Després de la tempesta

...sempre arriba la calma.

When your day is long and the night
The night is yours alone
When you're sure you've had enough of this life, well hang on
Don't let yourself go
Everybody cries and everybody hurts sometimes

Sometimes everything is wrong
Now it's time to sing along
When your day is night alone -hold on, hold on
If you feel like letting go -hold on
When you think you've had too much of this life, well hang on

Everybody hurts
Take comfort in your friends.
Everybody hurts
Don't throw your hand. Oh, no
Don't throw your hand
If you feel like you're alone, no, no, no, you are not alone

If you're on your own in this life
The days and nights are long
When you think you've had too much of this life to hang on

Well, everybody hurts sometimes
Everybody cries
And everybody hurts sometimes
And everybody hurts sometimes
So hold on, hold on...

Everybody hurts
You are not alone

L'onada

Aquesta nit he somiat que una onada gegantina se m'enduia mar endins. Totes les coses que més aprecio s'enfonsaven de manera inevitable, fins a ser engolides per un fons marí marronós tirant a fosc. Amb prou feines he pogut nedar per fer peu a la sorra, i tota xopa, he contemplat l'espectacle amb desolació i molta tristesa.
El despertar no m'ha dut gaire llum, avui. Un dia que ha donat peu a les males sospites. M'agradava molt més l'idea del tsunami fent-me desaparèixer que no pas la manera en què estic ara: sense somnis, sense esperances, sense ningú a qui recórrer. Sóc res, o menys que res, menys que l'aire, un grapat de llàgrimes en uns ulls envermellits, tristos i enfonsats; un grapat de cabells embolicats i mal girbats. Una pila de mueques que intenten tristament amagar la decepció i la desesperació que m'aclapara.

Voldria ser onada...

De blau

I dic de blau per no dir de negre, o de dol, perquè quatre anys (d'entrada) amb majoria absoluta del PP em semblen un fet prou greu com per plorar un dol llarg i agonitzant.
Les alternatives tampoc és que em fessin saltar d'emoció, perquè si bé a catalunya no han 'arrassat', sí que ho han fet els convergents, i la veritat, no sé pas què em fa més por... majoria absoluta pepera a madrid i majoria aclaparant convergent i d'unió a catalunya em fa ben poca gràcia.

Crec que ha arribat l'hora en què es desperten els vells fantasmes. Que es despertin, però que ho facin tots! Potser una cojuntura així de bèstia és el millor que li podria haver passat a l'independentisme... aviam què farà la CUP, aviam si serà veritat que el sr. Bosch va a madrit a demanar el dret a l'autodeterminació. Si ho fan així, sense embuts, el proper cop tindran el meu vot i el meu suport incondicional.

Amor ensucrat, com el d'abans

M'imagino ballant aquesta cançó abraçada a tu, sentint la teva escalfor arreu del meu cos, i la teva olor... perdent-me dins la foscor dels teus ulls que em venç tan depressa. I és que tenir-te a prop és com ballar abraçats i no tocar de peus a terra!

(demà estrenen la 4a peli del crepúsculo, i saps què, m'encanta tornar a tenir 16 anys per unes hores! En aquesta vida tan gris, cridem uns visques a favor de l'amor adolescent i ensucrat i ultraromàntic!!!)

Vot per correu?

Amb el panorama que ens ve a sobre, millor riure que plorar. Per això, no deixeu de veure aquest vídeu del grandiós Rafa Mendez, m'he mort de riure!



Plou sense parar i, tot i que ja sé que és molt bo i necessari, a mi no m'agrada això d'estar sempre passada per aigua!

Fang

Pluja que cau sense parar damunt una terra mullada, xopa, que ja no pot engolir més aigua.
Les basses inunden el paisatge, el fang esquitxa el meu ànim i l'embrut una mica més, encara.

Vull adormir-me per no pensar més en aquesta merda d'existència de mínims que visc. Que diferent que m'ho havia imaginat tot plegat!

Hell's Bells!

Foto presa dissabte passat amb la càmera cutre del telèfon, quan vaig arribar de treballar. Imagina't arribar amb el cotxe a la copa i contemplar aquesta escena fantasmagòrica, i en aquell precís moment, el cd escup un Hells Bells que mai abans havien tingut tant sentit.

Fotia un iuiu... això sí, un moment indescriptible!

Panellets i vi dolç

Segur que són els panellets més mal fets de la història, que més que panellets, semblen panellots, XD però malgrat tot, són boníssims, i els he fet jo. Ja veurem com queda la massa per demà...

De moment, se senten xiscles de ties borratxes-histèriques a sota la finestra, en mazoni de fons a la copa, vaig mig tova, perquè ja en torno, i ves... barraques... sempre el mateix, la mateixa gent, els mateixos cubates de més.

Bona castanya-da.