Llepar la cullera

A vegades em passa que m'agafa la mania de revolcar-me en la meva pròpia merda, ja ho sé. I ja sé que pot arribar a rallar d'allò més els pocs lectors (i esporàdics) de tot això que avoco aquí. M'haureu de disculpar... suposo que en el fons ho faig per un bé, i ja sabeu què diuen: cosa dolenta, fora del ventre... Doncs tot cap a fora! No vull guardar-me res podrit dintre. Que es ventili tot, que és ben cert que el vent i el sol airegen tant els draps com les intimitats, i fan que tot quedi net com una patena.

I no us sorprengueu pel canvi d'actitud: ni he trobat (més) feina, ni m'ha tocat la loteria, ni he ensopegat amb l'amor de la vida a l'ascensor... avui ha sigut un dia qualsevol, com tots els altres; un xic ensopit i avorrit si no fos per les enrabiades que em fan agafar els nanos. Però l'odi visceral envers el món és com el millor dels orgasmes: és efímer. I per molt que vulguis reviure'l una vegada i una altra, per molt que t'hi submergeixis i vulguis allargar-lo fins a l'infinit, no pots fer res per evitar que s'esmunyi i només en perduri un record idílic i deforme. Un no-res en comparació amb aquella torrentada de sensacions indescriptibles.

............................................

M'encanta l'anunci d'en Noriega i el iogur grec light... si tingués un veí així també sortiria al balcó cada migdia per cridar-li "iogurazo" i contemplar-lo mentre llepa la cullera... nyam! XD

Drownin'

Els pulmons s'omplen de líquid pudent i putrefacte, no pots respirar. Sembla que amb la punteta dels dits toques terra ferma... però no. Tot acaba sent un miratge. La llum, la sort, esperen fora. A dins la peixera només hi ha aigua bruta i tèrbola i per molt que t'hi escarrassis, les parets de vidre que t'empresonen no et permeten res més que omplir-te de bones intencions per, tot seguit, estavellar-t'hi, una vegada i una altra. Una vegada rere l'altra.

En aquest món de sol·litud impertorbable, perds el temps buscant desesperadament una ànima amable per compartir, per ser valenta, per seguir lluitant... però l'única presència que trobes és el teu propi reflex deforme en el vidre. Les paraules es perden esmorteïdes en la densitat de l'element líquid, i quan cerques el moviment reflectit en les parets, n'obtens una ganyota grotesca de tu mateixa.

I llavors, de sobte, una onada de clarividència inesperada inunda els pensaments, com un tsunami: la vida és una marea infinita de despropòsits... i ja n'estàs cansada, de nedar i nedar i nedar... contra corrent.

...we're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground.
What have you found? The same old fears.
How I wish... how I wish you were here, now...

Fira de l'ordi

In the summer time, warm winds bring barley fields to life.

Happiness

Dia de calma i tranquil·litat. Caminet de ronda per Llançà: el sol damunt la pell, el cant dels ocellets per companyia, i el mar plàcid, transparent, fred. Felicitat i harmonia per tots cantons!

Avui nit de barça i concertillo, el més sorprenent ha sigut la versió rockera d'aquesta que avui he sabut que és de la Lady Gaga... quina sorpresa...

...I'm in the right track, baby, I was born this way...

Beggars & Hangers On

Tres dels grans, l'Slash, en Keri Kelli i en Rod Jackson, fent una versió acústica d'una gran cançó del primer disc en solitari dels Snakepit. Tinc ganes d'anar a buscar el nou cd... rock n'roll per la vena!

L'esperanza és l'últim que es perd

...malhauradament! La senyora Esperanza Aguirre torna a la càrrega, com si d'un kamikaze suïcida-amb-més-vides-que-un-gat es tractés, i no se'n cansa mai, la dona... Ara diu que si a l'inici de la final de copa es produeix una xiulada a l'himne espanyol, a la bandera i a la figura del cap d'estat, s'ha de considerar una injúria tipificada com a delicte segons el codi penal, i que el partit s'ha de suspendre... Què es pensa que faran 60.000 persones, esperar assegudes tranquil·lament que les passi a recollir el bus???

No entenc per què ha sortit per aquí, la dona, com si a la seva (perquè és s-e-v-a) comunitat no tinguessin prous problemes 'reals' en forma de pressupostos més impossibles de quadrar que un cercle, o calaixos farcits de factures que no saben on encabir. O com si no fos prou greu autoritzar manifestacions de la Falanje pel mateix dia del partit perquè, encara que la mani no es faci al costat del Manzanares, la ciutat està farcida de catalans i bascos, i allò té pinta d'acabar força malament. O com si no passés que en estadis de futbol de la seva comunitat apareixen per sistema banderes espanyoles amb el pollastre. Això no és anticonstitucional? o és que ja hi tornem a ser amb les lectures unidireccionals de la puta constitució? A sobre que ens l'hem d'empassar, només serveix de bastó pels que no hi estem d'acord?!

Deixant de banda les obvietats, el que em sembla interessant és el seu llenguatge, la seva manera d'articular el discurset en qüestió. Si podeu, busqueu-la al youtube i torneu-vos-hi a fixar.

No sé què en penseu de la seva posada en escena amb aquell deix xulesc tan característic, com de cantant de chotis, però a mi m'ha fet pudor de ranci i de socarrim pels quatre cantons... i ja poden caure helicòpters, bombes o el que calgui, que l'Esperanza no es cansa mai de picar pedra!

Si jo ja fa temps que ho dic... cada cop que aquesta pàjara obre la boca, al tou d'en Mariano li tremolen les cames com si fossin de blandiblú! Espereu-vos a les properes eleccions, que en Rajoy estigui desgastat i cremat de tanta crisi i retallada... aquesta encara és capaç de convertir-se en la primera dona presidenta i castiza d'españa... 

Auxili!

Humor (Be) Negre

Ciutadans reclama que el ‘chopped’ substitueixi la llonganissa com a símbol gastronòmic de Vic

Intranquil·litat i estupefacció a les xarcuteries d’Osona i de tot Catalunya, davant la preposició de llei que Ciutadans portarà al Parlament per sol·licitar que el chopped substitueixi la llonganissa com a embotit predilecte de Vic. La formació política considera que “ja és hora que els partits polítics catalans aparquin els debats estèrils sobre la identitat i la independència per centrar-se de debò en resoldre aquells problemes que realment preocupen la gent”.

En un comunicat bilingüe –castellà i espanyol–, Ciutadans argumenta que “al contrari del que pugui semblar, la llonganissa de Vic, així com el fuet d’Olot o el bull de Camprodon, no són embotits elaborats amb la finalitat d’alimentar-se, sinó simples invencions del nacionalisme català per dividir la societat a partir de la gastronomia”. El text emfatitza la “situació límit que s’està vivint a moltes escoles de Catalunya”, en què els professors deixen sense esbarjo aquells infants que porten entrepans de chopped al crit de “xarnegos colonialistes”.

De moment, la proposta de Ciutadans arribarà al Parlament amb tres suports il·lustres: el d’UPyD (Fernando Savater i Rosa díez són els autors de l’assaig filosòfic El chopped de hoy, los chorizos de mañana, los españoles de siempre), el de Plataforma x Catalunya (Josep Anglada ja ha advertit que estarà al costat de “tots aquells embotits que no puguin ser consumits per musulmans”) i el de l’empresa Leroy Merlín (que sempre havia cregut que el chopped era un tipus de plàstic dels barats).

La preposició de llei també anirà acompanyada d’una campanya reivindicativa “per acabar amb la persecució lingüística, sexual i culinària que pateixen els espanyols que viuen a Catalunya”. Sota el lema Els embotits catalans no treuen la gana però sí alimenten l’odi, Ciutadans critica que “la paraula chopped encara no estigui reconeguda pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana” o que “restaurants com el Celler de Can Roca s’hagin alineat amb les tesis del pancatalanisme culinari al negar-se a oferir canapès de mortadel·la d’olives (l’altra gran oblidada) als seus clients”.

Amb tot, si la iniciativa parlamentària prospera, Ciutadans ja ha avançat que el pròxim objectiu del partit serà fer les gestions necessàries perquè els establiments catalans que comercialitzin chopped i retolin en castellà puguin adherir-se a l’associació Slow Food.

 Extret de benegre.cat

 

Que se'n vagi tot a prendre pel cul!

Necessito exterminar els paràsits de la meva vida. Aneu fent tots la maleta, colla de malparits, que se us ha acabat el bròquil! Mai més penso tornar a sentir una buidor tan bèstia com aquesta. Mai més hi tornarà a haver un dolor tan enorme, que fins i tot em talla la respiració. 

...que jo només vull viure! que sembla mentida que us costi tan d'entendre, òstia!

Ja els tenim aquí!!! dimarts surt el nou CD, quines ganes!!!!!!

Em preocupa el meu Cul

I a tots aquells polítics, banquers, manefles sense escrúpols que estan abonats al pessimistme vital, que trinxen la cultura i el món educatiu, avui els dedico la Culminació:

Em preocupa el meu cul, senyores i senyors. I us en demane excuses, però m'és molt penós. Em preocupa el meu cul, d'un temps ençà és negat. Se m'ha tornat gandul, se'n diu alliberat... 

Certa roba li cou, se'n riu dels calçotets. Demana un wàter nou,  ha dit adéu als pets. Ell em fa anar d'esquena, i em fa ajupir el cap. I arreu em fa l'esmena que jo sóc un cagat. 

Certs papers no els admet, i més si són de lletres. I somnia en secret honors i grans festetes. Em preocupa el meu cul. Em vol treure la feina. La meua vida escull, em trau de la mà l'eina. 

En els moments precisos, concrets, que no puc dir, em fa cantar concisos passatges, sens respir, de cançons i poemes que més val no esmentar, mentre va filant que després van a mar. 

Es plau en reunions en les que parles culs, que imposen condicions tibats i plens d'orgull. Em tuteja i se'n riu quan em parla del cap. I al meu cervell li diu: De defecar, en saps! 

Em preocupa el meu cul!

I és que el meu cul, a còpia, de matar la CULTURA, s'ha cregut ser la pròpia, i sense cap mesura diu que ell és el cultura... 

I com que la tragèdia demostra que CULTURA amb prou feines és CUL; em preocupa el meu cul.

[Com sempre, el gran Ovidi Montllor, fent de visionari en el seu temps. Quanta raó tenia!]

Curiositats de l'etimoligia

Per tothom és sabut que sóc una friki de les paraules i de les llengües, i resulta que avui, tot esmorzant, he fet un descobriment curiós. Vull parlar-vos de la paraula anglesa toast.

Si mirem el diccionari, ens trobem que toast funciona com a nom i com a verb. Si ens centrem en els substantius, toast té dues entrades: en primer lloc, l'equivalent a 'pa torrat'. L'origen d'aquest significat rau en el mot francès 'toster', provinent del llatí vulgar 'tostare', que es va formar a partir del participi passat 'tostus' del verb  'torrere'. D'aquí que per a nosaltres sigui senzill identificar de manera intuïtiva toast com a 'torrada'. Cal destacar els derivats en anglès de la família: torrid (molt calent i sec) o thirst (set, ganes de beure).

En segon lloc, i sense abandonar el tema del beure, el substantiu toast significa 'l'acte d'ingerir líquid a la salut o en honor a algú o alguna cosa', és a dir, el que nosaltres animenaríem 'brindis'. Aquest significat és més curiós per a nosaltres, i prové d'un costum originat a principis del segle XVII, segons el qual s'introduïen trossos de pa torrat i especiat dins les copes de vi, per donar-los un gust especial. En paral·lel, quan es compartia la copa amb una dona i, per tant, es brindava a la seva salut anomenant el seu nom per fer el brindis, s'equiparava el regust especial del vi que proporcionava la companyia femenina amb el que quedava després d'especiar-lo.

Per últim, hi ha una expressió feta que és to be toast, que significa 'estar acabat'. Per exemple: if you make the wrong decision, you're toast!

És curiós com l'evolució lingüística ha volgut que en anglès torrada, brindis i estar acabat s'expressin a través de la mateix paraula, no?!

Fent amics

Hahaha!

Rescue me!

Així d'ensucrats m'imagino en Mariano i en Rodrigo, fent manetes mentre al tocadiscos sona una mica rovellada aquesta cançó d'amor que la Fontella Bass cantava pels volts de 1965:

Rescue me, and take me in your arms

Rescue me, I want your tender charms

'cos I'm lonely and I'm blue

I need you and your love too...

Aleshores, en Mariano tenia 10 anys i en Rodrigo 16, i segur que els seus pares, germans o veïns ja la cantaven! perquè malgrat la dictadura fèrria, va ser durant aquest mateix any que els Beatles van desembarcar a Espanya, i els Stones també en feien de les seves... la dècada dels 60 va portar una mica de llum i amor a l'Espanya rància i decadent, i va fer que les generacions joves comencessin a tenir esperança en el futur...

Estic segura que el cap de setmana passat, aprofitant la lluna pleníssima i daurada, en Mariano i en Rodrigo van asseure's a la fresca d'un porxo de fusta, en un sofà d'escay per xerrar una estona amb algun pretext absurd. Els dos allà apoltronats ben a prop, notant l'escalfor que desprèn l'altre, i parlant gairebé a cau d'orella, de tant en tant, allargaven una mà per agafar un got xato ple de whisky del car d'una tauleta baixa una mica coixa i corcada. La llum de la lluna impressionant ho inundava tot, però hi havia lloc per a unes espelmetes repartides per la brana i pel terra de casa vella, ells es miraven als ulls de manera penetrant. Es sentia la flaire de les flors del taronger, tan dolça i embriagadora i, de lluny, un tòtil que cantava proporcionant una mica més d'encant a la trobada.

En Rodrigo no va poder aguantar més, i va prendre la iniciativa, sabent tot el que s'hi jugava. I agafant en Mariano per la cintura, el va atraure cap els seus llavis, el va petonejar amb força i, fent una mica el posat de l'Aretha Franklin amb la gola escurada, va cantar-li a cau d'orella... rescata'm, i abraça'm fort! Rescata'm, desitjo tots els teus calers, perquè em sento sol i estic arruïnat, necessito el teu amor...

I en Mariano, fonent-se amb els encants del seu company, va oblidar de cop totes les promeses electorals que havia fet, tots els seus escrúpols. Va passar de llarg del fàstic que li feia en Rodrigo en els temps de la succsessió del guru Aznar, dels 7.000 milions d'euros retallats de la sanitat i l'educació públiques, dels esforços faraònics de les famíles, dels més de 6 milions d'aturals... i va fondre el seu somriure pelut i humit amb el d'en Rodrigo, segellant així, sense voler-ho, el rescat de Bankia.

En Mariano no ho sabia, però el moment íntim que es pensava haver viscut amb en Rodrigo no era més que una mentida; com es podia ser tan ingenu? Per allà, amagats dins la casa, camuflats darrere dels xiprers, o parapetats a la teulada hi havia, contenint la respiració, els mangants de la CAM i els cràpules de Caja Madrid, els inversors immobiliaris corruptes, en Florentino Pérez...fins i tot el bisbe tronat d'Alcalà! Tots ells van testimoniar l'acte pecaminós entre els dos homes, però "tot sigui per salvar-nos el [nostre] cul", van dir-se.

Després d'un petó humit, llarg, profund... a en Mariano li rodava el cap; mai hagués dit que l'excitaria tantíssim això de fer-se el "mascle rescatador"... va mantenir els ulls tancats una bona estona, allargant la sensació, evocant el regust de la llengua d'en Rodrigo i de com li mossegava els llavis, la seva olor, el tacte de la seva pell, l'entrecuix robust, a punt...

Va respirar fons per agafar empenta i va obrir els ulls... però en Rodrigo ja s'havia rentat les dents 3 vegades, després de dimitir.

Al loro!!!

... i no ho dic pas perquè en Laporta hagi flirtejat públicament amb la possibilitat de tornar-se a presentar a les eleccions per a la presidència del Barça, ja que segons ell, l'actual junta directiva s'està carregant el barça i el projecte 'guardiola', entrenador a qui ell va fitxar.

Ho dic per la tangana en majúscules que es pot produir el dia de la final de la copa del rei a Madrid. Es veu que diversos col·lectius i plataformes encapçalats per la Falange, el Movimiento Católico Español, el Nudo Patriota, la Plataforma Memoria y Lealtad, entre d'altres, han convocat una marxa sota el lema:

Contra el separatismo, una sola bandera: La de todos los españoles. 

TODOS A MADRID POR LA UNIDAD DE ESPAÑA. SEPARATISTAS NI EN MADRID NI EN NINGÚN LADO.

Bé, doncs... ja sabeu què en penso jo de tota aquesta colla de fills de puta... De vegades crec que m'agradaria provar allò de l'encenedor i el pot de laca*.

(*sense ànims d'ofendre ningú, és que últimament em sento molt poc políticament correcta)

Un altre tema que pot donar molt de sí per vessar rius de tinta és l'arxiconeguda politització del futbol. Em plantejo si realment cal que el barça s'identifiqui forçosament com el representant de l'independentisme català, no recordo, per dir algun exemple banal, cap vegada que se celebrés algun títol al crit de 'campions-campions'... A més, estic segura que algun perico independentista trobaríem, i segur que hi ha molts culers que no en volen ni sentir a parlar, d'independència política...

En temps de crisi, tot es barreja i tot es duu a l'extrem. I aquest és un terreny abonat i somiat per a totes les ideologies ultres (feixisme, xenofòbia, racisme, homofòbia, etc). Si no us ho creieu, llegiu sobre com Hitler va guanyar les eleccions democràtiques a Alemanya, o fixeu-vos en aquell individu grec del grupuscle neonazi Alba Daurada, que ja no para de bordar, i va per Grècia com si fos un déu baixat de l'Olimp.

Al loro!!!

Humanitat 2.0

A mi em comença a fer una mica de por el que llegeixo als diaris, i és que la humanitat avança a passos de gegant, i si he de ser sincera, em repugna bastant.

Ara es veu que les models calavèriques que marcaven totes les vèrtebres i costelles ja han passat a la història, i en aquests moments el més cool del món-mundial és un personatge serbo-bosnià de 20 anys que es diu Andrej Péjic, i que ha estat nomenat 'model masculí [oju!] de l'any'. 

A part de ser una cara que omple revistes i passareles, resulta que una reconeguda firma de vestits de núvia l'ha llogat a mode de cirereta del pastís del certamen. O sigui, que el paio es presenta disfressat amb un vestit blanc i vaporós, emulant una núvia. I ja em perdonareu si ofenc algú amb la meva opinió, però penso que com a transvestit té un passe, però com a núvia saludable no cola de cap de les maneres, vaja. 

No entenc els motius que empenyen aquesta societat moribunda i esquizofrènica a coronar personatges d'aquest tipus, i prendre'ls com un model o una cosa a seguir, per llavors escandalitzar-se amb tios com en Marilyn Manson que sortia als videoclips amb un vestit de vinil blanc que duia pits incorporats. Quedava bé criticar-lo, i queda bé dir que l'Andrej és una cosa ssssuperguai, no?!

Si Freud aixequés el cap, ens trobaria més tronats del que mai s'hagués imaginat...

L'individu en qüestió:

Perdoneu però aquest tio no cola com a home, ni com a dona, ni com a res. Em sento com una cavernícola, no entenc res... i em vénen unes ganes terribles de riure'm de tota aquesta gentussa postissa i podrida que ja no saben què fer per vendre'ns roba i perfums! Que no ens vulguin prendre més el pèl ja, home!

Nereida

Ahir quan venia cap a Figueres em vaig trobar una tarda de cels espectaculars: núvols espessos i negres, pluja, sol... A l'entrada de l'autopista una mica més i m'aixafen entre un camionot i un cotxe, que anaven a tot drap just en el moment en què jo m'incorporava, es posava a ploure i, com no, portava el vidre podrit amb la qual cosa no hi veia res!

Temeritats a banda, en aquell moment va treure el nas un arc de sant martí una mica diluït que em va acompanyar poca estona, però que no per això és menys bonic o meritori. Em va fer somriure, sí, perquè aquells set colors em van tornar de cop al vespre-nit-matí-tarda anteriors. L'aigua amb gas a Empúries, entre riures i ressaca, i el color d'aquelles aigües inundant tots els meus sentits.

Em va fer recordar la tarda amb el sol a la cara, amb la vista perduda en aquest mar nostre tan absolutament fantàstic, entre les ones blau-verdes d'aigua marina i l'escuma blanca! 

El blau m'omple per dins; els pensaments, la filosofia. L'intercanvi d'experiències, el treball de les emocions. La calma.

El verd em produeix un efecte més visceral: se m'arrapa a la pell i em fa tremolar les cames!

Cal que plogui

Estic atravessant una època de sequera creativa...

Els motius? l'avorriment personal, els estralls de final de curs, la ressaca monumental que duc (que no n'aprenc ni a la de tres!), l'apatia vital, la incomprensió que s'instal·la dia a dia en la meva vida...

Auxili! Necessito trobar la musa!

Paradisu Zinema

Avui, remenant remenant entre els discos vells, plens de pols, ratllats, alguns amb caràtules perdudes, d'altres que ja no es poden reproduir enlloc... enmig d'aquest caos sonor he trobat un cd vell-vell dels Joxe Ripiau, el Paradisu Zinema, i m'ha fet una il·lusió tremenda, perquè ja no recordava ni que el tingués!

No sé si els coneixes; si no és així, són del tooooot recomanables. El grup dels germans Muguruza, coetani de Kortatu i Negu Gorriak, va portar-nos mestissatge (ja saps: acordions, trombons, guitarres, güiros...) quan aquí encara ningú no en parlava. Aquest disc el van editar el 1998 (si no vaig errada, me'l vaig comprar pels volts de l'any 2001, al tornar de la meva aventureta per terres britàniques). Abans d'aquest, em vaig fer amb el Karpe Diem (1997), molt recomanable també.

El concepte d'aquest disc és bo, hi ha 14 cançons que s'associen a 14 clàssics del cinema. Per citar només algunes pel·lícules, hi ha cançons que parlen de 'Sospitosos habituals' de B. Singer, 'Matar un rossinyol' de R. Mulligan, 'Missing', 'Down by Law', 'La invasión de los ladrones de cuerpos', 'Chinatown' de Polansky o 'Psicosi' de Hitchcock.

La que he triat per deixar aquí de mostra té alguna cosa a veure (de lluny) amb la mítica Casablanca, amb una intro boníssima de la protagonista parlant en euskera, amb la típica melodia de fons... la cançó en sí es diu Esaidazue (digueu-me), i la lletra podria resumir-se amb l'última estrofa, cantada en francès: dites-moi, mes amis, qu'est-ce je vais faire à paris, c'est meilleur dans mon pays, je vous le jure.

Un tastet:

Rock n'Roll nights

Gran nit dissabte al Yate's. Lloret sempre amaga alguna sorpresa, i abans que arribin els guiris a palades, cal aprofitar-ho!