...tu i jo i la circumstància...(2a part)

Més que la 2a part, es tracta de l'últim episodi d'una saga rollu poltergeist inacabable, inaguantable. Em sento com la nena aquella que mirava la tele dessintonitzada fins que els mals esperits la xuclaven i se l'enduien a una dimensió paral·lela i inabastable. Sempre tinc aquesta sensació (a mig camí d'un poltergeist i d'un bucle de programa informàtic pirata i barato i cutre salsitxeru) quan ens trobo envoltats per la circumstància de sempre, que sempre és la mateixa, que mai canvia, que es repeteix més que l'all, ja. Sempre els mateixos ulls, les mateixes mirades, els ganivets a l'esquena (i per tot), els mateixos esbufecs amb el mateix significat. Les mateixes paraules desvirtuades de sempre, els mateixos instints, els mateixos desitjos... La mateixa conseqüència. El mateix final.
Se'm fa difícil avançar, la vida sovint és un contrasentit. Un "vull però no puc". Puc i no vull, també, sovint. Llavors ve l'empanada mental i la merda que fa tant temps que em persegueix... jo no vaig voler-ho això, no ho vaig crear. M'ho vas servir en safata, i aquí estic. Vaig ser ionki d'amor molt temps, moltíssim. Ara ja ha quedat enrere, tot allò. Però cada cop que apareix l'ocasió, la temptació és forta i les visions apareixen soles, amb els ulls ben oberts. Veig un bar, un espai privat, un lloc sense racons on es puguin amagar i treure el nas. Però no. No. No. No. T'he dit mil cops que no. M'he dit mil cops que no. Així no. I tu ets massa covard per desfer aquest embolic. I així ens va anar...
Podem seguir jugant, el teatre pot continuar dues vides més, si cal!