Dilluns durillo el d'avui. Amb les poques hores que he tingut durant el dia per a pensar i raonar, m'he adonat d'una cosa que m'ha fet sentir-me trista i insignificant. Tinc el cul llogat.
M'explico. No puc parlar del que penso. No puc vestir-me com penso. No puc respirar quan en tinc ganes. Quan decideixen coses importants, la meva cap ni tan sols em mira però oh, quan arriba l'hora màgica de la distrubució dels projectes faraònics... tatxan! es gira cap a mi i m'etziba un: "ho sento, ho hauràs de fer tu perquè jo tinc molta feina burocràtica per fer"... la molt bandarra.
Estic tot el dia amunt i avall amb mil papers sota el braç. Malbaratant el meu temps i integritat mental en inventar-me exàmens de temaris abstractes que jo ni he vist. No tinc els llibres perquè l'anterior pringat se'ls va endur, els deuria cremar per st. joan perquè no han tornat... He de ser capaç, a més, de detectar alumnes curts amb diagnòstics oficials per art de màgia. I de decidir si suspenen o aproven, de posar-los exàmens i d'escurçar-los el temari i fer-lo a la seva mida, ben justeta.
Jo no en tinc ni idea de tot això, vaig tot el dia trepitjant en fals... Em sento insegura, farta del col·leguisme de postaleta... si la senyora a qui substitueixo tornés demà mateix i jo em quedés a la puta calle, li faria un petó i una abraçada.
I una bona botifarra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada