Un mar de dubtes

Sí o no. Això o allò. O res.

Osti, tu, últimament cago dubtes per definició. No sé què fer amb la meva vida, cap on anar. Quin ha de ser el següent pas. Vull fer les coses bé, però sembla que tinc un do especial per engegar-ho tot a la merda a la més mínima. No estic pas en plan pessimista-fatalista, no. Intento tenir el cap clar i mirar-me les coses objectivament per poder escollir la millor opció, sempre. Fill in the blanks, please, però és que no acabo de veure clares cap de les opcions que hi ha sobre el paper. En un principi, se'm posaven els pèls de punta només de pensar que m'havia de quedar a pineda, altre cop, vivint a casa dels pares... currant en un cole de monges, on sonen les pregàries per l'altaveu de la classe... No ho sé, no formo part de tot això, jo. Tenia molt clar que me n'anava altre cop a l'aventura, amb les mans a les butxaques i moltes ganes de viure coses noves, de descobrir cares noves, etc. Però ai las! resulta que tinc la sensació que m'estic deixant atrapar altre cop pel parany de l'anglès... I am, you are, he is, she is, it is, we are... ai, no, fuig! fuig! Però clar, quan tot plegat ve guarnit d'un sou putíssimamare... costa dir bye-bye, love...

Què he de fer?! m'apunto a llistes i me les piro al primer racó de món que em passi pel cap? me'n torno a fer el hippi ronyós??? em quedo aquí i que em beatifiquin d'una vegada per totes???????

per favor! que algú em doni una opinió vàlida i objectiva... aguanto el paper de novata en aquest espectacle teatral diari que hom anomena 'classes d'anglès'?

En fi, no ho sé pas...

Només sé que l'altre dia pensava, reflexionava, obria i tancava calaixets de la memòria, plens a vessar de records. Uns bonics, agradables, dolços, tendres... d'altres amargs i foscos. I tots tan irrepetibles... Recordava gustos, olors, mirades, tactes. Somriures. Paraules, tantes i tantes... de vegades masses! I tot això és el que em manca ara, tancada sempre en aquesta gàbia invisible de buidor i barrots superflus. Qui ha d'obrir la porta?! ja sé que he de ser jo, només jo: obrir la porta i fer el primer pas (i el segon, i el tercer) enfora. Però de vegades s'agraeix una mica de col·laboració externa...

Però és que ets un cas... que és que encara no t'ha quedat prou clar que la vida és salvatge, nena?!