Margarides!

Blanca és la neu

Reconec que la neu no és ni de lluny el meu element vital preferit, però així mateix reconec que de tant en tant m'agrada anar-hi i gaudir-ne. Hi ha poques coses que et captivin més que el silenci -espès, tangible- que s'imposa enmig d'un bosc de pins nevat fins dalt, mentre aquí i allà llisca la neu entre les branques feixugues dels arbres, i et cauen al damunt uns flocs petits portats pel vent de ves a saber on.

Lliure'm del neguit que em córre per dins,
lliure'm de la por que em crida des de la nit.

...blaanca és la neeeeu, blaaaau el ceeeel...
               ...verds els uuuulls, negre el fons del pou!

Free me, and take me to some place
inside yourself,
Baby, your sweet touch
my weakness
and no one else,
no one else...

[Mazoni]

L'hivern fa pujada

Sí, ja em coneixeu... sempre em queixo del mateix. No em motiva gens aquest temps, amb els dies curts i l'aire endimoniat que et talla la pell de la cara i de les mans. Roba gruixuda, abrics i bufandes. Anar a treballar i veure com surt el sol. Tornar de la feina amb el sol ponent-se, ja. Tot i que, mirant-ho bé, tot té la seva cara bona... veure aquestes sortides de sol amb l'albera de fons és una passada, igual que les llums rogenques que tenyeixen el canigó al capvespre. 

Però sí, sóc floreta d'estiu, enyoro el sol cremant-me la pell, la sal, el mar. Avui hi pensava; em sento com un peix fora de l'aigua, tinc ganes d'onades, de sorreta, de tardes llargues i agradables de sol damunt la pell nua tot fent uns capbussons en l'aigua fresca. I veure els sards despreocupats nedant damunt les roques. I les anèmones dansant al compàs de les onades. I alguna estrella de mar vermella arrapada en una roca, les castanyoletes petites d'aquell blau tan brillant, i els eriçons violetes de puntes blanques que s'amaguen barroers sota les algues... I per acabar-ho d'adobar, aquells nens cafres atonyinant un pobre pop que s'amaga com pot en l'escletxa minúscula d'una roca a trenc d'ona.

Els ametllers ja floreixen. Anem per bon camí!