Quan recordo certes coses i em miro per un forat
em veig sempre d’esquena escoltant cants de sirena
ancorat en un cul de sac
Quan recordo certes coses em sorprenc a mi mateix
aparellant mitjons a les fosques, refent el trencaclosques
mossegant l’ham com un peix
Visc enredat entre xarxes de mil pensaments
volteretes en el temps
lluny dels colors que il•luminen els camps a l’estiu
ofuscat sense motiu...
(memòria, de Mazoni)
Avui fa una tarda fantàstica, i m'entra el sol radiant per la finestra...!
divendres, 30 d’abril del 2010
dijous, 29 d’abril del 2010
Aquest matí
Tan bon punt m'he tret la son de les orelles, he fet uns pocs quilòmetres i he anat a Hortsavinyà, avui teníem ruta pel montnegre. Bé doncs, és un autèntic luxe que lluny de carreteres, cotxes i fums, hi pugui haver un lloc tan bonic i agradable com aquest...Lluny, però al mateix temps a prop de tot arreu.
Aquest és el lloc on la meva àvia pujava de joveneta amb les espardenyes de ball a la bossa, pel camí de les costes, per trobar-se amb els nois i les noies de l'època i qui sap, potser en sortia alguna aventura interessant.
dimecres, 28 d’abril del 2010
Que tinguem sort!
Dic sort perquè la qualitat ja hi és, i de sobres. Avui, a guanyar el bitllet cap a madrid!!!
Força barça!!!
Ooooh... aquest cop no ha pogut ser, ens hem despertat tard.
Força barça!!!Ooooh... aquest cop no ha pogut ser, ens hem despertat tard.
dilluns, 26 d’abril del 2010
És complicat, però no impossible
Ahir va ser jornada de consultes populars... Està d'acord amb què Catalunya sigui un estat de ple dret dins la unió europea i blabla?
A pineda va guanyar rotundament el SÍ amb gairebé el 92% dels vots, el NO va treure el 6% dels vots, en blanc va sortir-ne un 2%, i de nuls, un 0,4%.La participació tampoc no va estar gens malament: amb un total de gairebé 2.800 vots, que vol dir un 12,5% del cens convocat (nacionals majors de 16 anys i extrangers residents), però el que em sembla més interessant: més del 14% del cens 'normal' en unes eleccions qualssevols, és a dir, on només tenen dret a vot els nacionals majors de 18 anys.
Vaig estar 6 hores presidint la mesa on va votar més gent (serà cosa de la simpatia que despreíem l'equip de la mesa D?!), i després vam haver d'introduïr el vot anticipat... fins i tot, a mà, perquè ens van piratejar la base de dades del decidim.cat... Al final, ens en vam sortir la mar de bé, i els números van quadrar a la primera, malgrat que a mi ja em feia mal el cap de llegir DNIs, i a la judit i a la rosa els feien pampallugues els ulls d'apuntar els números: una a l'acta; l'altra, al web ideat per la plataforma, que després va ser piratejat.En fi, ens en vam sortir després de molta, moltíssima feina, però sobretot, de moltíssima il·lusió dipositada en aquesta iniciativa que va sorgir el mateix dia que van fer la consulta a Areny de Munt, mentre els de la CUP de pineda testimoniàvem aquell moment històric...!
I crec que ho hem fet bé, molt bé! Ha sigut un exemple de treball assembleari, tal com ens agrada a nosaltres. Hem treballat amb gent d'ERC, de CIU, i sobretot, amb gent que que no milita en cap partit, però que creu fermament en el dret del nostre país a l'autodeterminació. I aquest és l'únic camí cap a la indepencència.Ahir vam viure moltíssimes anècdotes a la mesa. Joves fent la seva primera votació que ens confessaven que aquesta, per ser la primera i per ser la consulta per la independència, no l'oblidarien mai a la vida. Gent gran que venia acompanyada dels néts o dels fills, i que amb llàgrimes als ulls afirmaven que mai s'haguessin imaginat de tenir aquesta oportunitat. Senegalesos, gambians, marroquins... que fa 20 anys que viuen al poble i que no havien pogut votar mai fins ahir, i tots manifestaven la seva alegria i esperança perquè catalunya, la terra que els ha acollit, arribi a ser un país lliure.Vam brindar amb cava i cares de cansament i entre abraçada i petó a la galta, uns moments de complicitat amb els meus companys de la CUP... perquè ho hem fet molt bé! i entremig de tot això, pinzellades d'amor impossible i nostàlgia...I quan intentaves convènce'm per acompanyar-me a casa, va algú i diu que records a la família. Sort que no vaig mirar enrere, i no vaig entendre si t'ho deien a tu o a mi. En tot cas, l'afirmació tenia un to de mofa considerable. I és que no és per a menys...
A pineda va guanyar rotundament el SÍ amb gairebé el 92% dels vots, el NO va treure el 6% dels vots, en blanc va sortir-ne un 2%, i de nuls, un 0,4%.La participació tampoc no va estar gens malament: amb un total de gairebé 2.800 vots, que vol dir un 12,5% del cens convocat (nacionals majors de 16 anys i extrangers residents), però el que em sembla més interessant: més del 14% del cens 'normal' en unes eleccions qualssevols, és a dir, on només tenen dret a vot els nacionals majors de 18 anys.
Vaig estar 6 hores presidint la mesa on va votar més gent (serà cosa de la simpatia que despreíem l'equip de la mesa D?!), i després vam haver d'introduïr el vot anticipat... fins i tot, a mà, perquè ens van piratejar la base de dades del decidim.cat... Al final, ens en vam sortir la mar de bé, i els números van quadrar a la primera, malgrat que a mi ja em feia mal el cap de llegir DNIs, i a la judit i a la rosa els feien pampallugues els ulls d'apuntar els números: una a l'acta; l'altra, al web ideat per la plataforma, que després va ser piratejat.En fi, ens en vam sortir després de molta, moltíssima feina, però sobretot, de moltíssima il·lusió dipositada en aquesta iniciativa que va sorgir el mateix dia que van fer la consulta a Areny de Munt, mentre els de la CUP de pineda testimoniàvem aquell moment històric...!
I crec que ho hem fet bé, molt bé! Ha sigut un exemple de treball assembleari, tal com ens agrada a nosaltres. Hem treballat amb gent d'ERC, de CIU, i sobretot, amb gent que que no milita en cap partit, però que creu fermament en el dret del nostre país a l'autodeterminació. I aquest és l'únic camí cap a la indepencència.Ahir vam viure moltíssimes anècdotes a la mesa. Joves fent la seva primera votació que ens confessaven que aquesta, per ser la primera i per ser la consulta per la independència, no l'oblidarien mai a la vida. Gent gran que venia acompanyada dels néts o dels fills, i que amb llàgrimes als ulls afirmaven que mai s'haguessin imaginat de tenir aquesta oportunitat. Senegalesos, gambians, marroquins... que fa 20 anys que viuen al poble i que no havien pogut votar mai fins ahir, i tots manifestaven la seva alegria i esperança perquè catalunya, la terra que els ha acollit, arribi a ser un país lliure.Vam brindar amb cava i cares de cansament i entre abraçada i petó a la galta, uns moments de complicitat amb els meus companys de la CUP... perquè ho hem fet molt bé! i entremig de tot això, pinzellades d'amor impossible i nostàlgia...I quan intentaves convènce'm per acompanyar-me a casa, va algú i diu que records a la família. Sort que no vaig mirar enrere, i no vaig entendre si t'ho deien a tu o a mi. En tot cas, l'afirmació tenia un to de mofa considerable. I és que no és per a menys...
dissabte, 24 d’abril del 2010
Uns acords per pensar
So close, no matter how far
Couldn't be much more from the heart
Couldn't be much more from the heart
Forever trusting who we are
and nothing else matters...
divendres, 23 d’abril del 2010
Sant Jordi
Altre cop Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre. De roses, poques. A Girona el matí ha quedat diluït per la pluja intermitent que ha obligat els llibreters a cobrir les parades amb plàstics, i d'aquesta manera era impossible remenar i, per tant, triar.
Al final, després de mirar i remirar llibres de plantes, itineraris, història de catalunya, normativa ortogràfica, assaigs lingüístics (el pròleg d'en Joan Solà era un argument de primer nivell per quedar-se'l), entre somriures i comentaris simpàtics del llibreter, m'he decidit per una novel·la titulada Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo.
El títol, m'encanta; la contraportada també m'ha semblat així de suggerent. M'ha dit el noi que aquest llibre és molt entretingut i que em sorprendrà molt... i em sembla que estic en un moment en el qual el que em ve més de gust és precisament això: arribar a dibuixar un gest a la cara que s'assembli com més millor a un OH! de sorpresa.
Quan acabi el que m'estic llegint ara (que el llegeixo a poc a poc, per poder-lo assaborir amb tota mena de luxe de detalls, com si es tractés del vi més exquisit, que t'explota al paladar i t'omple la boca de sabors...), doncs això: quan acabi el que estic llegint, encetaré aquest, i ja us diré el què.
Al final, després de mirar i remirar llibres de plantes, itineraris, història de catalunya, normativa ortogràfica, assaigs lingüístics (el pròleg d'en Joan Solà era un argument de primer nivell per quedar-se'l), entre somriures i comentaris simpàtics del llibreter, m'he decidit per una novel·la titulada Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo.
El títol, m'encanta; la contraportada també m'ha semblat així de suggerent. M'ha dit el noi que aquest llibre és molt entretingut i que em sorprendrà molt... i em sembla que estic en un moment en el qual el que em ve més de gust és precisament això: arribar a dibuixar un gest a la cara que s'assembli com més millor a un OH! de sorpresa.
Quan acabi el que m'estic llegint ara (que el llegeixo a poc a poc, per poder-lo assaborir amb tota mena de luxe de detalls, com si es tractés del vi més exquisit, que t'explota al paladar i t'omple la boca de sabors...), doncs això: quan acabi el que estic llegint, encetaré aquest, i ja us diré el què.
dijous, 22 d’abril del 2010
dimecres, 21 d’abril del 2010
dimarts, 20 d’abril del 2010
Mala vida
Doncs la solució al meu enigma: una bronquitis per flipar mandonguilles, 10 dies d'antibiòtic, 2 ampolles de xarop del de més graduació... i som-hi tots.
La mala vida no ens porta enlloc... feu-me cas: cuideu-vos el cuerpo serrano i estalvieu-vos aquest tràngol!
La mala vida no ens porta enlloc... feu-me cas: cuideu-vos el cuerpo serrano i estalvieu-vos aquest tràngol!
diumenge, 18 d’abril del 2010
Una de 'morenos-sabrosones'
Finalment divendres ningú em va espatllar la nit, bé, potser se'm va espatllar una mica el matí següent... sobretot quan va sonar el despertador a les 7:30 de la matinada, i vaig constatar que feia unes 2 hores escasses que m'havia ficat al llit (no em preguntis com ni quan ni el per què). Amb el regust del meu bon amic Brugal als llavis, 2 missatges al mòbil d'un desconegut, i el cap com un bombo, vaig omplir la motxilla de coses inútils i vam fer via a ripoll.La mort era una crònica anunciada... i va ser qüestió d'hores. El meu cos va dir 'prou'; vaig haver de fer una parada i fonda obligada per acabar de païr el ressopó del divendres...
Caminar, no hem caminat gaire... però hem rigut una bona estona. Mira si va ser greu la cosa que els remordiments típics de l'endemà de ressaca no han aparegut fins avui. Uf... jo ja tinc una edat i ja no estic per aquests trotes...
.........
Bona notícia!!! El paquet ja és a lloc!!! Va arribar ahir i avui en Salek m'ha trucat per agraïr la carta, les fotos, el telèfon i tot plegat!!! m'ha dit que ell també havia preparat una caixeta per enviar de tornada... però com que al final, el noi que ho havia de portar no hi va poder anar, i hi ha anat un saharauí que el va acompanyar, doncs la caixeta s'ha quedat a Smara... bé, en Brahim vindrà d'aquí poques setmanes, i potser la portarà ell... o els nens a l'estiu quan vinguin amb les famílies d'acollida... o no ho sé: l'important és que els hagi arribat el que els vam enviar. Ara a la propera, suposo que intentarem aconseguir-los una placa solar per canviar la que tenen, que ja és vella i es veu que no carrega gaire. Diu que s'ha partit de riure quan ha vist les cançons d'en julio iglesias...! Ai, aquest guajiro!!!
..........
divendres, 16 d’abril del 2010
A tope!!!
Estic amb les piles a tope!!! quin dia més estupendo! Tot ha sortit rodó fins ara, així que espero que per les 3 horetes de divendres que ens queden per endavant, no aparegui cap imbècil a fotre'm el dia enlaire!
(...i amb el turbant negre a la retina, us canto a ple pulmó:)
(i el paquet que encara no ha arribat a les mans que havia d'arribar, mecagumlaputaaaaa!)
(...i amb el turbant negre a la retina, us canto a ple pulmó:)
(i el paquet que encara no ha arribat a les mans que havia d'arribar, mecagumlaputaaaaa!)
dimecres, 14 d’abril del 2010
Sobreviure
L'alzina i les espècies relacionades.
Caminar entre marfull, aladern, lligabosc, arítjol, violetes, lloreret, falgueres, galzeran, líquens i bolets de soca... Omplir els pulmons d'aire fresc i les galtes de sol (espero!). Sentir el crit dels nens que no fan cas i potser, fins i tot trobar algun rastre de senglar, o veure alguna sargantana despistada de cua llarga.
...divendres, el verd!
(qui dia passa, any empeny)
Caminar entre marfull, aladern, lligabosc, arítjol, violetes, lloreret, falgueres, galzeran, líquens i bolets de soca... Omplir els pulmons d'aire fresc i les galtes de sol (espero!). Sentir el crit dels nens que no fan cas i potser, fins i tot trobar algun rastre de senglar, o veure alguna sargantana despistada de cua llarga.
...divendres, el verd!
(qui dia passa, any empeny)
dimarts, 13 d’abril del 2010
diumenge, 11 d’abril del 2010
Pim, Pam, Pim, Pam... PUM!
És inevitable parlar avui del grandíssim partit del barça ahir, perquè va escombrar el madrid al seu propi camp, malgrat que l'àrbitre es va escarrassar d'allò més per afavorir els blancs estalviant-se penals i targetes vermelles a dojo...
Però sabeu què us dic? que encara m'agrada més guanyar així! amb tota la classe, el millor futbol i el millor joc del món. Que n'aprenguin!
...i com guanyem la champions al bernabéu, buf... orgasme sideral!
Aquesta, pels merengues... i que segueixin fent equip a base de talonari... heheheheeee!!!
Però sabeu què us dic? que encara m'agrada més guanyar així! amb tota la classe, el millor futbol i el millor joc del món. Que n'aprenguin!
...i com guanyem la champions al bernabéu, buf... orgasme sideral!
Aquesta, pels merengues... i que segueixin fent equip a base de talonari... heheheheeee!!!
dissabte, 10 d’abril del 2010
Paquet facturat!
Ahir al vespre va marxar el grup de l'uab cap als campaments de refugiats, ens van dir que hi grabaran un reportatge sobre la situació política al sàhara occidental. Hi van estudiants de polítiques, periodisme...
Doncs bé, hem aprofitat per enviar un paquet de la mida d'una caixa de sabates amb un dels nois que hi van que coneixem. Casualitats de la vida, la wilaia on van és Smara, i la daira Bir Lehlu, així que ens va que ni pintat, perquè és el mateix 'poble' on viuen la Koria i els seus fills...!
La setmana passada em va trucar en Salek per xerrar una estona, i una altra casualitat de la vida, en aquell moment estava amb en Toni, la Judit, en Pep... i clar, el tio es va posar contentíssim de poder xerrar una mica amb tots! Em trucava des del famós mòbil espanyol (+34), es veu que era d'un noi del grup de la columna 2010 de madrid. Li vaig demanar que em digués què els feia falta, precisament per aprofitar el viatge dels de l'uab; primer em va dir que res... li vaig insistir una mica, perquè no sé quan hi tornarà algú conegut, i jo no hi tornaré fins l'any que ve... Llavors em va dir que el que més falta els feia era un mòbil, per poder trucar.
Allà poden comprar targetes de cobertura algeriana, però ho tenen bastant més complicat per aconseguir un aparell. Sembla una contradicció: gent que no tenen de res demanant un mòbil... realment ens podrien haver demanat un plat per al vàter, que a casa seva no n'hi ha i a la nit és un cau infernal d'escarabats gegants, o demanar-nos alguna peça per treure més rendiment de la placa solar... Ja ens va dir que la placa s'havia de canviar, perquè ja carrega molt poc, i ja hem dit que quan poguem farem una mica de calaix i els enviarem els calers...
Però de moment, el telèfon... Per poder trucar-nos, per poder fer alguna foto, per poder posar-hi musiqueta, vídeos, etc. Potser nosaltres no tenim el mòbil farcit de collonades?!
Bé doncs, li vaig anar a buscar un telèfon lliure, i vaig aprofitar per carregar-li la bateria i baixar-li unes cançonetes d'internet. No us ho creureu, en Salek és un fan d'en julio iglesias... suposo que deu ser herència de la seva estada a cuba... sigui com sigui, a mi em fa molt riure veure'l amb la llagrimeta tararejant el me va, me va, me va...
Potser us preguntareu quina necessitat hi ha de facturar caixes de sabates en l'equipatge d'estudiants universitaris... és ben senzill: als campaments no hi arriba cap mena de correu. Per començar, no hi ha un cens actualitzat de la gent que hi viu, així que si parlem de població, ningú sap ben bé quants refugiats hi ha, suposo que el front polisario deu tenir algun mètode per tenir-ho controlat, però és complicat. Els carrers de les daires no tenen nom, ni les cases tenen número. És més, quan envies alguna cosa (encara que sigui per a un paio de 34 anys), has de posar-ho al nom de la mare, i després, indicar que és per al fill. Allà funcionen així, els veïns de Bir Lehlu es coneixen tots entre ells, i si hi vas i preguntes per la dona en qüestió, molt amablement t'hi acompanyaran i es quedaran a fer el te mentre els expliques la teva història.
En Salek, per exemple, té una tia que viu a Tinduf, per tant, no és refugiada. És una germana del seu pare (que va morir a la guerra amb marroc). Abans de marxar, li vaig preguntar per què no podia enviar-li paquets a casa de la seva tia, ja que ell té un permís per anar-la a veure de tant en tant. Em va dir que els policies de l'aduana algeriana, quan veuen paquets per Tinduf, se'ls queden, el mateix que va passar amb les nostres caixes de medicaments l'any passat.
Així doncs, sort que el paquet que els enviem ha anat facturat amb en Guillem i a hores d'ara ja deu ser a Smara! Ja tinc ganes que em truqui dient que l'ha rebut... no em caldrà veure el somriure que se li dibuixa, sentint-lo ja n'hi haurà prou!
Doncs bé, hem aprofitat per enviar un paquet de la mida d'una caixa de sabates amb un dels nois que hi van que coneixem. Casualitats de la vida, la wilaia on van és Smara, i la daira Bir Lehlu, així que ens va que ni pintat, perquè és el mateix 'poble' on viuen la Koria i els seus fills...!
La setmana passada em va trucar en Salek per xerrar una estona, i una altra casualitat de la vida, en aquell moment estava amb en Toni, la Judit, en Pep... i clar, el tio es va posar contentíssim de poder xerrar una mica amb tots! Em trucava des del famós mòbil espanyol (+34), es veu que era d'un noi del grup de la columna 2010 de madrid. Li vaig demanar que em digués què els feia falta, precisament per aprofitar el viatge dels de l'uab; primer em va dir que res... li vaig insistir una mica, perquè no sé quan hi tornarà algú conegut, i jo no hi tornaré fins l'any que ve... Llavors em va dir que el que més falta els feia era un mòbil, per poder trucar.
Allà poden comprar targetes de cobertura algeriana, però ho tenen bastant més complicat per aconseguir un aparell. Sembla una contradicció: gent que no tenen de res demanant un mòbil... realment ens podrien haver demanat un plat per al vàter, que a casa seva no n'hi ha i a la nit és un cau infernal d'escarabats gegants, o demanar-nos alguna peça per treure més rendiment de la placa solar... Ja ens va dir que la placa s'havia de canviar, perquè ja carrega molt poc, i ja hem dit que quan poguem farem una mica de calaix i els enviarem els calers...
Però de moment, el telèfon... Per poder trucar-nos, per poder fer alguna foto, per poder posar-hi musiqueta, vídeos, etc. Potser nosaltres no tenim el mòbil farcit de collonades?!
Bé doncs, li vaig anar a buscar un telèfon lliure, i vaig aprofitar per carregar-li la bateria i baixar-li unes cançonetes d'internet. No us ho creureu, en Salek és un fan d'en julio iglesias... suposo que deu ser herència de la seva estada a cuba... sigui com sigui, a mi em fa molt riure veure'l amb la llagrimeta tararejant el me va, me va, me va...
Potser us preguntareu quina necessitat hi ha de facturar caixes de sabates en l'equipatge d'estudiants universitaris... és ben senzill: als campaments no hi arriba cap mena de correu. Per començar, no hi ha un cens actualitzat de la gent que hi viu, així que si parlem de població, ningú sap ben bé quants refugiats hi ha, suposo que el front polisario deu tenir algun mètode per tenir-ho controlat, però és complicat. Els carrers de les daires no tenen nom, ni les cases tenen número. És més, quan envies alguna cosa (encara que sigui per a un paio de 34 anys), has de posar-ho al nom de la mare, i després, indicar que és per al fill. Allà funcionen així, els veïns de Bir Lehlu es coneixen tots entre ells, i si hi vas i preguntes per la dona en qüestió, molt amablement t'hi acompanyaran i es quedaran a fer el te mentre els expliques la teva història.
En Salek, per exemple, té una tia que viu a Tinduf, per tant, no és refugiada. És una germana del seu pare (que va morir a la guerra amb marroc). Abans de marxar, li vaig preguntar per què no podia enviar-li paquets a casa de la seva tia, ja que ell té un permís per anar-la a veure de tant en tant. Em va dir que els policies de l'aduana algeriana, quan veuen paquets per Tinduf, se'ls queden, el mateix que va passar amb les nostres caixes de medicaments l'any passat.
Així doncs, sort que el paquet que els enviem ha anat facturat amb en Guillem i a hores d'ara ja deu ser a Smara! Ja tinc ganes que em truqui dient que l'ha rebut... no em caldrà veure el somriure que se li dibuixa, sentint-lo ja n'hi haurà prou!
divendres, 9 d’abril del 2010
Hola, guapaaaa!
Des de bona hora del matí, al carrer sta. clara, just davant de les escales del pont de ferro, hi ha una noia tocant la flauta. Com cada dia, la seva jornada laboral transcorre entre melodies i invitacions als vianants perquè li donin 20 cèntims. Hola guapaaaaaa... no tens pas 20 cèntims?! I així s'està hores i hores, un dia rere l'altre.
Fa uns quants dies vam baixar a comprar al pa, que està just al costat d'on ella toca, i ens va atrapar. Me la vaig mirar amb força deteniment, i bé, dir-vos que és una punki perroflautas suposo que no cal, però em va sorprendre que anava molt i molt bruta i deixada, amb la mirada trista. No sé, vaig intentar imaginar-me com deu ser la seva vida, però no vaig saber per on començar.
Com que ja ens coneix, ens va demanar disculpes per la tabarra diària, li vam dir que no passava res, que ja havíem incorporat la seva flauta al nostre fer diari, i llavors ens va donar una primícia... diu que s'està preparant un disfràs per fer d'estatua aquí mateix, i que deixarà la flauta una temporada (potser per preparar nou repertori?!).
Li vam desitjar sort i vam pujar cap a casa. Ara mateix toca O son do ar...
Fa uns quants dies vam baixar a comprar al pa, que està just al costat d'on ella toca, i ens va atrapar. Me la vaig mirar amb força deteniment, i bé, dir-vos que és una punki perroflautas suposo que no cal, però em va sorprendre que anava molt i molt bruta i deixada, amb la mirada trista. No sé, vaig intentar imaginar-me com deu ser la seva vida, però no vaig saber per on començar.
Com que ja ens coneix, ens va demanar disculpes per la tabarra diària, li vam dir que no passava res, que ja havíem incorporat la seva flauta al nostre fer diari, i llavors ens va donar una primícia... diu que s'està preparant un disfràs per fer d'estatua aquí mateix, i que deixarà la flauta una temporada (potser per preparar nou repertori?!).
Li vam desitjar sort i vam pujar cap a casa. Ara mateix toca O son do ar...
dimecres, 7 d’abril del 2010
I aquí no passa res
Avui dimecres és dia de convocatòries... però aquest cop no m'ha tocat la rifa... res de res. Potser hauré de tornar a marxar al sàhara i em tornaran a cridar quan estigui enmig de pedres, haimes i camells...
No sé pas què fer amb això de la feina... per què costa tantíssim trobar alguna cosa? Puc assegurar que de ganes de pencar de valent no me'n falten, però cada cop que truco la porta d'alguna empresa tot són llargues i entrebancs... quin avorriment, tot plegat!!!
I després, aixeques la vista i mires per la finestra... i uff... el cel gris, plovisquejant, fredot i vent. Un fàstic de temps... on ha anat a parar aquell primer sol tímid de primavera?! quin pal de temps, quin pal de tot!
Truco a casa i tot és espès, i digui el que digui, sempre sembla que irrito tothom. I si no, sóc jo la que m'avorreixo com una ostra... l'altre dia estaven amb si havien de comprar o no uns peücs al gos, perquè es veu que se li fan talls a la planta de la pota amb l'asfalt del carrer. Jo anava a ficar cullerada, però vaig pensar que seria millor callar que dir-los que em sembla absurdíssim que aquí un putu gos hagi d'anar amb sabates mentre que al desert els nens juguen a futbol descalços entre pedres i ferrots rovellats. Però clar, saps què passa? que si ho dic ja em posen mala cara i em diuen que jo sempre estic amb el mateix... Clar, deu ser això.
Llavors, si em dóna per encendre la tele... encara és molt pitjor. La telebassura de tele5 i etcètera ja ni la menciono, amb la colla de malparits dient tonteries una darrere l'altra... Però els altres canals més 'respectables' també déu n'hi dó. Que el senyor presentador dels matins estigui tan feliç i content dient que la gran 'arma' del seu programa són les opinions de la rahola... òstia santa, eh! I després, els del programa de la tarda, que estan 2 hores cada dia dient txuminades i fent preguntes cutres amb ganes. O els del debat, oju eh amb la pregunteta: li molesta el turisme?! Què polles vol dir si em molesta el turisme? quina mena de debat polèmic pretenen engegar amb això??? mare meva, estem ben arreglats.
Així que al final opto per no encendre la tele, i acabar de veure el final de Danys i perjudicis... que em sembla que juntament amb crackòvia i l'apm són els programes més aprofitables de la graella.
I quan se m'acaben les reposicions de la web i els videos del youtube, doncs em dedico a somiar , imaginar, recordar. Que què somio? això ja són figues d'un altre paner...
No sé pas què fer amb això de la feina... per què costa tantíssim trobar alguna cosa? Puc assegurar que de ganes de pencar de valent no me'n falten, però cada cop que truco la porta d'alguna empresa tot són llargues i entrebancs... quin avorriment, tot plegat!!!
I després, aixeques la vista i mires per la finestra... i uff... el cel gris, plovisquejant, fredot i vent. Un fàstic de temps... on ha anat a parar aquell primer sol tímid de primavera?! quin pal de temps, quin pal de tot!
Truco a casa i tot és espès, i digui el que digui, sempre sembla que irrito tothom. I si no, sóc jo la que m'avorreixo com una ostra... l'altre dia estaven amb si havien de comprar o no uns peücs al gos, perquè es veu que se li fan talls a la planta de la pota amb l'asfalt del carrer. Jo anava a ficar cullerada, però vaig pensar que seria millor callar que dir-los que em sembla absurdíssim que aquí un putu gos hagi d'anar amb sabates mentre que al desert els nens juguen a futbol descalços entre pedres i ferrots rovellats. Però clar, saps què passa? que si ho dic ja em posen mala cara i em diuen que jo sempre estic amb el mateix... Clar, deu ser això.
Llavors, si em dóna per encendre la tele... encara és molt pitjor. La telebassura de tele5 i etcètera ja ni la menciono, amb la colla de malparits dient tonteries una darrere l'altra... Però els altres canals més 'respectables' també déu n'hi dó. Que el senyor presentador dels matins estigui tan feliç i content dient que la gran 'arma' del seu programa són les opinions de la rahola... òstia santa, eh! I després, els del programa de la tarda, que estan 2 hores cada dia dient txuminades i fent preguntes cutres amb ganes. O els del debat, oju eh amb la pregunteta: li molesta el turisme?! Què polles vol dir si em molesta el turisme? quina mena de debat polèmic pretenen engegar amb això??? mare meva, estem ben arreglats.
Així que al final opto per no encendre la tele, i acabar de veure el final de Danys i perjudicis... que em sembla que juntament amb crackòvia i l'apm són els programes més aprofitables de la graella.
I quan se m'acaben les reposicions de la web i els videos del youtube, doncs em dedico a somiar , imaginar, recordar. Que què somio? això ja són figues d'un altre paner...
dimarts, 6 d’abril del 2010
diumenge, 4 d’abril del 2010
I de menú?!
Bé, doncs una de les pors més grans que teníem era el menjar... el passar gana o no passar-ne, els vòmits i les temudes cagarrines...
Us confesso que vaig menjar super bé, que no vaig ni vomitar ni agafar diarrea, i que sembla ser que no m'aprimo ni anant 2 setmanes al desert... El menjar va ser tan variat com ens permetia la botiga. Arròs, cus-cus, un sopar d'espaguettis, camell a totes hores, llenties, fesols, pa fet a casa i pa de sorra, fruita boníssima, verduretes enllaunades i caballa procedent de l'ajuda humanitària internacional. Per no parlar del kilo i mig de sucre que acompanya cada te. I de tes, clar, a totes hores.
M'he plantejat de fer el pa de sorra a casa, però clar, la terra del pati no s'assembla gens a la sorreta del sàhara...
La recepta, ben senzilla: pastar l'aigua i la farina, i deixa-ho reposar una estona en un vol tapat amb un drap, al sol.
Encendre foc a terra, i quan tinguem la massa a punt, retirem la brasa, fem un forat a terra, i hi aboquem la bola de pasta directament.
Ho cobrim tot amb sorra i hi posem les brases al damunt.
Al cap de 20 minuts-mitja hora, retirem la brasa, tombem el pa, el tornem a tapar de sorra i hi tornem a posar la brasa al damunt 20 minuts més.Quan està cuit, el desenterrem, li fots una sacsejada perquè deixi nar la sorra i ja està llest per clavar-li la dent. El resultat és un pa al·lucinant de bo, i sense ni un gra de sorra. Per flipar!
Als campaments hi ha la possibilitat d'anar a comprar a la botiga. Hi ha 2 problemes, principalment... un, que és força car (un xic més barat
que aquí, però per ser campament de refugiats, déu n'hi dó). L'altre és que no sempre hi ha el que busques (evidentment, una birra no la trobaràs enlloc), tot i que vaig anar a unes botigues a rabuni que semblaven un autèntic supermercat, hi havia de tot, inclosos els productes d'ajuda humanitària que la gent es ven per poder comprar altre tipus de menjar. El tema de les carnisseries és un món apart. Tenen la paret de dins pintada de vermell (per les esquitxades de sang quan maten els animals), i tenen un curiós mètode d'anunciar el producte del dia...
A les cases de famílies on vam estar ens van tractar com uns autèntics reietons, no ens va faltar de res, ni ketxup, ni formatgets, ni llet, ni cafè i sucs per esmorzar, pa, mantega, melmelada... La coca-cola és omnipresent. S'ha de dir que tots van fer un sobreesforç perquè estiguéssim bé i contents. Fins i tot van oferir-nos iogurs...! El que em va semblar més curiós, va ser que ens servien camell i pollastre a totes hores... el pollastre el cuniaven com fregit, amb patates fregides o verduretes. El camell, en pintxos, estofat amb arròs i verdures o amb cus-cus.
Les cuines de les cases són així, senzilles, amb un petit 'moble' on hi guarden els 4 utensilis que tenen, cuinen amb fogons de càming que van amb gas butà, arran de terra. Com que no fan servir coberts, quan hi anàvem, mig veïnat es mobilitzava per deixar-nos culleres, forquilles... I els plats els renten en un gibrell petit. I no es llença res: com que no tenen nevera, el que sobra del menjar, ho guarden en una galleda i al vespre ho donen a les cabres.
Al centre de mutilats la història era força diferent. Teníem cuina amb 4 fogons, un paellero, nevera, càmera, congelador, pica per fregar els plats... La Mariam ens cuidava com uns reis, i ens feia un menjar boníssim, tot i que el menú també se cenyia a allò que hi havia disponible a la botiga. En Brahim podia anar a Tinduf si ens faltava alguna cosa, i un dia, fins i tot em va demanar que els fes paella...
I ja hi vaig ser! gambetes, verduretes, 2 kilos de pollastre i 2 d'arròs, i 3 hores a la cuina: paella per a 20! Va quedar boníssima, només us diré que l'Ahmed se'n va fotre 5 plats fondos! Encara la deu estar païnt, el paio...!
M'he plantejat de fer el pa de sorra a casa, però clar, la terra del pati no s'assembla gens a la sorreta del sàhara...La recepta, ben senzilla: pastar l'aigua i la farina, i deixa-ho reposar una estona en un vol tapat amb un drap, al sol.
Encendre foc a terra, i quan tinguem la massa a punt, retirem la brasa, fem un forat a terra, i hi aboquem la bola de pasta directament.
Ho cobrim tot amb sorra i hi posem les brases al damunt.
Al cap de 20 minuts-mitja hora, retirem la brasa, tombem el pa, el tornem a tapar de sorra i hi tornem a posar la brasa al damunt 20 minuts més.Quan està cuit, el desenterrem, li fots una sacsejada perquè deixi nar la sorra i ja està llest per clavar-li la dent. El resultat és un pa al·lucinant de bo, i sense ni un gra de sorra. Per flipar!
Als campaments hi ha la possibilitat d'anar a comprar a la botiga. Hi ha 2 problemes, principalment... un, que és força car (un xic més barat
que aquí, però per ser campament de refugiats, déu n'hi dó). L'altre és que no sempre hi ha el que busques (evidentment, una birra no la trobaràs enlloc), tot i que vaig anar a unes botigues a rabuni que semblaven un autèntic supermercat, hi havia de tot, inclosos els productes d'ajuda humanitària que la gent es ven per poder comprar altre tipus de menjar. El tema de les carnisseries és un món apart. Tenen la paret de dins pintada de vermell (per les esquitxades de sang quan maten els animals), i tenen un curiós mètode d'anunciar el producte del dia...A les cases de famílies on vam estar ens van tractar com uns autèntics reietons, no ens va faltar de res, ni ketxup, ni formatgets, ni llet, ni cafè i sucs per esmorzar, pa, mantega, melmelada... La coca-cola és omnipresent. S'ha de dir que tots van fer un sobreesforç perquè estiguéssim bé i contents. Fins i tot van oferir-nos iogurs...! El que em va semblar més curiós, va ser que ens servien camell i pollastre a totes hores... el pollastre el cuniaven com fregit, amb patates fregides o verduretes. El camell, en pintxos, estofat amb arròs i verdures o amb cus-cus.
Les cuines de les cases són així, senzilles, amb un petit 'moble' on hi guarden els 4 utensilis que tenen, cuinen amb fogons de càming que van amb gas butà, arran de terra. Com que no fan servir coberts, quan hi anàvem, mig veïnat es mobilitzava per deixar-nos culleres, forquilles... I els plats els renten en un gibrell petit. I no es llença res: com que no tenen nevera, el que sobra del menjar, ho guarden en una galleda i al vespre ho donen a les cabres.Al centre de mutilats la història era força diferent. Teníem cuina amb 4 fogons, un paellero, nevera, càmera, congelador, pica per fregar els plats... La Mariam ens cuidava com uns reis, i ens feia un menjar boníssim, tot i que el menú també se cenyia a allò que hi havia disponible a la botiga. En Brahim podia anar a Tinduf si ens faltava alguna cosa, i un dia, fins i tot em va demanar que els fes paella...
I ja hi vaig ser! gambetes, verduretes, 2 kilos de pollastre i 2 d'arròs, i 3 hores a la cuina: paella per a 20! Va quedar boníssima, només us diré que l'Ahmed se'n va fotre 5 plats fondos! Encara la deu estar païnt, el paio...!dijous, 1 d’abril del 2010
Al mur
Se'm fa molt difícil descriure amb paraules el que vaig sentir en aquell moment...
Us en deixo unes imatges. Ja us explicaré més endavant què passa amb aquest mur, però us avanço que és una de les situacions més vergonyoses a nivell mundial.
Aquí vam aturar els cotxes, enmig de mines, obusos sense explotar, restes de metralla, sorra, pedres i moltíssima ràbia. El mur, davant nostre.
Vam utilitzar el zoom de la càmera per observar d'aprop els soldats marroquins... i de pas, ho vam enregistrar tot.
Aquí teniu els caps dels soldats, cada cop n'hi havia més, observant-nos amb prismàtics i fent-nos gestos perquè ens hi acostéssim. El mur del Sàhara està envoltat per més de 5 milions de mines anti-persona (per no parlar de les armes, soldats, carros blindats, gossos i filferrat).
Entenc que els nostres companys saharauís no poguessin fer altra cosa que acostar-se tan com van poder al mur i als soldats per manifestar la seva ràbia. Van capgirar la bandera, de tal manera que el verd (de la llibertat) va quedar al damunt. Jo estava paralitzada només de pensar que podien posar el peu damunt d'una pedra i sortir volant en qualsevol moment... però comprenc que necessitessin fer-ho, ningú com ells viu i sent aquesta lluita.
Solidaritat màxima entre pobles. La seva causa és ara també la nostra. Sahara horra!!! Sàhara lliure!!!
(i aquí hi som tots: pep, sidy, noemí, pau v., roger, salek, judit, anna, asman, biga, toni i pau m.)
Aquí vam aturar els cotxes, enmig de mines, obusos sense explotar, restes de metralla, sorra, pedres i moltíssima ràbia. El mur, davant nostre.
Vam utilitzar el zoom de la càmera per observar d'aprop els soldats marroquins... i de pas, ho vam enregistrar tot.
Aquí teniu els caps dels soldats, cada cop n'hi havia més, observant-nos amb prismàtics i fent-nos gestos perquè ens hi acostéssim. El mur del Sàhara està envoltat per més de 5 milions de mines anti-persona (per no parlar de les armes, soldats, carros blindats, gossos i filferrat).
Entenc que els nostres companys saharauís no poguessin fer altra cosa que acostar-se tan com van poder al mur i als soldats per manifestar la seva ràbia. Van capgirar la bandera, de tal manera que el verd (de la llibertat) va quedar al damunt. Jo estava paralitzada només de pensar que podien posar el peu damunt d'una pedra i sortir volant en qualsevol moment... però comprenc que necessitessin fer-ho, ningú com ells viu i sent aquesta lluita.
Solidaritat màxima entre pobles. La seva causa és ara també la nostra. Sahara horra!!! Sàhara lliure!!!
(i aquí hi som tots: pep, sidy, noemí, pau v., roger, salek, judit, anna, asman, biga, toni i pau m.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)