Recordo...

Avui una amiga m'ha dit que el mes de març comença a treballar a la casa de colònies on vaig treballar jo. Ostres, tu! de cop i volta m'han vingut al cap un munt d'imatges i sensacions que creia mortes i enterrades... els esmorzars de torrades de pa sec, els tallats a les coves, la cua de cavall, els nens trepitjant com elefants al pis de dalt... i la cosa se'm dispara, més i més, avui que és un dia gris i lleig, i complicat, en què em sento sola i lligada a 'no sé què'... De fet, hi penso i no n'acabo de treure l'entrellat. Els records se'm barregen, i la distància en el temps m'enganya i és com si tot tornés a degotar aigua de la riera freda, els dits tallats i les dents serrades, però el cor viu, alegre.
Jo que fins ara sabia què volia i cap on anava. I caminava amb pas més o menys ferm, però decidit. Ara ja torno a fer aigües, a ser com un nàufrag a la deriva de les meves pròpies decisions.
La vida... ah, la vida com en pot arribar a ser, de bonica, però al mateix temps, com costa tot plegat!

Per què és tan efímera i inestable la felicitat?

Per què quan creus que tens... tot s'esmuny?

Fa mal

Hi ha paraules i actituds que de vegades fan més mal que els pals. És aquella sensació horrorosa d'impotència que et mutil·la les paraules, que fa que no puguis dir res més i t'empeny a sortir corrents d'allà...

Avui és el dia dels despropòsits, un darrere l'altre... i ja em coneixes, jo ho aguanto tot estoicament, però quan dic prou és prou. Que no em temptin.

Amb les ganes que tenia que arribés el nadal, i puag! altre cop la guitarra ben aixafada!!! joder!!! bé, no sé què faré amb res, navego tot el dia, cada cop més perduda (i més emmerdada) en la immensa mar blava... Necessito marxar, altre cop, ben lluny.
Respirar aire nou i fresc.
Però ara com ara la situació és més incerta que mai. I no entenc per què no puc fer el pas sola (economia a banda), i en canvi, necessito que sigui compartit. Em fa por deixar-ho tot enrere... i no paro de preguntar-me què passaria si...? què faig si...? i si...? I n'estic una mica tipa, de tanta incertesa.

Can't you see that the pain breaks me in two?
It takes me from you,
I feel it stop my beating heart, with every little thing you do
It tears me apart, please make it stop and be mine again
So we can take it right back to the moment
Where we start again...

[trosset d'una cançó preciosa del segon disc de l'Slash's Snakepit]

Troballa

Pot ben ser que la cara d'aquest home no us digui res, pot ben ser també que mai hagueu sentit el seu nom, però us asseguro que si sentiu la seva guitarra, si el veieu algun cop en directe, no us deixarà indiferents...
És en Keri Kelli, un dels millors guitarriestes que he tingut el plaer de tenir al davant... no us el perdeu!

(Alice Cooper, Slash's Snakepit, Skid Row...)

Demà divendres!!!

Ja no puc més, necessito dies de festa!!!

M'encanta, que no: li encanta!

Avui m'he llevat amb la ment poc lúcida després d'una nit entre insomnis i malsons. Però he vist la llum a l'alba! Ai las! ja han passat les repunyeteres eleccions, el barça-madrit, l'entrega dels treballs, l'avaluació, la visita del senyor inspector i...

el món continua igual de merdós!

...el sàhara està pitjor que mai, la crisi és més salvatge que mai... Segueixo tenint el compte corrent buit i massa feina per fer ara que vénen 5 dies de pont! Segueixo sense tenir un material bo i raonable per fer les classes, sense importar-me les decisions dels polítics que se'n van i dels que es queden...

Avui, per trencar aquesta rutina ofegada en una bassa de monotonia, he descobert que normativament, encantar és un verb transitiu.

Ai mare!