To be worth it!

Avui us presento la meva "família" universitaria. La Txell, Cristina, Ingrid i Anna, només hi falta la Francina. Eren uns temps de puteig, perquè havíem d'estudiar molt, però osti... quins riures! Això era el dia en què la Txell feia 21 anys, al bar de la facultat... fixeu-vos en els tallats ronyosos, jajaja!!! Quins temps aquells... quant ha plogut!!!
I pensar que el 18 d'abril anem de casament de la Cris i en Mark... que fort!

Ràbia

Se'm fa molt difícil (jo, que sóc dóna de lletres i paraules...) descriure el sentiment més fort d'avui. Primer comença gestant-se una mena de perplexitat endins, molt endins. Tot seguit, sents com alguna cosa se't remou en algun racó més profund que l'estómac, o els budells, o per allà enmig de les vísceres. De cop, aquest "no sé què" et puja coll amunt, com si fos una glopada agre però alhora amarga i rància, com si tot el mal gust dels vomitats més immunds et pugés de cop i volta a la boca.
No pots deixar-ho anar, però ho tens allà, més amunt del coll, ja, tocant les cordes vocals. Ai, que se t'escaparà... De cop, tremolors a les mans, a les barres... serres les dents per no deixar-ho anar, és com si uns fera lluités per sortir de dins teu i escopir-li a les dues malparides que tens al davant que no són més un un munt de merda. Que et fan fàstic, pena, repugnància... tant fàstic que no ets capaç de verbalitzar-ho perquè encara no s'han inventat unes paraules prou punyents per designar-lo.
I de cop, reacció extranya. La fera puja un xic més amunt, fins als ulls, i merda... et cau una llàgrima d'impotència. No t'han vist, tant li fa, però el que et fot més del cas és que no tinguis cap mecanisme més agressiu per demostrar la teva ràbia que a través de les llàgrimetes.
Bleda, fleuma, més que fleuma!!! Surt allà i clava'ls-hi un bon parell de bufetades o, com a mínim, fes que s'empassin les putes redaccions en forma de boles de paper!!!

----------------------------------------------------

Ahir l'altíssim em deia que l'objectiu de la meva tasca són els nanos en sí, que jo no puc ser el centre d'atenció.
I doncs??? és que jo no sóc persona??? és que jo no em mereixo un respecte???

----------------------------------------------------

No entenc res, el món està boig. I jo només tinc ganes de fugir lluny. I perdre de vista la "casa del terror" i tot aquest seguit de despropòsits surrealistes.
Uf...

Itaca!

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

La gran gala d'entrega dels premis del festival de curtmetratges "FemPinya 2009"

"I la Pinya al millor actor és per..." Aquests som alguns dels membres del jurat del festival. Quin riure!!!

-un món de flors i violes-

[se senten uns cants harmònics: Ooouuuuiiiiiuuuuuiiiiiuuuuuu...]

Hi ha qui no veu perill al camí
hi ha qui no creu que es hora de fer feina
mentre tu estàs dormint ells decideixen per tu
ells fan, desfan i tu..

Hi ha qui no vol, hi ha qui no vol partir
hi ha qui té por de perdre-ho tot pel camí
hi ha qui no vol, hi ha qui no pot seguir
i despullar els seus pensaments reprimits

...bOh!...

Farem un món de flors i violes
buscant el que queda de l'ésser humà
si vols farem el hippi una estona
si creus que això t'ha d'ajudar

No, no va tan bé, tot et cansa i et molesta
No, no va tan bé mentre passes de la resta
No, no va tan bé, no, no va tan bé
amb la patxorra amb que tu sempre et manifestes

..aH!..kábron..

Vius en un món que va del revés
En un sistema que et distreu de la resta
T'han venut un paradís que sempre està protegit
amb uns murs tan alts que no pots veure res més

I jo vull viure conscient
I riure amb la meva gent
Que cada dia que passo en aquest món es un regal
I no vull viure pendent
de líders molt inconcients
que es tornen agres quan són dalt del poder

Eh, eh, eh, eh, eh, eh, eh, arrr

...BoH!...

Farem un món de flors i violes
buscant el que queda de l'ésser humà
si vols farem el hippi una estona
si creus que això t'ha d'ajudar

Crònica d'un sopar desmadrat

El soparet de divendres va començar sent una trobada d'amics i companys de feina, va passar a ser un festivalot del mil i va acabar amb un final digne de l'estampa més punki que us pogueu imaginar.
La Núria em va passar a buscar per girona (merda de renfe, teisa i altres combinacions impossibles en transport públic), i llavors vam passar pel bronx banyolí a buscar el duo pimpinela, juli-hip hop i ruben-mod. Que fort, en ruben amb els cabells... llargs!
Entre riures i abraçades vam arribar a besalú, i allà ja ens esperaven els altres.
Havíem organitzat un sopar per compartir, i més que teca, la gent havia portat birra, birra, birra. El sopar va ser molt entretingut, entre riures i comentaris i posades al dia de les vides en general, i després va venir la gairebé obligada secció de xafarderies. Tots ho sabíem tot (o gairebé) de tots, però és com si sempre fes més gràcia saber les coses per boca del protagonista...
Llavors, osti, tu, anem a comprar tabac. En Manolo no té màquina, i el bar on ens fiaven la ratafia estava tancat, així que vam anar a l'altre. Feia un fred del mil, i encongits i amb les mans a les butxaques, en ruben i jo vam empènyer la porta del bareto en qüestió i... oh! sorpresa! La mauletada en pes de les terres garrotxines era allà, i mentre em barallava amb les monedes i la màquina, sento un:
- Noemí...!
Ostres, tu, que foooort! Sisu i Luard, què hi feu, aquí?!
Vam tornar cap a la casa i vam començar amb les paranoies. Quan algú deia:
- Què podem fer, ara?- la resposta era:
-Una dinàmica.
Vam fer de tot. I quan dic de tot, és de tot.
[malpensats!]
Ens vam encegar d'allò més amb la birra i més birra, i el sobadíssim veritat, atreviment o petó. Tots vam pringar amb el que ens va tocar i osti tu, quin fred que hi fa en aquesta casa, i quina humitat!
De cop (i de tant dinamitzats que estàvem), la cosa es va començar a descontrolar. I n'hi va haver que van posar-se a jugar a bolos amb ampolles de vidre i uns pots que hi havia en un prestatge, altres que es van perdre en algun raconet del pis superior, altres que no paraven de rallar amb la frase "nem al mas de nit, nem al mas de nit, nem al mas de niiiiiiiiit!!!".
Jo vaig decidir fer una retirada a temps, però vaig acabar dormint en un piló de gent, mantes, pots de vidre plens de vomitats... en fin, un fàstic!!!
Quan es va fer clar, l'únic matalàs va quedar desallotjat, i no m'ho vaig pensar dos cops, vaig anar cap allà. El piló de gent amb qui dormia em van seguir (deu ser perquè m'enduia unes quantes mantes...), i al final vam acabar passant fins i tot caloreta, mmm!

(la foto que he posat és de barrakes de figueres, però les cares del personal de divendres eren si fa no fa, les mateixes -o pitjor, ufff)

D'aquí un parell d'horetes marxo a besalú, a sopar. Quines ganes!!! Em ve molt de gust repartir abraçades i petons, avui! Fins ara!!!

Verd! Verd! Verd!

Guaiteu quin goig de branca!!! Els trucs i jo a santa pau dissabte passat... que bé que ens ho passem! i el que ens queda, encara! XD
Els tios... es van presentar a la nit amb una ampolla de ratafia "per fer uns tastets amb l'animadora"... no saben res! Que bé que va entrar, però, la ratafia...! jejeje

Avui ha arribat un moment aquesta tarda en què la corda s'ha tibat tant que no he pogut més i he perdut els papers. Tremolava tota jo, com una fera, de ràbia total i absoluta. No els aguanto més. Ja no puc més amb les seves insolències, colla de malparits. Se m'ha esgotat la paciència, i que no es queixin, eh...he trigat 4 mesos en enviar-ne un a la biblioteca, però en qüestió de 3 classes ja n'he fotut 5 al carrer.
Em deprimeix enormement aquesta situació. Em sento trista i inservible. Em passo el dia fotent bronques, controlant deures, vigilant que el timbre no m'enganxi pel passadís, preparant dinàmiques que després no tenen cap sentit perquè la gent simplement no té ganes de participar... uf.
No em sento cap peça constructiva de res, tot al contrari. I què es pot fer amb una cosa que no serveix?! doncs reciclar-la...

Cap de setmana

Tornada a les grederes, la fageda d'en jordà, olot, santa pau, santa margarida, rocanegra... Aires de ratafia i molt, moltíssim fred!
Dissabte tot el dia caminant, i al vespre, fins les tantes cuinant salsitxes per al dinar de l'endemà. Òbviament, el dinar ha sigut un fàstic força comestible, però fàstic... I tot el dia amb la sensació de glaçor, però hem rigut molt i ens ho hem passat genial. Abraçada al faig anti estrés inclosa... :D
Demà dilluns i... sant tornem-hi... estic moooorta!

I viure... també.

Passa l'escombra

Passa l'escombra i neteja la teva vida d'impresentables, covards, miserables, capullos, xucla-sangs, tios sense ofici ni benefici que només et donen mals de cap absurds.
Passa dels que tenen complexe d'estruç, i viuen amb el cap sota terra, i dels que miren cap a un altre cantó quan a qui han de mirar és a tu. Dels qui es fan paranoies absurdíssimes, dels qui prenen decisions unil·laterals, dels que es caguen a les calces, dels que no et valoren, ni et donen allò que mereixes. Dels que viuen de pors i rancúnies, dels que amb el pit pelut encara mamen de la mamella materna. Dels que tenen complexe de paràsit, dels que no tenen les coses clares, dels que no et deixen dormir a cop de malson. Dels que viuen una vida grisa i no són capaços de valorar les petites (i fantàstiques) coses que es couen així, sense voler-ho.
Arracona tot això, fes-me cas. Esborra tots aquests personatges esperpèntics de la teva vida ja. Estima't, valora't, que ja en va sent hora.

Drain you

Després del mal rollo que es cou al penkis, m'he refugiat aquesta tarda una estona en les velles glòries sonores que tinc a la lleixa dels casettes. Una pila enorme de cintes tronades i plenes de pols, que sonen com el cul, però que ai, carai, tenen el seu rollo...
Amb la vista les he resseguit totes: heavy metal arnat d'aquell d'abans, els primers dels guns n'roses, tots els LPs dels aerosmith pre-get a grip, remixos casolans de talls radiofònics (aquell cop que la carol va trucar a la ràdio demanant les cartes astrals a l'astròleg de torn amb nom fals), les entrevistes que vam enregistrar als guiris del Taurus pel crèdit de síntesi de 4t d'eso...
I de cop, l'he vist. Sí, aquella cinta preuada, el nevermind de nirvana, trinxat i regrabat mil cops. Li he tret les teranyines i l'he posat a la platina. I ves, encara sona prou bé.
Smells like teen spirit, in bloom, polly, i el drain you. Quants cops he escoltat aquesta cançó, i quants cops la tornada m'ha evocat moments humits d'adolescent...
Vam intimar intercanviant cintes de grunge i fent veure que estudiàvem a la biblioteca. A mi tant m'era tot, sempre i quan el seu verd tenyís els vespres. Vam comprar-nos les entrades d'aquell concert (era de green day?!) d'estranquis, dient mentides a casa per poder passar tota la nit a barcelona de concert, de festa, sols. Quan ja teníem la jugada lligada i l'únic que calia és que arribés el dia... el grup va suspendre el bolo perquè el bateria era un putu ionki, i ja ho veus, totes les il·lusions a la merda. No recordo ni si ens van tornar els calers, però sempre ens quedarà la cançó...

One baby to another says
I'm lucky to have met you
I don't care what you think
Unless it is about me
It is now my duty to completely drain you
A travel through a tube
And end up in your infection

Chew your meat for you
Pass it back and forth
In a passionate kiss
From my mouth to yours
I like you

El dia gos

La mandra és una qualitat humana d'allò més abominable. Em fot un pal tremendo posar-me a corregir. Hi ha alguna cosa dins meu que em diu no, no ho facis... per l'amor de déu, concedeix-te un respir!
Però demà serà putu-dilluns i tothom m'exigirà les notes i les correccions. I clar, ningú entendria que no ho he fet per mandra. Perquè és diumenge, i diumenges no es treballa... el senyor va treballar 6 dies i el 7è va descansar. Amén. El senyor descansa, però tu et fots, mortal de merda.
Et toca pringar.
Qui té algun remei per treure's la son de les orelles? per sentir-se actiu i amb ganes de fer les coses que toca fer?! vitamines, o alguna cosa més expeditiva... A mi cada cop em costa més. Si fos un home, estic segura que em deixaria créixer la barba fins als peus, i les grenyes com en Sandocán, per madra d'afaitar-me. Ara que, pensant-ho bé, si fos un tio no tindria mal d'ovaris, i això hi fa molt.
No ho sé. Diumenge perro-perro, d'aquells en què no fotries ni brot. Fa un dia fantàstic i radiant, però no em ve de gust ni trepitjar el carrer. I molt menys agafar el punyetero boli vermell... uix.
Uix!

...El pobre caracol
Vuelve atrás. Ya en la senda
Un silencio ondulado
Mana de la alameda.
Con un grupo de hormigas
Encarnadas se encuentra.
Van muy alborotadas,
Arrastrando tras ellas
A otra hormiga que tiene
Tronchadas las antenas.
El caracol exclama:
Hormiguitas, paciencia.
¿Por qué así maltratáis
A vuestra compañera?
Contadme lo que ha hecho.
Yo juzgaré en conciencia.
Cuéntalo tú, hormiguita.

La hormiga medio muerta
Dice muy tristemente:
Yo he visto las estrellas.
¿Qué son estrellas? ?dicen
Las hormigas inquietas.
Y el caracol pregunta
Pensativo: ¿estrellas?
Sí, repite la hormiga,
He visto las estrellas.
Subí al árbol más alto
Que tiene la alameda
Y vi miles de ojos
Dentro de mis tinieblas.
El caracol pregunta:
¿Pero qué son estrellas?
Son luces que llevamos
Sobre nuestra cabeza.
Nosotras no las vemos,
Las hormigas comentan.
Y el caracol, mi vista
Sólo alcanza a las hierbas.
Las hormigas exclaman
Moviendo sus antenas:
Te mataremos, eres
Perezosa y perversa,
El trabajo es tu ley.

Yo he visto a las estrellas,
Dice la hormiga herida.
Y el caracol sentencia:
Dejadla que se vaya,
Seguid vuestras faenas.
Es fácil que muy pronto
Ya rendida se muera.

Por el aire dulzón
Ha cruzado una abeja.
La hormiga agonizando
Huele la tarde inmensa
Y dice, es la que viene
A llevarme a una estrella.

Los encuentros de un caracol aventurero -F.G. Lorca

Murphi

Avui les classes han anat força bé, la gent es comporta més o menys, hi ha un ambient semblant a l'estudi, silenci, es pot explicar, preguntar, respondre. La classe, doncs, ha anat bé. I com que havíem acabat un tems, i faltaven 5 minuts, els alumnes m'han demanat que els deixés separar les taules i preparar-se per l'examen que tenien a continuació.
Jo, de bona fe, hi he accedit.
Una noia de la primera fila m'ha preguntat un dubte, i mentre li estava responent, ha entrat la directora a fotre bronca. Llavors he alçat el cap, i he vist que n'hi havia un parell que s'havien apalancat a la finestra i li clavaven queixalades a l'entrepà...
Ja he vist que l'havia cagada per 2 motius: perquè no he vist els dos que jalaven, i perquè havia acabat la classe 5 minuts abans d'hora.
Merda, he pensat, ara pillaré jo. I no ha fallat, a última hora m'ha cridat al seu despatx.
Joder, ha hagut de passar per allà just en aquell putu moment, no hagués pogut venir 2 minuts abans, no; i els hagués trobat a tots currant, escoltant, estudiant.

Apart d'això, veig com la meva apatia creix dia a dia, penso que tot plegat és un seguit de despropòsits. No importa que intentis fer bé les coses, tot és genial, perfecte, simple i planer fins que arriba el moment inevitable del putu però...
Ho trobo tan injust...!
No sé si sóc jo, o és el món sencer que està completament del revés!
...i diuen que és la llei, la llei de murphi!

Que bufi el vent!!!!

Segueixo sense entendre les situacions absurdes de la vida. No sé per què m'hi encaparro tant... Em ve de gust ara mateix perdre'm per Girona, fer un cafè d'aquells tan bons pel barri vell. Sentir com repiquen les campanes de la catedral, del mercadal, dels agustins, de sant feliu! Veure pondre's el sol des del capdemunt de la muralla! Avui de cop i volta m'ha vingut al cap l'olor de l'onyar i les converses de sofà al figuerola, i els tès al balcó.
Vull fugir de la contaminació del maresme, de barcelona, d'arenys. Ja n'hi ha prou d'aquest color (gris). No entenc per què sempre em deixo prendre el pèl. Què hi guanyo? què hi guanyen els que me'l prenen? uf, no suporto els covards... no els suporto!!! I no faig més que trobar-me'n a cada pas, a cada nova cantonada.
Prou!!!!!
El cervell m'està a punt d'esclatar!!!

Incògnita

Si tingués una bola de vidre, li preguntaria què faré al juny. On viuré. Amb qui viuré, i de què treballaré. Em llevaré als matins amb un somriure???
Li preguntaria també si hi haurà algú al meu costat algun dia. Algú capaç d'estimar i de deixar-se estimar, sense complexos ni vergonyes. Algú que dugui somnis pintats als ulls, que em somrigui amb confiança, complicitat, llibertat... Algú nou? conegut?
També m'agradaria preguntar-li si seré feliç, si trobaré la meva vocació, si a casa les coses tornaran a tenir lògica algun dia...
...però totes aquestes preguntes ara mateix no tenen resposta.
Tot és una autèntica incògnita.

-------------------------------------------------------------------------
PS: una puta incògnita que es va desvetllant mica en mica, de la manera més sàdica i fastigosa possible... No sé si cal parlar alguna cosa, encara.

Crazy frogs

Sí és que no sé per què ens encaparrem en anar de festa lluny, ben lluny... si al final resulta que pillem unes pizzes, unes birres, i a casa d'un o altre ens fotem un festival del mil!!!
Ahir va tocar ruta per calella, per variar. Plovia, i sortir ploent per anar de baretos és una putada... peus xops i aquestes coses. Però estàvem ben motivats, així que no vam defallir. Vam ser els primers d'entrar a al Frog, els reis del futbolin. DosXuns, cubates d'això, d'allò, de lo altre... xupitos de vodka negre (juasjuas, com pringuen!)
Llavors cap al golden, a fer merder. Birres, més birres. Labavo de la núvia esquelet i moltíssim fum, ambient espès. Però tot cristu super animat... Crec que és el primer cop que sento els obrint pas al golden... Però va estar genial el seguit de hits punks que van posar ahir. Vaig riure molt, sí.
Llavors, de tort, cap al revel's. Més xupitos, i més birres, i el món que es comença a ennuvolar. I em vaig atrapar amb els calelluts, amb el joc del paquet de tabac, i només em feien privar a mi, els tios. Uf.
Vam tancar el reve'ls i vaig fer retirada a temps. Els altres m'han dit que a les 8 del matí encara feien fums, juasjuas!!
Sort que demà tinc excursió i no hauré d'explicar... que si no...
(estic en hores baixes: de-ma-kreee)
La propera, la calçotada!!!