Avui ha sigut un dia trist i apagat. Ahir al vespre em van donar la mala notícia de la mort de l'avi d'una amiga, aquest matí hem anat a enterro. No us vull parlar pas de la cerimònia religiosa, perquè en general tenen bastanta tela, sino del fet en sí de la mort. Últimament hi he pensat força, no sé si és que m'estic fent gran, o si és que s'acosta el dia en què farà anys que vaig veure la mort als ulls de la iaia o què...

El fet és que no he pogut evitar reviure una de les experiències que més m'han marcat a la vida, i va ser el fet de veure aquells ulls verds oberts com a plats, grocs, vidriosos, panteixants, exhalant.

Va ser molt fort, encara avui n'he parlat molt poc, no en sóc capaç. Voldria poder viure la mort com una pèrdua natural, la llei de vida que en diuen alguns. Però a mi que no em fotin, quan se'n va un que estimes, la tristor, la pena, el buit que deixa... és insuportable.

I últimament hi he pensat. Em pregunto com es deu sentir una persona que sap que se'n va. Que li queda poc. Què passa amb la gent a qui estima, com es pot superar el fet d'haver-te d'allunyar per sempre de tot? Què faries tu si et diguessin que et queda 1 mes de vida? o 5 dies?

Jo, em moro... ja-ja.

Uf, no ho sé, quina angoixa! El que faig arribada a aquest punt és pensar en altres coses i no plantejar-me "tonteries", però mireu... ja podem fer bona cara i omplir-nos de tonteries, de felicitat, de banalitat. Lluitar per allò que més volem o ser uns autèntics paràsits emocionals. Tard o d'hora, tard o d'hora, tard o d'hora. Pobreta la iaia, tan de bo hagués arribat vint minuts abans a casa aquell matí. Merda.