta, i li he tornat el somriure. Li he explicat què venia a buscar i de cop, m'ha dit: ostres, Noemí, que en feia de temps que no ens vèiem, eh! què és de la teva vida, ara? no fotis que ets professora...?

Li he explicat els meus periples des que vaig marxar de l'institut, i m'ha contestat que mai havia dubtat del meu esperit lliure i aventurer... ja veieu per què m'agradava tant aquest home!

No deia mai de sorprendre'm el prisma que utilitzem per mirar el món quan som adolescents. Ho trobo interessantíssim, i tinc molt present, encara, les sensacions al màxim, els sentiments a flor de pell, sempre...

De vegades em fa por encarcarar-me, encatronar-me. Fer-me gran i oblidar-me de tot allò...

Banana Pancakes

Can't you see that it's just raining?
there's no need to go outside...

But baby you hardly even notice
when I try to show you this
song it's meant to keep you
from doing what you're supposed to
like waking up too early,
maybe we could sleep in
I'll make you banana pancakes
pretend like it's the weekend now
We can pretend it all the time...

Can't you see that it's just raining?
there's no need to go outside...

Simplicitats

Mal moment he escollit em sembla per explicar que estic feliç com un anís!

Les complicacions a la feina, un dia de merda ple de situacions absurdes que m'he trobat jo soleta perquè sí, perquè de vegades m'emmerdo i encara no sé com em deixo prendre el pèl d'aquesta manera...

Mal moment deia, doncs per plasmar aquí com m'agraden les coses simples i planeres, fàcils... que fàcil que ho he trobat tot plegat, m'encanta! Espero poder gaudir-ne durant temps, de veritat. Mai se sap, el temps... aix, el temps...

Mal moment per recrear-me en coses tan boniques, sí, sí. El mal d'ovaris és fastigós, llevar-se a les 6:30 és una merda, tenir un dia interminable i que puc preveure (sense bola de vide) que serà d'aquells de putu-cul és pitjor encara.

Demà doncs, o potser el passat, ja escriuré i m'endinsaré altre cop en aquest univers nou on acabo de treure el cap. Penso que de vegades ens agafa la dèria de voler-ho veure tot pel cantó negatiu, des del punt de vista més lleig, més avorrit, més gris. I si ho penses, te n'adones que si t'agafes les coses des d'un punt de vista obert a descobrir i a gaudir... acabes descobrint la bellesa de la simplicitat, de les petites coses, dels detalls. Acabes apreciant unes paraules, un somriure, una carícia... Aprèns que un simple cafè pot voler dir molt, un vermut que s'allarga, una estona de sofà. Penses, hi reflexiones, i veus que joder, ha de ser això, perquè ser exigent no vol dir haver de veure lletjor a tot arreu, ni buscar la "perfecció 100%" , perquè no existeix. Perquè som com som gràcies a totes les petites coses que fem i que diem... no serveix de res muntar-se la grandíssima paranoia teatral per crear-se una SuperCareta... això no et duu enlloc excepte a la superficialitat, a la fredor, al despreci de l'altre perquè no és tot allò que tu somies...

Però és que potser, si t'ho mires més d'aprop, veuràs que les persones cominiquem moltíssim amb actes simples i banals.

El què passa és que ens acabem encorsetant per por a la reacció de l'altre. Si faig això... si faig allò... si no ho faig...

Oh, merda, merda... quan es comença així... tururut violes! És millor sempre ser un mateix, com a mínim, si no surt bé, doncs te'n pots anar ben content d'haver-te mostrat tal qual, sense trampa ni paranys.

I de veritat que s'agraeix infinitament la normalitat i la tendresa sense pors del ridícul, sense caretes, sense tibantors, sense complexes ni paranoies. Simplement això.

It ain't over till it's over

Avui us vull cantar una cançó, eheeemm... diu així:

Let's wander slowly thorugh the fields
slowly slowly through the fields
I touch the leaves that touch the sky
just you and I
through fields of joy...
All trouble slowly fades away,
slowly slowly fades away...
I hold your hand inside my hand
across the land through fields of joy
The sound of music that we hear
the blend of colors in the air
all cities, mountains disappear from view
all truth and beauty near to me and you
with you through the fileds...
with you through the fields of joy!

(aix, aquesta no és la del títol de l'escrit d'avui, ja ho sé...! He dit tantes vegades de passar pàgina... fins que et decideixes, gires full però... t'ho repenses. Tanques el llibre i el llences al foc. I n'agafes un de nou. I a somriure altre cop, que ja ha de ser això!)

Reflexions de boli vermell

Estic altre cop davant el tràngol inacabable de les correccions. Avui ja fa un bon grapat d'hores que m'hi dedica, i sembla que la pila infinita creixi en comptes d'anar minvant. Ja no sé si és realitat o miratge, crec que els ulls em comencen a jugar males passades...

Ara fa una estona en què m'estic trobant amb desastre rere desastre... i això em planteja força preguntes:

Com és que la cosa va tan malament?

Qui és el responsable d'un fracàs així? l'individu-alumne? l'individu-professor?

Com puc arreglar aquest merder?

Quina estratègia puc seguir per fer-los comprendre que el treball diari és important, que estar atents a classe és important?

Cal que m'hi trenqui tant les banyes?, o simplement passo i mira, tu ,al capdavall, les carbasses van per a ells...??

Buuuf... el resultat és una empanada mental considerable (i espera't, que quan acabi aquests ve batxillerat, jujuju quina por!), unes ganes boges d'acabar i llençar el boli vermell ben lluny, ganes que arribi dissabte per marxar amb els truc, ganes que arribi diumenge per encetar una vetllada prometedora amb un bon sopar...

Eps! Atura't, maca, que encara et queden 3 dies pel cap de setmana... toca pencar i de valent!

Som-hi, doncs... on he deixat el boli vermell??

Sol solet, vine'm a veure!

Bufa! renoi! osti tuuu!!! quin fred que fa aquests dies!!! estic congelada... ahir vaig passar tant fred que si m'haguessis punxat, n'hagués sortit granizat, nano!!!

No m'agrada gens anar tot el dia amb mil capes de roba, mitjons gruixuts, abric, bufanda... no em puc ni moure! I el que porto pitjor és el fet d'anar encongida pel carrer, m'acaba fent mal l'esquena, de veritat! I el cap, uf!

A més, ha tornat el color blanc-com-la-llet a la pell, no queda ni rastre de la cara de cirera de l'estiu, estic així amb cara pansida, ulleres marcades (i més en dilluns...).
Però els ànims els tinc ben amunt! malgrat els exàmens, la feinada, la casa... estic contenta i tinc ganes de riure, de xerrar, de sortir, d'estimar... només em falta l'escalforeta del sol per estar com a l'estiu!

Expedició al Pol Aventura!

Fa cosa de 3 mesos o més vam veure que la nostra estimada Estrella Damm tornava a engegar la promoció dels descomptes a les etiquetes per anar a port aventura. Que cutre, direu. Sí, sí... La qüestió és que l'any passat ja vam acumular etiquetes, però vam decidir anar-hi just el dia després del sopar de caps del cau. Òbviament, van haver-hi baixes d'última hora, jo per exemple, em vaig rajar vilment quan em va sonar el despertador a les 7 del matí, i crec que m'havia ficat al llit més tard de les 6, amb un cego més que considerable... vaig passar. Però aquest any ho hem organitzat bé, fins i tot tenim casa per aquelles terres!! I total, que som una colla de 15 o 16 o 17 que marxem a fer l'animal a port aventura. Marxem tot el cap de setmana de festeta per allà baix. Hem reunit més de 500 etiquetes, i és que una altra cosa potser no, però amor a l'Estrella n'hi ha, i molt...

Així que si em busqueu aquest cap de setmana haureu de mirar pel dragon khan i no sé què més, fa més de 10 anys que no hi vaig, juajua!!! quina emoció!!! I estarà tot guarnit de nadal, juasjuas, pot ser un fart de riure! Ja hem dit de portar cartes i fer unes timbes, unes birres, clar, i farem també unes coques de recapte, uns fums, una descoberta nocturna per reus...

L'únic inconvenient és el fred aquest que fa, però bé, amb un bon polar s'arregla tot, juasjuas, aviam si ens deixen pujar a tot arreu!!! Ens hem preparat a consciència, ja tenim la llista feta i la motxilla a punt, que freak!!!!

I sí, ja ho sé, m'hauria de quedar corregint, corregint, corregint. Tinc una pila dexàmens immensa per corregir. Però escolteu... necessito sortir, que em toqui l'aire, que em pugi l'adrenalina i els colors...

Love me two times baby,

love me twice today,

love me two times, I'm gonna away...

Es trobaven sols en aquelles alçades, tan sols que fins i tot abaixaven la veu, com per evitar que les ombres del bosc es despertessin. I tot i així, la calç de les cel·les semblava rebotar cada paraula i cada respiració com si les absorbissin per a coneixement de l'eternitat. La Pentinada va servir més vi mentre la foguera se li multiplicava per mil als ulls, i els cabells se li esborrifaven una mica més a cada cop de vent. Els va servir un beuratge elaborat per mi mateixa, per apagar les angoixes, una base de greix d'oli amb arrels de mandràgora, i amb les aromes blaves del matallops i de les fulles de belladona -en nombre senar, és clar- i alguna cosa més que és més miraculós que el vi consagrat, i llàstima que no hagi portat pomes espinoses. La Pentinada va dansar mentre oferia els seus licors i l'Elda va brindar amb en Bernat, amb tantes guspires a la mirada que dues papallones de llum la confonien amb el foc.

Aquest any, sí!

Aquest any no en tinc cap mena de dubte. Aquest any ens tocarà la loteria!!!
Una bona picossada. Què dic bona, boníssima, increïble, tindrà tantíssims zeros a la dreta que no serem capaços ni de comptar-los!

I la gran pregunta: què en farem, de tantíssims calers?!

Doncs bé, els invertirem en una vida senzilla, plàcida, tranquila, reposada.

Primer de tot, després de cobrar el “prèmit”, ens remullarem amb cava (el xampany francès no el volem per a res), i potser ens lleparem la galta, o l’orella amb les gotes que en regalimin. Brindarem una i mil vegades per la vida contemplativa de no-fotre-ni-brot que ens espera i potser ho celebrem tot fent una bona mariscada.

I llavors, a viure amb un somriure, comprarem a mitges una barraqueta en algun racó de món, esperant que el sol ens desperti cada matí i que un pit-roig ens canti des de l'ampit de la finestra.

Ai, la felicitat...! es pot comprar amb diners, doncs?! com quedem?!

Avui ha sigut un dia trist i apagat. Ahir al vespre em van donar la mala notícia de la mort de l'avi d'una amiga, aquest matí hem anat a enterro. No us vull parlar pas de la cerimònia religiosa, perquè en general tenen bastanta tela, sino del fet en sí de la mort. Últimament hi he pensat força, no sé si és que m'estic fent gran, o si és que s'acosta el dia en què farà anys que vaig veure la mort als ulls de la iaia o què...

El fet és que no he pogut evitar reviure una de les experiències que més m'han marcat a la vida, i va ser el fet de veure aquells ulls verds oberts com a plats, grocs, vidriosos, panteixants, exhalant.

Va ser molt fort, encara avui n'he parlat molt poc, no en sóc capaç. Voldria poder viure la mort com una pèrdua natural, la llei de vida que en diuen alguns. Però a mi que no em fotin, quan se'n va un que estimes, la tristor, la pena, el buit que deixa... és insuportable.

I últimament hi he pensat. Em pregunto com es deu sentir una persona que sap que se'n va. Que li queda poc. Què passa amb la gent a qui estima, com es pot superar el fet d'haver-te d'allunyar per sempre de tot? Què faries tu si et diguessin que et queda 1 mes de vida? o 5 dies?

Jo, em moro... ja-ja.

Uf, no ho sé, quina angoixa! El que faig arribada a aquest punt és pensar en altres coses i no plantejar-me "tonteries", però mireu... ja podem fer bona cara i omplir-nos de tonteries, de felicitat, de banalitat. Lluitar per allò que més volem o ser uns autèntics paràsits emocionals. Tard o d'hora, tard o d'hora, tard o d'hora. Pobreta la iaia, tan de bo hagués arribat vint minuts abans a casa aquell matí. Merda.

Txas! La bombeta!

Ahir parlava amb una amiga de coses de la vida que han passat recentment. I de sobte, txas, la bombeta, la revelació. No us ha passat mai de veure-ho tot clar, de cop i volta? Bé, tot, tot, el que se'n diu tot, no. Però sí que em refereixo a allò que us preocupa i que us heu remirat mil cops de dalt a baix, del dret i del revés. Doncs bé, xerrava amb ella i de sobte vaig comprendre la successió dels fets. Tot el seguit d'accions, converses, fets que semblaven inconnexsos van prendre sentit... així de fàcil.

I és ben cert que l'home (la dona, en el meu cas) és l'animal que s'entrebanca més vegades amb la mateixa pedra... sí, sí, sempre igual, patxatp! de peus a la mateixa bassa de fang. Però bé, bufen aires nous, renovadors, reconfortants. Respiro fons, tanco els ulls i vull somriure. M'he desenpellegat d'un pes considerable, del fatalisme, de la negror. A mi m'agrada veure els colors de les coses, les olors, l'escalfor i la calidesa. No estic feta per al fred.

Per tant, vull un gran sol, no pas una gran ombra. Tota per a tu, te la regalo! I també el complexe de nina inflable. Apa, toooot per tu... sí, ai, txass... la bombeta quan s'encén i il·lumina la foscor i ens fa veure, ai las, quantes coses tenim al nostre voltant!

Barrufa!

carbaçó, plàtan i altres verdures

Me n'adono que al bloc han tornat les paraules enverinades, els mals rollos, les frases agres i que fan marcir les alegries. Me n'he adonat ara, rellegint unes línies tan sols. I això no pot ser... fa 11 mesos i mig em vaig fer el propòsit ferm de viure en positiu malgrat la merda general. I ves quina cosa, fins ara m'ha anat prou bé, anar amb el somriure a la cara em fa sentir alegre, radiant. I m'agrada...

Últimament m'he amagat entre les ombres; sortir de l'infierno, la tornada a pineda (aquest cop sense maletes al setembre...), el canvi de feina, la feina en sí, el rebuig i les paranoies... i els mals rollos de sempre. Doncs sí, pesa tot plegat un bon munt, però saps què?!

Ahir al vespre, una tonteria. Unes pseudo-paraules que em van fer riure una bona estona i van encendre una llumeta que no és de res concret, però de tot plegat; és allò que se'n diu alegria absurda i abstracta. Un bon grapat de tonteries, però que al mateix temps fan que tota la resta (feina, obligacions, despertador, tasques feixugues, grises, abominables, merdoses, etc), doncs fan que tot això tingui un sentit.

... és el surrealisme intrèpid de l'instint animal explícit ... per dir-ho així.

Què hi tens al suro?!

Per treure el mal regust

No vull deixar dies i dies el que vaig escriure ahir com si fos una plofa que un amo de gos fill de puta (l'amo, no el gos) s'oblida de recollir just davant de la porta de casa teva. Per treure aquest mal regust de boca he pensat en diverses opcions... parlar del cap de setmana, de la vaga d'avui (que no he pogut seguir, amén-amén), del nou disc d'en Kepa Junkera i de les ganes que tinc de tornar-lo a gaudir en directe, del cap de setmana patrocinat per estrella damm que ens marcarem d'aquí a 15 dies, del concertillo de rauxa a sant pol que hi haurà dissabte, del dinar a can titus a olot el dia 22 i la nit festiva amb en miquel del roig a continuació, del fred, de l'estiuet de sant martí, dels exàmens de 1a avaluació que estan ja al caure...

Finalment m'he decidit, i us vull parlar de l'experiència al·lucinant de l'autoescola. És tan apassionant... avui he anat 2 hores a classe, hem parlat de senyals, de semàfors, de primers auxilis, de com fer massatges cardíacs, o fins i tot de com s'aplica un torniquet. La cosa sembla seriosa, però si veiessiu el quòrum... us fotríeu a riure!

La profe és boníssima, amb la pinta de txoni, els pírcings a la boca, les metxes rosses, el monyo "arreglá-pero-informal", només li falta mastegar xiclet. Juasjuassss... Per haver sigut un dels meus primer dies, es pot dir que no vaig malament, estic entre 7 i 8 "fallos".

Penso treure'm el carnet ben aviat! Tremoleu...

Apàtica

Quin dia més extrany, avui! D'aquells en què no et ve de gust xerrar amb ningú, ni pensar en res, ni menjar res. Ni veure ningú, ni que ningú et digui res. No voldries sortir del llit, però el putu despertador ---repeteixo--- EL PUTU DESPERTADOR sona igual que sempre a les 6:30 de la matinada i et cagues en la puta no sé quantes vegades... i t'has d'aixecar PER COLLONS, perquè no hi ha més remei. I fas 5 minuts tard i ja tens remordiments tot el dia...

Després tot el dia aguantant caretos de personesa que suden de tu, i que a tu no t'importen gens, o zero. O menys que zero. Fent bona cara, somriures, tenint paciència amb tot i tothom. Total, per què?

Eco-eco és el que sento,

(buit)

Em plantejo què hi faig, aquí. Quin és el propòsit de tot plegat.

Voldria marxar, desaparèixer, volatilitzar-me...ser fum.

Un mar de dubtes

Sí o no. Això o allò. O res.

Osti, tu, últimament cago dubtes per definició. No sé què fer amb la meva vida, cap on anar. Quin ha de ser el següent pas. Vull fer les coses bé, però sembla que tinc un do especial per engegar-ho tot a la merda a la més mínima. No estic pas en plan pessimista-fatalista, no. Intento tenir el cap clar i mirar-me les coses objectivament per poder escollir la millor opció, sempre. Fill in the blanks, please, però és que no acabo de veure clares cap de les opcions que hi ha sobre el paper. En un principi, se'm posaven els pèls de punta només de pensar que m'havia de quedar a pineda, altre cop, vivint a casa dels pares... currant en un cole de monges, on sonen les pregàries per l'altaveu de la classe... No ho sé, no formo part de tot això, jo. Tenia molt clar que me n'anava altre cop a l'aventura, amb les mans a les butxaques i moltes ganes de viure coses noves, de descobrir cares noves, etc. Però ai las! resulta que tinc la sensació que m'estic deixant atrapar altre cop pel parany de l'anglès... I am, you are, he is, she is, it is, we are... ai, no, fuig! fuig! Però clar, quan tot plegat ve guarnit d'un sou putíssimamare... costa dir bye-bye, love...

Què he de fer?! m'apunto a llistes i me les piro al primer racó de món que em passi pel cap? me'n torno a fer el hippi ronyós??? em quedo aquí i que em beatifiquin d'una vegada per totes???????

per favor! que algú em doni una opinió vàlida i objectiva... aguanto el paper de novata en aquest espectacle teatral diari que hom anomena 'classes d'anglès'?

En fi, no ho sé pas...

Només sé que l'altre dia pensava, reflexionava, obria i tancava calaixets de la memòria, plens a vessar de records. Uns bonics, agradables, dolços, tendres... d'altres amargs i foscos. I tots tan irrepetibles... Recordava gustos, olors, mirades, tactes. Somriures. Paraules, tantes i tantes... de vegades masses! I tot això és el que em manca ara, tancada sempre en aquesta gàbia invisible de buidor i barrots superflus. Qui ha d'obrir la porta?! ja sé que he de ser jo, només jo: obrir la porta i fer el primer pas (i el segon, i el tercer) enfora. Però de vegades s'agraeix una mica de col·laboració externa...

Però és que ets un cas... que és que encara no t'ha quedat prou clar que la vida és salvatge, nena?!

Avui he rebut això...
Miqueeeel! Miqueeeeeeel, miqueeel del roooooig! Hem vingut a emborratxar-nos, i a veure en miquel del roooig!
El proper bolo, dissabte 22 de novembre amb els dekrèpits a fornells, crec!

I can't stand...

Aquests dies els he estat ensenyant als alumnes l'estructura dels verbs de preferència + acció amb _ing. Una de les novetats estel·lars ha sigut el can't stand, que s'utilitza ni més ni menys, per dir expressar allò que et crispa els nervis, allò que no aguantes de cap de les maneres.

Doncs bé, us vull explicar avui i aquí algunes de les coses que jo posaria dins la meva caixeta amb l'etiqueta can't stand.

Així doncs... us explicaré que aquesta tarda he tornat en tren. Necessitava pensar i caminar una estona, i quan he arribat a pineda he enfilat l'avinguda montserrat amunt, cap a casa. Tenia el cap als núvols, pensava en les meves coses, quan de sobte... colc-cloc-cloc-cloc-cloc-cloc... una tiparraca amb una talons fastigosos ha baixat darrere meu del tren, i caminava enganxada al meu clatell fent petar les tapetes de les sabates contra l'asfalt. Osti tu, com m'estressa aquesta penya... no suporto caminar amb algú enganxzat just darrere, fent soroll per posar-te nerviós i com dient-te: "ei tu, tortuga, aparta't. Hi ha gent que té pressa". Uah, quina ràbia!!!!!!!!!!!!!

Una altra cosa que no suporto que també m'ha passat avui. Resulta que a l'hora de sopar ens hem fet unes truites [sense sopa :P]. Era una truita de dos ous, així que he agafat la paella petita. Està una mica cascada i ja he deixat que s'escalfés molt, però tot i així, quan li he tirat l'ou s'ha aferrat com una merda... odio quan et mates a fer una simple truita i la paella s'aferra i acabes menjant un remenat guarro que sembla trallat de gos. Bo, ja n'és de bo, però uf... una cosa és truita i una altra és... allò.

I amb aquest panorama, passo de comentar altres coses que també em treuen de pollaguera, com ara el col·leguisme de postal, la sensació de parlar sola, les espectatives frustrades... o (tornant a coses més mundanes) el fet d'entrar al wàter i... txasss!!! es trenca la cadena... Llei de murphi?! Malastrugança?

Què penses?!

Penso... el cap no para mai, fins i tot enmig d'un d'aquells atacs de migranya nerviosa que tan detesto, el cap em va a mil per hora. Tanco els ulls i sóc incapaç de deixar la ment en blanc, de trobar una mica de calma i tranquilitat...
Tanco els ulls i penso en les classes de dimarts, en les estratègies que puc fer servir per motivar els alumnes del reforç de 3r, en com explicaré el vocabulari de 1r de bat, en si m'hauré d'endur el totxo de diccionari monolingüe perquè a la biblio no en tenen cap, tu te creus?!
coff coff cooooff!!!! ...collons quina tos!
Penso en el cego general d'ahir a la nit, en el sopar amb els del pis, en el que hem canviat i el que no hem canviat. Tanco els ulls, putu maldecap, i veig els colegues ahir fent escapades a "pixar" cada dos per tres, quina pena...
atxuum atxxxxxum! ...collons no paro d'estornudar!
Penso en què no n'aprenc mai i encara no he après a apagar el mòbil a certes hores de la nit. M'he despertat i no sabia ben bé què havia fet... merda de vi.birra.cubata de garrafon!
Snifff...snifff... em poso vicksvaporup, tinc el nas super tapat. I aquest maldecap...
Penso en tota la gent que vaig trobar ahir per barrakes, el fet de pidolar un raconet on dormir. Recordo totes les cares que vaig veure, els riures, les converses que vam intercanviar. N'hi va haver de ben curioses... ai, els camins de cadascú... sort que sempre hi haurà La polla records, per agermanar-nos de nou!
Per què han hagut de deixar de fabricar el Cerebrino Mandri?! Segur que també és culpa de la crisi...
Salut i panellets!

Un sms amb missatge!

Avui farem honor al patró de Girona, l'il·lustre Sant Narcís i les seves mosques. És el primer 29 d'octubre que passo lluny de les terres gironines en 6 anys, avui se m'ha fet extrany no ser a girona, per posar només un exemple.

Per celebrar aquesta data tan important per tots els gironins, els senyors de l'Audiència Nacional havien fixat per avui la vista als 16 encausats per la crema de fotos d'en Juankarlosreydeespañññña...

Doncs bé, quina sorpresa tan i tan immensa m'he endut aquesta tarda al sortir de l'escola quan he mirat el mòbil i hi he trobat un missatge amb bones notícies, diu així, textualment:

ELS 16 ENCAUSATS PER LA CREMA DE FOTOS, ABSOLTS!!!

Bé, no cal dir que era una notícia que esperàvem tots... Les mosques de Sant Narcís van foragitar els francesos... avui, qui sap... els jutges de l'audiència nacional?!

He rebut 2 missatges més, tots dos per confirmar la retrobada de la comunitat del Figuerola 49!!! Estic tan contenta!!!

... i tu que llegeixes tancat a casa... què fas?! vine també de festa! Farem uns brindis, uns fums, l'amor a sant fèlix...Veurem les carpes radioactives de l'Onyar convertides en espurnes de colors!

Camins

El patxaran sempre acompanya grans moments... Ahir no ens vam poder fumar el puro després del tiberi, perquè al restaurant no es podia fumar... però vam fer un munt de brindis i vam recordar totes les "primeres vegades" en què hem fet coses juntes... I és que una amistat de 25 anys és molta amistat, un quart de segle, tota una vida ara mateix!

Ahir vaig veure la Sara feliç, radiant! i les altres, doncs igual: la Eva a punt de ser mare, la Sílvia que fa 1 any que està casada, la Rocío que descobreix món amb en Joan...

Fent glopets de patxaran recordava quan érem petites i quedàvem a casa d'una o altra per jugar, o sortir a la plaça, o anar en bicicleta pel poble... Recordava el primer cop que vam entrar en una disco, o aquell estiu del 93 en què totes vam tenir el 1r nòvio...

Llavors ens vam anar fent grans, vam anar a la uni, vam flirtejar amb tota mena de substàncies i persones... i els camins ens van dur més o menys on som ara... és a dir, lluny però a prop, a l'hora. És bonic poder-nos retrobar de tant en tant... és divertit veure en què ens hem convertit amb el temps: mestres, economistes, admisistratives... mares de família, esposes, companyes, o caps verds com jo.

Sempre em pregunten quan penso sentar el cap, trobar home, casa, feina estable; jo els responc amb un somriure que el el meu camí fa pujada...

Sempre li he tingut un carinyo especial a aquesta foto. És de l'agost del 2004, al coffee shop 420 d'amsterdam, amb la judit.
...ullets de targeta de crèdit, aires de neville's haze. Unes birres, una pila de riures, bona companyia, els jocs olímpics a la tele, el senyor del cartell penjat a la paret que ens feia la ola!
...quins temps aquells,
quan el cel era blau,
l'herba era verda
i els arbres tan alts...!

Castanyes, moniatos, fires!

Que extrany que se'm fa ser a finals d'octubre i no veure els gitanos de la Font de la Pólvora darrere de casa muntant els xiringuitos de les castanyes, tot el dia amb les burres enceses i cremant benzina per torrar-ne...

I que extrany que se'm fa no passejar-me mai per davant correus, ni trobar-me el senyor Manel amb el seu somriure i tan polit i amable, ell! I les paradetes de moniatos i del Sr. Potato...

I que extrany que se'm fa no tombar pels jutjats i veure les paradetes dels hippis allà venent andròmines de tota mena: penjolls, arracades, fades de ceràmca, joguines de fusta, roba feta a mà...

I quan es fa de nit, també se'm fa extrany no sentir el soroll dels firaires de la devesa.

Però sense dubte, el més extrany de tot és haver d'estar buscant pis per poder anar a fires... quan fins ara casa meva era casa de tothom per barrakes, a tocar de la juerga...

Com ens ho farem aquest any per agafar una castanya i un bon moniato si ja no hi ha el figuerola 49?? Aix, quins temps aquells... de calma, de serenor, de riures al balcó tot fent uns tes, amb el matalàs, contemplant els estels i rient-nos dels veïns! Parlant, compartint, creixent...! Sortint a buscar gelats a les 3 de la matinada perquè sí, perquè venia de gust...!

Ho trobo a faltar. El meu anhel ja és tan gran que recula més ennlà de besalú, banyoles... i arriba fins ara fa un any, just abans que girona esclatés en fires i recordo el dia en què passant per la copa, allargava el coll per veure si el personal ja muntava la barraketa indepe.

Uf...

Que algú m'expliqui què collons hi faig a pineda, si us plau...!

(((((((((...així em sento ara mateix...)))))))))

...és l'hora dels adéus...

Uf, quantíssimes coses que m'enduc altre cop a la motxilla aquest cap de setmana!!!

En primer lloc, comunico a totes les persones interessades que han deixat de fabricar el Cerebrino Mandri, gran aliat de mals de cap, ressaques inhumanes i altres maúries similars. A partir d'ara, ja mai més ens farem aquells combinats de cerebrino i aigua del carme, autèntiques bombes de rellotgeria capaces de vèncer el més salvatge dels mals.

Així que m'he guardat el pot de plàstic cilíndric amb el senyor cerebrino assenyalant cap avall amb el dit amb moltíssima nostàlgia. El trobaré a faltar taaaaant...

En segon lloc, deixo dit que ja no sóc cap de Pioners i Caravel·les, ara he passat amb els TRUC i a ser cap d'agrupament. Uoooh! Però he de dir que amb els PiCs he viscut segurament els millors moments de la meva vida cumbaià... i que ha sigut un autèntic plaer estar amb ells (4 anys donen per a molt!), treballar per fer realitat els nostres projectes... que les nits de tenda amb PiCs han sigut genials, i que evidentment que hi ha hagut problemes, però que el que ells m'han aportat ha sigut fantàstic i enriquidor. Que els estimo molt, del primer a l'últim, i que espero seguir-los tenint a prop. Ahir a la nit em van fer plorar molt quan em van llegir una carta que havien escrit per a mi. És llarga i intensa, carregada d'emocions, i acaba dient... després de l'hivern, neix la primavera. Pobreta, la Lluna ho va llegir amb la veu trencada i les llàgrimes que li rodolaven galtes avall. A mi també, però no sentia tristesa, sinó una immensa alegria per haver-los pogut donar tantíssimes coses...! I per haver-ne creat amb ells tantes i tantes, també.

Ara a TRUC ens espera un nou repte, que volen reprendre el projecte del sàhara, jujuju... m'han vist amb cara de tornar a redactar subvencions...!

I bé, res, la resta... amb el cap a tot arreu menys a les correccions dels putus exàmens, i amb el cor un xic encongit... la ratafia, ja se sap... de vegades sóc molt punki amb els altres, imagina't com puc arribar a ser amb mi mateixa: gairebé autodestructiva. Quan em passa això, millor un "bona nit i tapa't", i l'endemà, tot es veu més clar. Cafè, diari, crusant...

The junk of the hearts

We never chose to part in this stupid play
I never felt by heart that I could behave the way the roles were made
I know thay I've done it wrong
but I'm hard to please
when my faith is gone and when I can't believe I'm on my hands and knees...
the junk of the hearts
the junk of the hearts
I've given all of me but I crave for more
Weird how that makes us feel insecure
that's what friends are for...
the junk of the hearts

(les trufes intentaven ser un regal d'aniversari, que cutre que no sabés dir-t'ho, no?!)

15 d'octubre

El dia d'avui, 15 d'octubre, ha sigut una mena de "dia del judici final". Sí, sí, així mateix.

El 15 d'octubre de 2008 era l'últim dia per entregar la memòria dels campaments dels PiCs a l'Alguer. Havíem de redactar tota la història per justificar el segon pagament de la subvenció que ens van donar. Ahir al vespre vaig enviar la memòria per mail, a les 10 de la nit. Per cert, la subvenció emcara no ens ha arribat, ni el primer 50% ni res. Nosaltres ja hem complert amb la nostra part del tracte, ara falta que els de la Generalitat es desembutxin els 850 eurets, i que els de la OSG de MEGSJC (juasjuas sembla una escopinada, això, dit en veu alta!) ens facin arribar els calerons.

El 15 d'octubre de 2008 era el dia en què s'acabava el termini per entregar la memòria i el projecte pel títol de directora de lleure. Resulta que no he tingut hores materials per fer-los, i em falten unes quantes hores per tenir la pràctica feta, així que hauré d'esperar a la propera convocatòria...

El 15 d'octubre de 2008 era el dia en què suposadament m'havia de presentar a l'examen de teòrica de cotxe, però m'ha sigut imposible perquè...

El 15 d'octubre de 2008 era el dia en què havia de presentar les programacions annuals de 3r d'ESO, 4t d'ESO, 1r de BAT i el crèdit variable de reforç. Ah, i la programació annual pel molt honorable senyor inspector d'educació.

Finalment, he complert amb gairebé totes les obligacions i terminis que hi havia fixats pel dia d'avui, deu ser per això que no s'ha acabat el món, ni ens ha caigut el cel al damunt.

Proposo formalment, doncs, que el 15 d'octubre sigui declarat Dia Mundial d'aquells que van sobreviure a la Paperassa Burrocràtica...

Algun voluntari per ajudar-me a corregir exàmens?? n'hi ha per a tothom, tranquils...

progresses (in)adequadament

Això és un festivalot, acabem de fer les recuperacions i ja estem embolicats altre cop amb les avaluacions prèvies. Aquesta setmana, les de la ESO i la que ve els Bats. Altre cop prepara exàmens, corregeix una autèntica bogeria d'exàmens... Sempre alerta, justificant-te davant de 4 alumnes merdosos que et foten el crit al cel perquè els has dit que als teus exàmens no hi ha exemples, i a més, fixa't si sóc mala puta que fins i tot els enunciats són en anglès... muahahahaha!!!!

Sí, reina, quina llàstima... tu que et creies que la vida eren flors i violes, només perquè fins ara la ecs-profe us tenia consentits i mimats... i ara has anat a topar amb mi, que abans que ser profe de secundària desitjava ser la dolenta-dolentíssima de qualsevol conte de terror...

Encara que suspenguis i treguis un zero rodó com un donut més que merescut (i un menys mil t'hauries d'endur amb la cara dura que tens, i la barra que gastes...), deixa'm dir-te que sí que pots aprendre alguna cosa amb mi: que la vida és dura, una merda, que sovint et tracta pitjor que a un gos, que et fot cosses al cul i a la cara sense cap mena de mirament...

I potser el més important, que quan surtis d'aquest pseudo-món escolar concertat a tothom li importarà una puta merda qui ets, d'on véns i si plores molt o poc. Et trepitjaran el cap per sistema, i ni tan sols es molestaran en demanar-te les coses si us plau, com faig jo quan et demano que obris el teu llibre de text. Ni tampoc els amoïnarà si ho entens o no ho entens. Perquè saps, com tu al carrer n'hi ha cinquanta mil milions esperant una feina de merda per cobrar un sou encara més merda.

Així que sí, bonica. Dijous hi ha exàmen. I no, no hi haurà exemples a l'examen. Per què? perquè jo ho dic. I sí, els enunciats seran en anglès (que jo sàpiga, no estudiem pas rus). I sí, hi haurà tants exercicis com jo cregui convenient.

I tu??? Tu només tens una opció: callar d'una vegada perquè em fas venir mal de cap.

Hard luck...

Giuseppe

En Giuseppe és un nino inflable de plàstic de més o menys 1,50m, que esta disposat a fer tot allò que li demanis i sempre ho fa amb aquest somriure d'orella a orella. Ahir li va tocar ballar reggeton, ska, rock n'roll...

Li va tocar ballar amb la que es casa, amb la mare de la que es casa, la cosina, la tia, l'altre tia, les altres cosines. Amb nosaltres, les colegues, evidentment, també.

També va convertir-se en l'enveja de les diverses discos on vam anar, i és que anar sempre amb la titola trempada i ser el centre dels desitjos d'un grup de 15 fèmines no és pas poc mèrit! Van sortir-li alguns competidors, però ai, pobrets! van quedar tan curts comparats amb en Giuseppe... N'hi va haver un que ens va voler fer un estriptis enmig de la pista... Gairebé ho aconsegueix, es va quedar en calçotets i van aparèixer tot d'una els segurates per dir-li que es vestís o a la puta calle. Li vaig haver de posar jo el cinturó, a ritme del Hot Stuff aquell de Full Monty... juasjuas!

Llavors en va venir un altre que va intentar xuclar la titola que duia penjada a la solapa... tu te creus?! resulta que era un rus (o almenys semblava que parlés rus, o potser era xinès, tot i que no tenia cara de xinès, no ho sé...), doncs això, el rus no es va rendir, i al cap de 5 minuts el tenia al darrere meu enganxat marcant-me el paquet. Quin fàstic! juasjuas em vaig girar i li vaig dir (en català): noi, noi... talla, talla... El paio suposo que deuria pillar el missatge per la meva cara, i va marxar.

Després en van aparèixer 2 mes que van agafar al sofert Giuseppe i van fer-nos una performance semi porno que venia a ser un trio entre 3 tios. Em vaig tornar a quedar amb la cara a quadres, i no acabava de comprendre què carai passava, per què tots els tios ens intentaven demostrar lo mascles que són... Doncs bé, ens vaig mirar i la veritat... titoles a la solapa, en Giuseppe amunt i avall, el biberó amb un tita negra de pam i mig... i 15 ties tajes i descontrolades amb ganes de gresca... no m'extranya!

Vam riure força, tot i que en alguns moments vaig pensar que a mataró s'estava celebrant la botifarrada a la hispanitat i que això volia dir la creme de la creme tots junts... i jo allà fent el pamplines...

Però bé, que una amistat de 25 anys (25!!!) bé es mereix una mica de sacrifici... tot i que repeteixo que els comiats de soltera em semblen una cutrada màxima, una manera de celebrar que et cases d'allò més ordinària i txabacana. Però què hi farem, no era pas jo la protagonista de la festa...

I recordeu: Avui, res a celebrar! (en tot cas, només la ressaca :S)

Corregint...

Tinc una pila d'exàmens de recuperació inacabable al damunt de l'escriptori. Fa des de dos de cinc que hi estic posada, i la cosa no s'acaba ni a tiros... ja no sé si és que sóc jo que sóc lenta, o és que realment la feina és lenta... A més, de tots els exàmens que porto corregits, només hi ha 1 aprovat amb un 4,9 justíssim i pelat, que he transformat en 5, perquè joder, m'estic desmotivant jo i tot, ja, amb aquest panorama...

Vaig preparar un examen de recuperació de 3r d'ESO de 10 exercicis de gramàtica, 5 pàgines, on els xabals havien de demostrar que sabien què és el present simple, el present perfect, la veu passiva, els pronoms relatius... I res, nano, amb prou feines passen del 3, i ni idea del que és el putu verb to be.
Així va el país...

I de mentres no s'acaba la correcció, jo només penso en fotre el camp ben lluny, on sigui. A respirar aire fresquet i a sentir una mica d'escalforeta i llibertat. Aquí només rebo retrets i òsties als morros. Enyoro tan la meva tranquilitat i patxorra... no em deixen, i és difícil conviure amb una persona i no mirar-la, ni dirigir-li la paraula per por de rebre més esgarrapades, males paraules i insults. Ja vaig passar fulla en aquest aspecte fa temps, no estic pas per òsties jo, ara.

Doncs vinga. Al gener faré vida nova... i qui sap!

A la vida s'ha de ser, per damunt de tot, valent i coherent. I no deixar de creure mai en els propis somnis...

(avui per sopar faré patata, moniato, carbassa i ceba al forn. És boníssim!!! I ho acompanyaré d'unes gírgoles. Qui s'apunta?? No sentiu l'oloreta, ja? n'hi ha per fer-se la boca aigua!)

Cul de lloguer

Dilluns durillo el d'avui. Amb les poques hores que he tingut durant el dia per a pensar i raonar, m'he adonat d'una cosa que m'ha fet sentir-me trista i insignificant. Tinc el cul llogat.

M'explico. No puc parlar del que penso. No puc vestir-me com penso. No puc respirar quan en tinc ganes. Quan decideixen coses importants, la meva cap ni tan sols em mira però oh, quan arriba l'hora màgica de la distrubució dels projectes faraònics... tatxan! es gira cap a mi i m'etziba un: "ho sento, ho hauràs de fer tu perquè jo tinc molta feina burocràtica per fer"... la molt bandarra.

Estic tot el dia amunt i avall amb mil papers sota el braç. Malbaratant el meu temps i integritat mental en inventar-me exàmens de temaris abstractes que jo ni he vist. No tinc els llibres perquè l'anterior pringat se'ls va endur, els deuria cremar per st. joan perquè no han tornat... He de ser capaç, a més, de detectar alumnes curts amb diagnòstics oficials per art de màgia. I de decidir si suspenen o aproven, de posar-los exàmens i d'escurçar-los el temari i fer-lo a la seva mida, ben justeta.

Jo no en tinc ni idea de tot això, vaig tot el dia trepitjant en fals... Em sento insegura, farta del col·leguisme de postaleta... si la senyora a qui substitueixo tornés demà mateix i jo em quedés a la puta calle, li faria un petó i una abraçada.

I una bona botifarra.

Pampallugues

Quin cap de setmana més estupendo! Aquest matí m'he llevat d'hora, feia poc que havia sortit el sol. He sortit de la casa i he pujat a la terrasseta de davant la façana, orientada cap al sud. Des d'allà m'he quedat bocabadada. El Montnegre es despertava amb boires arrapades a les parts fondes, el verd fosc s'anava aclarint a mida que el sol s'alçava, i al fons, immens i implacable, el mar. Després d'esmorzar he tornat a pujar a la mateixa terrasa i he fet aquesta foto: un intent fallit de retratar les formes de les muntanyes, les obagues, els boscos d'alzines... El Montnegre és verd, negre, (ara es torna marró), ple de fulles i castanyes i herbes aromàtiques als marges! I també és blau i immens! Quin plaer caminar escoltant el crec-crec de les fulles seques sota els peus! I el vent, que s'arrapa a les pedres i balla amb els esbarzers i lianes!

Ahir a la tarda vam anar fins la taula de les bruixes. És un indret d'una màgia palpable, amb una llosa de pedra que té uns forats misteriosos que formen triangles i unes línies que segueixen no sé quines constel·lacions...

La nit anterior també va ser nit de plaers, aquest cop per girona. Amb els 5 (o 6) sentits desbordats per l'excés d'estímuls, puc assegurar que demà em fa més mandra que mai llevar-me per tornar a la meva vida grisa de profe de secundària... M'agradaria poder obrir els ulls i veure els teus altre cop, o veure el sol que s'esmuny per la finestra i que em porta l'aire del Montnegre.

La vida és una merda i un avorriment ara com ara. Però només nosaltres tenim la capacitat d'omplir-la de coses boniques, sinceres i de coloraines.

Ara recordo el mai amb paper de fària... quin riure! I que algú pensa que si jo fos un animal, seria una pantera. Uau, jo em veig una mica menys agressiva... no?!

Nits de cine

Hi havia una vegada, en un indret perdut entre muntanyes, quan arribava la mitjanit i tots els sorolls s'adormien, arribava l'hora del cinema. Entre tots, en un moment es muntava un tinglado impresionant al menjador: un llençol per a la pantalla aguantat al marc de fusta amb 4 xinxetes reciclades, el projector d'estranquis, el portàtil, el festival de cables, jacks, rca's i demés, una ampolla de ratafia i la gent. Llavors venia la tasca més complicada: s'havia de triar una peli... la més cutre possible i ja podíem posar el play. Es tancaven els llums i començava l'acció. No tardaven gaire a sentir-se els primers roncs, algun(s) mai(s) i fum de tots colors. Pudor de peus. Alguna corredissa al labavo, riures, escaquejades a l'habitació. Sshhhht! que n'hi ha que dormen!!!

Alguna nit, fins i tot la lluna plena s'afegia a la sessió. I es podia acabar la peli amb una remullada a la piscina. Allò sí que eren nits de cine!

(quina merda el que vaig escriure ahir, quina merda... no val la pena ja)

...tu i jo i la circumstància...(2a part)

Més que la 2a part, es tracta de l'últim episodi d'una saga rollu poltergeist inacabable, inaguantable. Em sento com la nena aquella que mirava la tele dessintonitzada fins que els mals esperits la xuclaven i se l'enduien a una dimensió paral·lela i inabastable. Sempre tinc aquesta sensació (a mig camí d'un poltergeist i d'un bucle de programa informàtic pirata i barato i cutre salsitxeru) quan ens trobo envoltats per la circumstància de sempre, que sempre és la mateixa, que mai canvia, que es repeteix més que l'all, ja. Sempre els mateixos ulls, les mateixes mirades, els ganivets a l'esquena (i per tot), els mateixos esbufecs amb el mateix significat. Les mateixes paraules desvirtuades de sempre, els mateixos instints, els mateixos desitjos... La mateixa conseqüència. El mateix final.
Se'm fa difícil avançar, la vida sovint és un contrasentit. Un "vull però no puc". Puc i no vull, també, sovint. Llavors ve l'empanada mental i la merda que fa tant temps que em persegueix... jo no vaig voler-ho això, no ho vaig crear. M'ho vas servir en safata, i aquí estic. Vaig ser ionki d'amor molt temps, moltíssim. Ara ja ha quedat enrere, tot allò. Però cada cop que apareix l'ocasió, la temptació és forta i les visions apareixen soles, amb els ulls ben oberts. Veig un bar, un espai privat, un lloc sense racons on es puguin amagar i treure el nas. Però no. No. No. No. T'he dit mil cops que no. M'he dit mil cops que no. Així no. I tu ets massa covard per desfer aquest embolic. I així ens va anar...
Podem seguir jugant, el teatre pot continuar dues vides més, si cal!

Gegants!

Aquí us presento en Guerau i l'Ermessenda, comtes del Montpalau. Són els gegants de Pineda i representen els comtes que van governar al segle XII des de Girona fins a Arenys, i fins al castell de Montsoriu, per allà el Montseny. Avui els hem tret a ballar per Ccastellfollit de la Roca, una sortida molt divertida!

No us atabalaré amb dades tècniques, només dir-vos que els va fer el mestre Ccasserres, i que són els més guapos d'arreu on anem!

Trempeeeeeera! Trempeeeeeeeeeera! Trempera gegantera!

...i de nou, les il·lusions!

Fa una temporadeta que em torno a veure una persona tirant cap a la gamma dels grisos... allò que no volia finalment s'ha acomplert, i la persona que ho ha fet realitat no ha estat altra que jo mateixa...! que fort, en fi, després de totes les incerteses ara veig que potser em vaig precipitar. He corroborat novament que sóc persona reflexiva, i que quan em decideixo per un camí, l'he de prendre, encara que després me n'hagi d'arrepentir! Vaig deixar-me arrossegar per les opinions i interessos dels altres sense tenir en compte el que jo ja tenia ben clar i decidit i ara ja ho veus: amb ganes d'estrangular uns quants nanos, i el que és pitjor: sense creure en el què faig, veient-me com un pedàs mal recosit que intenta tapar un forat que està esquinçat per tot arreu.

En fi, un desastre.

I si això li sumem que odio la tardor, doncs vaja, festival de colors... només em queden 4 somnis mal comptats i un grapat esquifit d'il·lusions per anar tirant. I el camí fa pujada...

Arf, arf, arf...

Erase & rewind

Hi ha cops que tens claríssim que has fet un pas en fals. En ocasions així, el més sensat seria aturar-te, i desfer el camí erroni per tornar a prendre el traç correcte.

Hey, what did you hear me say?
you know the difference it makes
what did you hear me say?
Yes, I said it's fine before
but I don't think so no more
I said it's fine before
I've changed my mind
I take it back...
Erase and rewind, 'cause I've been changing my mind...
So where did you see me go?
It's not the right way, you know
where did you see me go?
No, it's not that I don't know,
I just don't want it to grow,
it's not that I don't know...
I changed my mind, I take it back
Erase and rewind...

Virtuts

Hi ha persones que tenen la virtut d'alegrar-te el dia (i part de l'existència grisa) amb només un correu electrònic.
Hi ha persones que tenen la virtut d'agrejar-te (que deu venir d'agre) el dia i part de l'existència amb/sense un correu electrònic.
Has d'aprendre a triar millor amb qui te la jugues, bonica...

A mi ningú m'enganya...

Sí, d'acord, Calella és espanya i a sobre els de pineda hem d'anar a aixecar el seu txiringuito de festa major... però s'ha de dir que les barrakes de calella són un tancament d'estiu estupendo, que el cego està més que assegurat i que sempre t'acabes trobant a tot cristu allà.

Ahir vaig riure tant que al final em feia mal absolutament tot... Uf! Osti, i a més ara recordo la imatge de l'impressionant Vd, ben entretingut... :...(

Vam ballar amb la girasol fins que va sortir el sol, com sempre, i uf, gairebé a les 7 de la matinada ja ens veus perdent els papers. Sort que no ens vam trobar la poli, i sort que finalment vam arribar a casa. Aquestes nits solen tenir finals borrosos... millor una retirada a temps i un "bona nit i tapa't".

Plou!

Per fi! La pluja...

Aviam si s'endú aquesta xafogor merdosa que tot ho empastifa, que et fa suar com un berro.

Queden 2 dies d'estiu, tinc un sentiment agre-dolç. Moltes coses fantàstiques viscudes, massa finals plens de fum i cortines i no-res. Canvis inesperats, riures de matinada, festa major. El verd (d'Escòcia i de l'Hernando) s'ha quedat allà on era. Me n'he pogut endur un record vague. Unes fotos que desmereixen la realitat i poc més.

D'aquí a dos dies, la tardor. Cauran les fulles, ens calçarem les bótes i arribarà l'hora dels abrics. La cara esblanqueïda, ulleres morades, cara de 'poca-salut'. Anirem a buscar cargols i bolets, començarà el cau (glups, aquest any, m'estrenaré per partida doble, però shhhhh!!! fins a la festa del pas no puc dir res!). La CUP em vol donar responsabilitats -ejem, ejem-, i els xabals de l'escola seguiran posant a prova la meva paciència i la meva veu.

En algun moment, apareixerà l'oasi de les fires de girona. Ens engatarem a la devesa i amb una mica de sort farem l'amor a les escales de st. Fèlix, ritual divertit i obscè.

Llavors la castanyada i esperar que arribi nadal i l'hivern i la primavera... sense deixar mai de somiar en l'estiu següent. Amb el sol lluentíssim que et crema la pell, el mar, el verd que esclata arreu. Les festes majors, els amors d'estiu... Viu, cuca, viu!

Una milionèsima de segon

Què es pot tenir en una milionèsima de segon?En una milionèsima de segon es pot tenir un record. Es pot tenir un record trist. Es pot tenir una revelació: mentre submergeixes la vista sota del mar, de cop i volta t'adones que el que t'ha dut fins aquí ha sigut una vida de fracàs.

Què no es pot tenir en una milionèsima de segon?

En una milionèsima de segon no hi ha temps de tenir por. Quan sents aquell misteriós soroll xuclador, no tens temps ni d'aixecar el cap. El cos és sotragat com si fos a l'interior d'unes cataractes. T'esveres. Però, quan l'horror comença a guanyar espais, el silenci. Llavors no reacciones. T'aclapara una foscor líquida. Vols nedar, no pots. Els teus braços topen amb unes parets estomacals, còncaves i sòlides, més dures que l'acer. Escoltes, i a través del vestit de dona-granota, a través de la densitat de l'aigua, t'arriba una mena de batec monòton i continuat, com el d'un cor gegant. "Sóc a dins d'un monstre!" i et ve una esgarrifança. Però és una esgarrifança pletòrica perquè aquesta noieta que no és ningú resulta que almenys ha estat engolida per una balena, fet extraordinari.

Qui et pot negar la fama, ara?!

Què et pot passar en una milionèsima de segon? Moltes coses. En una milionèsima de segon pots descobrir que t'has enamorat. En una milionèsima de segon pot concloure un eclipsi que ha durat mil anys, o pot començar un diluvi que inundarà el món. Pot ser concebut un nen, un déu, un nen déu. En una milionèsima de segon pots descobrir una veritat suprema: que per creure't una gran dona només has de creure't una gran dona.

Però en aquell moment, mentre vius la plenitud d'una llibertat d'esperit impossible, sents uns inesperats sorolls mecànics, més o menys com si s'obrís la porta d'un garatge. I, de sobte, sense més protocols, el cos inicia una caiguda lliure.

Què es pot tenir en una milionèsima de segon? Es pot tenir una visió. Et veus a tu mateixa caient, caient, caient. Envoltada d'una immensa bombolla d'aigua. I sota teu, allà baix, pots veure l'espantosa imatge d'un bosc en flames, un foc infernal al qual la força de la gravetat t'apropa inexorablement. I damunt teu, allà dalt, perdent-se entre els núvols, pots veure la imponent figura de l'hidroavió antiincendis, que se sent infinitament lleuger després d'alliberar la cinquantena de tones d'aigua que ha robat al mar.

Què és pot pensar i repensar en una milionèsima de segon? Tota una vida, sobretot quan aquesta milionèsima de segon és l'última d'una existència. I mentre caus sobre el foc forestal, ridículament vestida de dona-granota conclous que la distància entre el cel i l'infern és ínfima i feta de fum.

(...dels Tretze Tristos Tràngols, de l'Albert Sànchez-Piñol)

Un dia històric!

Un dia històric, ahir! L'ajuntament de la meva il·lustre vila va adderir-se per voluntat popular a la commemoració del centenari de l'estelada. La llàstima, però, és que l'estelada va durar una hora escassa penjada de la façana de la Casa Gran. La poli va despenjar-la després que "algú" truqués informant de l'acte...

Els PePeros van tornara aparèixer a l'ofrena. Quina ràbia i quina vergonya aliena que vaig sentir. Va haver-hi una pitada general i van sentir-se diversos crits titllant-los de "feixistes", "hipòcrites", "espanyols", i un "que se'n vagin!" general. No sé com els podem explicar que no els volem. Que no m'heu sentit?! NO us volem!!! Nosaltres no venim a emprenyar el dia vergonyós de la hispanitat. No vingueu a frivolitzar, a celebrar i a gaudir d'una derrota, en comptes de commemorar-la. Ens insulteu amb la vostra arrogància, em repugneu profundament mentre us feu la foto amb els somriures estúpids plantats als llavis i aguantant un ram de roses ¡blaves!

Amb la CUP vam muntar un soparet el dia 10 a la plaça i un concert de música tradicional. Vam acabar tots tajes de ratafia i patxaran, i l'endemà a les 8 no hi havia manera de sortir del llit per anar fins La Guàrdia a plantar l'estelada... Llavors, l'ofrena, el vermut i el dinar popular. I després de buidar ampolles i ampolles, ben calents d'orelles cap a la manifestació a girona.

El crit que més vam corejar: sense les dones no hi ha revolució! Tots i totes vam estar-hi d'acord; unes per dignitat, altres per interès erotico-sentimental.

Boníssim!!!

Visca la terra lliure !!!

A la vida has de ser valent, plantar cara a les adversitats i sobretot, lluitar pel què creus. Jo vull per demà la meva terra lliure (que deien els Brams), per això crec que si tots ens hi posem, algun dia serà possible! Perquè som una gent de puta mare, en una terra que, tot i maltractada, és fantàstica.

Tenim camins,
tenim brúixoles i cames,
tenim instruments,
tenim solfa i tenim so,

tenim un llit,
tenim nit i per tant somnis,
tenim amics escampats arreu del món.

Tenim martell,
tenim foc,
tenim enclusa,
tenim la falç,
tenim juny i camps de blat,
tenim fogons, tenim olles i vianda,
tenim maons, tenim plànols i terreny
i un desig foll i ferreny.

I energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent.

Tenim veïns que aniran venint a casa,
tenim botxins que aviat fotran el camp,
tenim records per saber de quin peu calcen,
tenim gegants i diables i petards
i bons vins per celebrar...

No tenim cap bandera imperialista,
no tenim cap frontera envers germans,
no tenim pas interessos petrolífers,
ni cap esclau a les mines de diamants,
però en tenim en dosis grans...

energia per posar-ho en moviment!
nervi al cos, i tot el convenciment!!!

Amén, amén, amén...

Ei gent, que fort... aquest matí a la feina ha sigut una paranoia total i absoluta... a les 9:30h del matí la directora ens estava il·luminant a tots dient-nos que si en els moments de desperació amb els xabals tenim un model a seguir: jesús de natzaret.

Per cagar-s'hi!!!!!

En fi, verges a dreta i esquerra, cristu a la creu al damunt de cada pissarra. Les monges que formen part dels claustres de tots els cicles i el model a seguir, el fill de déu.

Òstia santa!!!

Jo soleta m'he liat com els calamars, no m'ho puc ni creure...

Res de portar roba interior a la vista,

améeeeeen

res de dur samarretes amb missatge

améeeeeeeen

res de paraules, postures, actituds ofensives

améeeeeeeeeeen!

Amén, amén, amén... a menudo llueve!!!

Demà dia 10 al vespre esteu tots convidats al sopar de la CUP a la plaça de l'ajuntament per celebrar la diada.

El dia 11 a les 8 del matí ens trobem per anar a plantar l'estelada al turó de la Guàrdia, i després, a les 12 fem el vermut després de l'ofrena a la plaça del mar. I en acabat, tothom a dinar a la Taverna.

Amén?!

(divendres cap a Zizur Mayor, de festeta per Pamplona, i això és un no parar, deu n'hi dó amb la moguda pinedenca... Avui m'ha costat gairebé 45 minuts recórrer una distància de 10 minuts, de tant xerrar i saludar gent. Veig que el poble em trobava a faltar, juajua!)

Dreams

Aquest matí m'he llevat altre cop amb el cap com un timbal de somiar una nit més, amb aquell neguit, no sé pas què em passa... és que fins i tot si faig una migdiada, ni així descanso!

Però bé, he aplicat la medecina de les iaies, i me n'he anat a la nova feina. Avui ha sigut el primer dia de jornada sencera. No negaré pas que hi anava una mica espantada, més que res perquè no sabia què m'hi trobaria. Però m'he sentit ben rebuda i ara tot serà qüestió d'agafar el ritme... perquè el temari el tinc més que vist i revist... Altre cop el malson dels temps verbals, l'ordre de la frase, sintaxi, morfologia, verbs modals, condicionals, passives i els repugnants phrasal verbs... Però bé, que es fa amb els ulls tancats, això!

(estic amb el neguit aquell que tant bé conec, de si fer un pas endavant i tornar a destapar la caixa de pandora o callar i qui sap fins quan... però ja sé que tard o d'hora... pandora es tornarà a obrir, com sempre ha passat, i tornarem a començar. Aquest cop, potser amb un final diferent?! qui sap...)

(Miro aquesta foto i recordo la veu estrambòtica del telèfon de la guia del monument d'en William Wallace dient allò tan divertit de :"mientras la hierba siga verde, mientras el agua corra por los ríos en todos los recovecos de escocia, william wallace seguirà vivo en nuestros corazones" Juajuajuaaaaaa!!!)

Oh my life is changing everyday

Every possible way

Though my dreams,

it’s never quite as it seems

’cause you’re a dream to me

Dream to me

Hangover

De ressaca estic, com si m'hagués begut tot el whisky de les destil·leries de les highlands jo soleta, i això que no he begut gens ni mica, però hi ha coses que et deixen una bocassa pitjor que els spirits.

Ja sóc a casa, apoltronada a la meva cadira, veient el MEU llit de reüll... Uf! Tinc ganes de deixar-m'hi anar i dormir, dormir, dormir... i parar de somiar aquests somnis que m'han omplert les nits d'escòcia de vivències, qui sap si reals o imaginàries, però ben vives... plenes de personatges que m'envolten i que em treuen força la son.
Però bé, deixem-nos d'històries massoques per una nit, si us plau.

Si tanco els ulls ara mateix encara hi veig la immensitat verda del Glencoe i dels lochs i muntanyes i valls diverses que el rodegen. A les Illes Skye n'hi ha per llogar cadires, no vull fer-ne cap descripció perquè segur que no trobo les paraules que li facin mèrit real. És magnífic!!!

Ahir al vespre, quan vam arribar a la bunkhouse de Portnalong, després de la dutxa calentona va venir un te, manteta i sofà contemplant la posta de sol rere les muntanyes verdes que desemboquen en el loch Harpont i finalment, al mar. Els xaiots i les vaques pasturaven tranquilament pels voltants de la casa i de cop, malgrat el fred que feia a fora, tot va prendre un aire càlid, agradable, tendre. Mmmm... em vull quedar aquí, fent pau.

Aquest matí ha sigut de bojos, ens hem aixecat a les 6 i una mica més i perdem l'avió. Per cert, què hagués passat si l'haguéssim perdut??? Crec que m'hagués quedat per aquí una temporadeta i a cagar la via tot. Sempre ho he volgut fer, tornar a viure per allà dalt... i mai m'hi he posat en sèrio. Aquests dies per les highlands he anat parant l'orella, i sembla com si tornés a sentir la crida... i després sempre em dic: no, no, tu no t'embranquis més. I potser no m'he embrancat a tope, ja??

Avui a l'avió amb l'atabalamenta de cervell que m'entra durant l'enlairament pensava: quina merda tornar a la rutina. I pensament següent: quina rutina?? No en tinc, tot és nou i alhora tot és vell. Sembla que res em porti enlloc, i va i corro per agafar l'avió de tornada, no tinc remei!

Tornant al whisky... corroboro que em fa fàstic l'olor de les deltil·leries, que em fa venir ganes de trallar. De whisky no n'he volgut comprar, i mira que vaig fer-ne tastets i més tastets... que si 10 anys, 20 anys, 25 anys. Que si no sé quant temps en bóta de roure americà (previ pas de bourbon), que si després bóta de xerès. Que si el primer alcohol que s'obté de la 2a destil·lada no és bo, ni l'últim tampoc, només la part del mig. Que si en prince Charles va signar-nos la bóta del 1998...

Doncs això, que no n'he comprat perquè no en bec. I per tenir-lo a l'armari podrint-se i omplenant-se de pols, passo. Ja hi ha prou coses velles, rovellades i arnades. Aviam si bufa el vent del nord i em ventila les idees.

Apa, bonanit. S'ha acabat el viatge.

(demà al penkis, glups)

Des d'Inverness

Aqui us deixo una mini cronica dels periples que vivim per Escocia, sense accents perque aquests brittish ordinadors no en tenen... :S

De moment, no ens podem queixar gaire pelque fa al temps. Ploure ha plogut, pero s-ha comportat, i cada dia hem tingut una estoneta de sol, cosa que es d-agrair si tenim en compte que les temperatures son forsa baixes...

Pero be. Edinburgh ens va rebre amb els brasos oberts... tan bonic i radiant comp sempre, amb els princess gardens preciosos, les gaites arreu de fons... genial!

Avui he agafat el cotxe i cap a Fort Williams a coneixer la historia d-en william wallace (el que va cridar LLIBERTAAAAAAAT! abans que li tallessin el cap... i despres 2h mes de cotxe cap a les Highlands. Un paisatge magnific, privilegiat... sembla que el temps no hagi passat, muntanyes verdes, molt verdes, taaaan extraordinariament verdes... m-han transportat lluny d-escocia, pero tot d-una hi he tornat quan a peu de carretera ens hem trobat un pedazo de cervol... hem baixat, hem fet amics, he rigut i ens hem fet fotos. I el cartell: Welcome to the scottish Highlands... Somriure d-orella a orella... he baixat la finestra de la furgo perque l-aire gred m-acarones les galtes, i un dels 3 arcs de st marti del dia ha fet acte de presencia. No es islandia, pero be, es estupendissim!!!!

Com a anecdota, dir que hem entrat a les highlands mastegant txutxes de l-haribo (fetes al UK), escoltant Ska-P a tot drap, picant de mans i alegres per haver arribat fins aqui!

Despres hem comensat a creuar-nos amb llacs i mes llacs on les muntanyes imponents s-hi reflexaven com miralls. Hem arribat al Ben Nevis, i l-hem vist des del Glen Nevis (ja esxplicre un altre dia quina es la diferencia entre glen i ben, despres de fullejar els diccionaris de gaelic i d-scotts), hem passat per mil llacs mes fins que ploent a bots i barrals hem arribat al famosissim llac Ness. Es simplement al*lucinant!!! Hem parat al castell de Urquhart (o algo demblant), hem fet fotos, el guiri... he tornat a inundar la vista de verd...

I ja esta. Per ara a Inverness, la ciutat mes al nord que trepitjarem.

Bona nit!

Marxem!!!!!!!!!!!

Me'n vaig a escòcia...!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Aquesta nit ens passejarem per Princess Street i treurem el nas pels volts del castell d'Edimburgh!! i demà passat cap al Llac ness i forth williams, i Inverness... i li posaré cara al Sir Robert, que ja va sent hora! I veurem faldilles escoceses, i sentirem gaites arreu, i farem whiskies and beers, i menjarem fish'n'chips, i pescarem al Llac Ness, i conduirem per l'esquerra... Ah, i veurem en Betu i farem tots els brindis que no hem pogut fer a la festa major!!! I buscarem una destil·leria d'aquelles d'antes i omplirem la cantimplora de whisky... que de tant de dir-li a la gent que baixaria whisky, al final n'hauré de portar una garrafa. Però no patiu, que tinc paraula!
Estic encantada de la vida!!!
Fins la tornada, me'n vaig a respirar aires de les Highlands!

Oh rage on North wind,
take a message to the mountains,
I'm crossing your borders
I can weather your storm,
I'm the prodigal returning
looking for shelter
I was a long time learning
but I'm coming home!
...and I looked to the north wind
and listened to a wishper
the mountains are calling:
come on home!

Aquí hi ha bona gent! Aquí hi ha bon ambient!!!

Les barrakes de pineda ja s'han acabat. Bé, sí, ens queda aquesta nit, però ja no hi ha concerts. Els barrils estan buits, les neveres buides també. El whisky s'ha acabat, ja no queda muscat, ni rom, ni xoriguer... i el barril d'aigua de valència fa eco-eco...

Però aquestes 5 nits han donat per a mooooooooolt!!! s'ha vist un cop més que som l'òstia tots plegats, que en qüestió de festa i borratxera no ens guanya ningú. Ahir em deia un amic que collons, a pineda som bastant borratxos... doncs la veritat és que pel nivellet demostrat, ens hem fet un any més vells, però tenim el fetge en plena forma!

Ara bé, l'altra cara és que quan perds el món racional de vista i t'endinses en una nit térbola de llums de coloraines, sons que t'arriben a mitges, música i olors... hi ha el perill de confondre's amb la nit i muntar un bon pollastre. Alguns diuen que per festa major tot s'hi val, que es tracta de tornar triomfador a casa cada matí mentre veus com el sol surt per damunt el mar. Però no ho sé, vols dir? cal deixar-se portar fins a tal extrem?? llavors sembla que col·leccionis trofeus a la vitrina de casa, i el que és pitjor: la nit següent, quan ens tornem a trobar tots a la barra de la barraka aixecant el got i brindant amb els vells càntics, pinetarrak!lalluitacontinua! o cap-calellut-sense-morrió!!!, llavors fas el recompte de trofeus i t'adones que uf, no vas pas bé... i que potser t'has d'amagar una mica sota la barra per passar el tràngol de veure'ls tots junts i tan amics!

Però bé, la festa major és bogeria i desmadre i festassa per un tubo, així que hi poses una mica de seny i penses que l'any que ve sant tornem-hi! I sí, ho he d'admetre, les poques neurones serenes també m'han fet dir aquest any "avui no bec!!" i òbviament, "les festes majors de pineda són les millors del món sencer!"

...aquí hi ha bona gent!

... aquí hi ha bon ambient!

Avui ha sigut un dia de bojos... des de les 8 del matí que dono voltes amb la bici amunt i avall pel poble, al local, al super, al passeig... parla amb els del dibamasa, amb els de les neveres, munta surtidors, arrastra barres plegables de ferro que pesen un güevo... monta banderoles, penja cartells reivindicatius.

Òstia! una frase "indepe-seriosa" per la pancarta... impossible, avui només se m'acudeixen frases relacionades amb la festa, el mam, les ressaques... del pal: festa sí, lluita també, bon cop de mam, a mi ningú m'enganya, pineda no és espanya... cutrades màximes!

Això sí, ens ha quedat una barraca de muerte, és la més autèntica de totes, amb la roba estesa...

Birra, 2 €

Cubates 4 €

Pomada 3 €

Aigua de valència 3 €

Cubata de whisky 4,5 €

Visca el kalimotxo i el licor de garrafó! eps, que el rom és barceló, encara bo que ens posem d'acord entre nosaltres!

Ara he fet una pausa per venir a casa a canviar-me la samarreta, que la duia plena de llòfies, i me'n torno a barraques. Avui nit hip hop, ecs, tinc ganes de trencar-li la cara a la paia que va dir que "en pineda sólo se habla español". Ja veurem, sóc vengativa només quan em toquen la fibra...

I tu??? què hi fas allà plantat, que et sortiran arrels?! vine a fer un got! no t'ho pots perdre!!! Jo no em desanimo mai, però carai...

Aquí està tot a punt. Demà el GRANDÍSSIM Miquel del Roig en exclusiva i una de punks malgratencs. I el PD fotlifoc, made in Mataró, i el desplegament de la mauletada que ens voldrà omplir la barraka de pòsters i lemes (els que no ens surten a nosaltres perquè ni militem, ni hem militat, ni en tenim intencions...). Aquí som així, ni d'uns ni d'altres, som com som, de pineda, ens estimem la nostra terreta maltractada i movem el cul per les causes perdudes.

Serà per això que no paro mai d'embrancar-me amb coses rares i que fora del poble se'm coneix per idealista somiatruites fan de les hitòries d'amor impossibles.

En fi, barrakes, hip hop merdós, festa festa festa...!!!

I demà... ja hi pensaré demà.

I demà passat...

I a l'octubre... uix. Avui no toca. "M'importa un rave" és el que diu la meva samarreta. Vermella.