Recordo...

Avui una amiga m'ha dit que el mes de març comença a treballar a la casa de colònies on vaig treballar jo. Ostres, tu! de cop i volta m'han vingut al cap un munt d'imatges i sensacions que creia mortes i enterrades... els esmorzars de torrades de pa sec, els tallats a les coves, la cua de cavall, els nens trepitjant com elefants al pis de dalt... i la cosa se'm dispara, més i més, avui que és un dia gris i lleig, i complicat, en què em sento sola i lligada a 'no sé què'... De fet, hi penso i no n'acabo de treure l'entrellat. Els records se'm barregen, i la distància en el temps m'enganya i és com si tot tornés a degotar aigua de la riera freda, els dits tallats i les dents serrades, però el cor viu, alegre.
Jo que fins ara sabia què volia i cap on anava. I caminava amb pas més o menys ferm, però decidit. Ara ja torno a fer aigües, a ser com un nàufrag a la deriva de les meves pròpies decisions.
La vida... ah, la vida com en pot arribar a ser, de bonica, però al mateix temps, com costa tot plegat!

Per què és tan efímera i inestable la felicitat?

Per què quan creus que tens... tot s'esmuny?

Fa mal

Hi ha paraules i actituds que de vegades fan més mal que els pals. És aquella sensació horrorosa d'impotència que et mutil·la les paraules, que fa que no puguis dir res més i t'empeny a sortir corrents d'allà...

Avui és el dia dels despropòsits, un darrere l'altre... i ja em coneixes, jo ho aguanto tot estoicament, però quan dic prou és prou. Que no em temptin.

Amb les ganes que tenia que arribés el nadal, i puag! altre cop la guitarra ben aixafada!!! joder!!! bé, no sé què faré amb res, navego tot el dia, cada cop més perduda (i més emmerdada) en la immensa mar blava... Necessito marxar, altre cop, ben lluny.
Respirar aire nou i fresc.
Però ara com ara la situació és més incerta que mai. I no entenc per què no puc fer el pas sola (economia a banda), i en canvi, necessito que sigui compartit. Em fa por deixar-ho tot enrere... i no paro de preguntar-me què passaria si...? què faig si...? i si...? I n'estic una mica tipa, de tanta incertesa.

Can't you see that the pain breaks me in two?
It takes me from you,
I feel it stop my beating heart, with every little thing you do
It tears me apart, please make it stop and be mine again
So we can take it right back to the moment
Where we start again...

[trosset d'una cançó preciosa del segon disc de l'Slash's Snakepit]

Troballa

Pot ben ser que la cara d'aquest home no us digui res, pot ben ser també que mai hagueu sentit el seu nom, però us asseguro que si sentiu la seva guitarra, si el veieu algun cop en directe, no us deixarà indiferents...
És en Keri Kelli, un dels millors guitarriestes que he tingut el plaer de tenir al davant... no us el perdeu!

(Alice Cooper, Slash's Snakepit, Skid Row...)

Demà divendres!!!

Ja no puc més, necessito dies de festa!!!

M'encanta, que no: li encanta!

Avui m'he llevat amb la ment poc lúcida després d'una nit entre insomnis i malsons. Però he vist la llum a l'alba! Ai las! ja han passat les repunyeteres eleccions, el barça-madrit, l'entrega dels treballs, l'avaluació, la visita del senyor inspector i...

el món continua igual de merdós!

...el sàhara està pitjor que mai, la crisi és més salvatge que mai... Segueixo tenint el compte corrent buit i massa feina per fer ara que vénen 5 dies de pont! Segueixo sense tenir un material bo i raonable per fer les classes, sense importar-me les decisions dels polítics que se'n van i dels que es queden...

Avui, per trencar aquesta rutina ofegada en una bassa de monotonia, he descobert que normativament, encantar és un verb transitiu.

Ai mare!

A les fosques, apareix una llum vermella, i unes guitarres esgarrifoses que canten...

I així comença una de les millors nits de rock n'roll de la meva vida!

Welcome to the Theater of Death!

Dimarts tenim una cita amb l'Alice Cooper...

-aparteu les criatures!-

Love buzz

Would you believe me when I tell you
you're the queen of my heart
Please don't deceive me when I hurt you
just say it the way it seems

Can you feel my love buzz?

Can you feel my love buzz?

Can you feel my love buzz?

Can you feel my love buzz?

Ciudad de Dios

Una peli brutal, que m'ha fet posar la pell de gallina! No us la perdeu!

Aquí us en penjo el principi...

Fa por, però no callarem!

Aquest matí, mentre anava a treballar, he sentit com en Fuentes parlava per telèfon amb aquesta noia. Em queien les llàgrimes, aquesta situació m'omple de ràbia i impotència, i ningú hi fa res. Per favor, si ningú mou fitxa, allà hi morirà molta gent innocent, i em sembla que els saharauís ja han patit prou, ja fa 35 anys que aguanten la situació més insostenible que us pogueu imaginar al mig del desert més dur del planeta. Si us plau, que algú faci alguna cosa per ells, per humanitat.

De mentres, l'única cosa que podem fer des d'aquí és fer-ne difussió, parlar-ne, molestar, conscienciar...
Si haguéssiu vist les seves mirades cremades pel sol del desert... si coneguéssiu aquells somriures amples de cor net, entendríeu el per què d'aquesta impotència que sento i que em fa plorar.

SÀHARA LLIURE!!!

GILI-GILI, POLLAS-POLLAS

Em sento més gilipolles que mai avui, mireu, necessitava vomitar-ho ara i aquí.
N'estic fins als collons de tot i de tothom. De vegades penso que la màxima felicitat seria estar sol i no haver d'aguantar res ni ningú. Fer-t'ho tot tu a la teva puta bola, sense haver d'estar pendent que els altres disposin i desfacin la teva vida, o et posin el caramelet mil cops a la boca, te'l deixin llepar i... plas, te'l treguin.

Si no fos perquè sembla ser que som animals socials, que necessitem el grup per viure, créixer, intentar reproduïr-nos i morir-nos [de fàstic]...

A-la-mer-da!!!

Amb aquests ritmes que em porten records de llum, te i sorra als ulls, me'n vaig cap a la mani de plaça del vi. Després trucaré en Salek.

Com deia aquella dita???

...i agafats de la mà, caminem junts cap a la llibertat!

Indignació

Davant la indignació que em produeixen els últims esdeveniments al Sàhara, us penjo la nota de premsa que des del Col·lectiu de Joves pel Sàhara de Pineda hem enviat als diversos mitjans de comunicació de la comarca. Espero que compartiu amb mi aquesta reflexió i que mostreu el vostre rebuig al tracte denigrant i infrahumà que ha rebut el poble saharauí en les darreres dècades (fins i tot abans de la 'marxa verda').

Demà dijous hi ha diverses manifestacions a dos quarts de vuit de la tarda, a Barcelona o a Girona, que jo sàpiga. Ens hi veiem!

PROU MENTIDES! PROU TORTURES! SÀHARA LLIURE!!!

El Col.lectiu de Joves pel Sàhara de Pineda denuncia la situació que està vivint la població sahrauí als territoris ocupats, davant l’atac indiscriminat per part de l’exèrcit marroquí, a la població indefensa i innocent.

Les forces marroquines han assaltat el campament de protesta sahrauí dels afores d'Al-Aaiun, la capital del Sàhara Occidental, encara amb un balanç indeterminat de morts i ferits.

És igualment preocupant l’estat de “toc que queda” de la capital ocupada d’Al-Aaiun, les agressions a la poblacíó sahrauí, i la manipulació informativa del govern marroquí, així com la passivitat informativa d’alguns mitjans de comunicació arreu del món.

El Col.lectiu de Joves pel Sàhara de Pineda reafirma el seu suport polític i el compromís amb la lluita del poble sahrauí per aconseguir la seva llibertat social i política. I perquè es compleixi el respecte i el compliment dels drets humans al Sàhara Occidental, sense oblidar que gairebé 200.000 mil sahrauís més, viuen en campaments de refugiats al Desert de Tinduf, a Algèria, impossibilitats de tornar a la seva terra i en unes condicions de vida de tot inaceptables.

Per tot això, ens reafirmem en l’exigència de demanar un referèndum d’autoderminació pel poble sahrauí, complint així les resolucions de Nacions Unides i que s’aturin immediatament les agressions a la població sahrauí.

El Col.lectiu de Joves pel Sàhara es reafirma també en la crida a la població perquè no girem el cap davant d’una situació immensa injustícia i perquè sigui la pròpia societat civil la que insti als polítics i a Nacions Unides per un Sàhara Lliure!

Dia tristíssim

Ha mort avui en Joan Solà, lingüista i filòleg eminent, de càncer als 70 anys.

És un dia immensament trist per a les lletres catalanes (per no parlar de la resolució del TSJC sobre els usos lingüístics de la llengua catalana a l'ajuntament de Barcelona i a la diputació de Lleida).

Ja cal que fem un front comú i fort, l'agressor no descansa. De mentres, el més sentit record i homenatge pel destacat mestre Solà. Des d'aquí, el més sincer agraïment per la grandíssima tasca que ha fet i per tot el llegat que ens deixa. Gràcies.


(si voleu llegir el seu últim article: adéu-siau )

Una floreta

Boníssima aquesta cançó dels Roxette, fa mil anys que no l'escoltava i avui m'ha donat per aquí.

Oh, vell Barrabàs!

Com costa de passar la setmana!!! sort que per avui ja ho tinc tot mig-fet, aquesta tarda toca fonètica i per tant, estic entusiasmada, i demà 2 horetes a l'escola i pim-pam-pum...

DI-VEN-DRESSSSSSSSSSSSSS

Iujuuuuuuuu!!!

Encara no sé què en faré de la meva vida, però divendres al vespre seré a les barrakes de Banyoles o sí o sí: els Skatalà ens estan a punt de dir adéu!

Apa doncs, ens veiem per allà, fent uns fums i unes birres!!!

Quina vergonya!!!

Que Espanya és un país de pandereta, ho he dit mil vegades. Ara, el que em va deixar muda l'altre dia va ser la imatge d'en montilla convertit en 'l'increïble home normal', com si es tractés d'un còmic de molt mal gust.
Per si no n'hi hagués prou amb l'estampa, el subtítol -en lletres grans i destacades- no té cap desperdici: és un ocell? és un avió? no! és qui ha ajudat 41.000 joves a emancipar-se.

Au, té.

I a sota: nous reptes l'esperen.

Feu-vos fotre! Si els de les joventuts socialistes volen vendre'ns la moto, o convènce'ns d'alguna cosa amb aquesta merda de dibuix, ho porten ben clar.
El que més em molesta d'aquesta caricatura grotesca amb pretensions de còmic és aquest cert aire de befa, que sembla que es riguin de tots nosaltres a la nostra cara, a sobre.
Els que en treuran molt profit seran els del Polònia, que espero que el ridiculitzin d'allò més i que fins i tot, els de les 'juventudes' sociates sentin vergonya del que han provocat.
Uf, quin fàstic de polítics!!!

...my sin's my own, leave it alone to me, me.



Quin garbuix que duc dins el cap!!! estic feta un embolic, necessito una mica de llum! estic avorrida d'estirar del carro a tot arreu, vull que em mimin una mica, també! joder!!!

O oberta; o tancada

En tan sols una setmana m'han dit dos cops a classe -de manera oficial, doncs- que els parlants del català oriental de les terres gironines no distingeixen la O oberta de la o tancada.
Es veu que ni tan sols són capaços de reconèixer-les ni destriar-les quan les senten, que el cervell només sent un so O indefinit que col·loca per defecte en un mateix calaixet de la memòria encapçalat per un únic so.

Hem comprovat com els alumnes vinguts d'arreu del país articulen aquest so vocàlic i hem arribat a la conclusió que com més al nord anem del país, més tancada és la vocal. Per tant, esdevé inútil l'accentuació -gràfica- diacrítica (el mític cas ós / òs) [em sembla catxondíssim que no puguin distingir amb què m'he engargussat quan dic: m'he empassat un "o"s. Un òs del pollastre rostit? un ós de les cavernes, potser?!].
Hem constatat també que la gent de Girona ciutat poden articular el so una mica més obert, mentre que a Banyoles i Olot [que jo dic ben obert, mentre que els olotins deuen dir -ho ben tancat] ja tanquen la vocal de manera considerable. La cosa és molt pitjor si parlem de Figueres, i si ens fixem amb la Catalunya Nord... la tendència és gairebé pronunciar una u.

...tot això i estem a la primera setmana...
Uou!

XD

(al buit)

...nit d'absurda borratxera!!!!!!!

Antisocial

Estic una mica de punta amb tothom... no sé si deu ser cosa de la feinada que tinc al damunt o què... però no em ve massa de gust aguantar les raons de ningú.
Aquesta tarda tenim 'cita' amb les 'suposades' propietàries del nostre pis, i hauré de plegar abans del màster per anar a una reunió que a hores d'ara ja es veu del tot improductiva i inútil.
M'estic plantejant moltes coses.

Suposo que ningú té ganes de fer-me el paperot. I jo ja us he avisat, tampoc tinc ganes d'aguantar ningú.

Que aquest cop va de debò!!!

S'ha acabat fer el pamplines!
Aquesta tarda vaig a fer la tria d'itinerari del màster!!! iujuuu! qui m'ho havia de dir! estic contenta d'haver-me llençat a la piscina finalment i d'haver-me decidit a fer el màster aquest. Ara espero que estigui a l'alçada de les espectatives i que realment m'ofereixi una alternativa professional real. És un màster d'ensenyament de català i castellà com a llengua estrangera, i a més, també treballa els moviments migratoris i tot el que això implica en la lingüística i sociolingüística. El que no sé encara és si triar a l'itinerari professionalitzador o de recerca, però bé, espero que avui els senyors directors dels estudis em treguin de dubtes!

Per alta banda, divendres marxo cap a la segarra, perquè n'hi ha 3 que en fan 30...
Quantíssimes coses a celebrar, doncs!




...I wanna love you but I better not touch
I wanna hold you but my senses tell me to stop
I wanna kiss you but I want it too much
I wanna taste you but your lips are venomous poison.
You're poison running through my veins...


Quin hit!!! Que gran l'Alice Cooper!

Ballem??

Pre...

...inscripció feta!!! ara falta la matrícula oficial, si és que al final desfaig aquest embrull de coses, situacions absurdes i tot plegat. Per què és tan bonica la feina de docent, i en canvi, tan desagradable el tracte amb ensenyament?!

Uf, faria avorrir un mort!

De moment, a disfrutar de la tarda de divendres amb un concert íntim de guitarra al menjador de casa! Iu-juuu! i aquesta nit, ens espera la Bon Scot Band, AC/DC per la vena, clar que sí!!!

All I really want

Tinc el cap espès and all I really want is some peace, man, a place to find the common ground... and all I really want is some comfort, a way to get my hands untied... and all I really want is some justice...

...i finalment ha sonat la flauta

Ahir em van convocar i avui he comançat a treballar!

El paisatge era d'allò més preciós aquest matí a quarts de nou, quan ha aparegut davant meu el Montgrí magestuós, envoltat de camps de fruiters i de la llum del matí fresc.
L'escola és petita, les classes són petites, i els nens són petits. Tot un repte! Però estic contentíssima i tan agraïda després de tant temps esperant una feina qualificada i prou ben pagada, que tinc moltes ganes d'esforçar-me i aprendre. I fer-los aprendre, clar!

I ara es presenten dos dilemes: el primer, què faig amb la feina que ja havia trobat i que molt em temo que és incompatible amb aquesta; i el segon, torno a les aules (com a alumna)?

[carai els 30, com hi van!!!]

Despertar la consciència

Avui tan sols us convido a llegir un text qualsevol del blog del bon amic Joan Soler que corre ara mateix pel Togo, a l'Àfrica més profunda i oblidada. La seva vida és ajudar els més pobres entre els pobres per intentar alleugir-los una mica el sofriment, i fruit de la seva vivència en resulten uns textos que cada vegada que llegeixo em torben tantíssim que no puc evitar que m'aflorin llàgrimes als ulls davant la impotència que sento amb tanta injustícia.
Ja us ho he comentat diverses vegades; ens hem de mirar menys el melic primermundista, cal que recordem qui som, què fem i, sobretot, ser-ne conscients i actuar en conseqüència. Crec que és l'única cosa que podem fer per tots aquests milers de milions de persones anònimes, per acabar amb la grandíssima i vergonyosa injustícia que pateixen dia rere dia i que, com sempre, acaben pagant perquè són els que menys recursos econòmics tenen.
El món ja és prou salvatge; no volgueu contribuir-hi.

Llegiu, sapigueu què passa, feu córrer la veu:

el blog d'en joan

I de nou...

...la incertesa s'ha tornat a instal·lar a la meva vida.

Suposo que deu ser que ja ens hem acomiadat de l'agost, i ara els dies s'escurcen a pas de pardal, i altre cop arriba el moment de tornar cada ovella al seu corral. I passen els dies, i els mesos, i els anys (!!!), i jo segueixo sense feina. Amb perspectives de tenir-ne, però de moment, només això: incertesa.
Sort que encara em sembla sentir la salabror dels capvespres a la serra de tramuntana, palpant l'aire humit i acomiadant el dia...

Cap a Mallorca!

Demà marxem!!! quina emoció!!!

Alegria!

... que és festa major!!!

Segona edició del Rasons de Festa en marxa, ahir a la nit va ser un èxit rotund amb el pregó rasonaire, el sopar de festa i l'actuació de Reugenio, el folk de l'Orquestra Sant Celoni, el rock dels Trànsit i el PD Fot-li Foc, des de Mataró.

Avui també promet, podeu venir a fer un berenar com els d'antes amb l'actuació d'Adri & Eli Clowns. I al vespre, The Whyshoes (rock i grunge), Electrotoylets (electrofolck) i com a fi de festa, el Capità, rumba i cultura fins la sepultura.

I demà, per acabar-ho d'adobar, berenar com els d'antes amb la Companyia la Gralla (jocs tradicionals per a adults). I al vespre, Kontraband (ska i rock), Bandera Negra (rock combatiu) i els Deskarats (ska del país). I per acabar-ho d'arrodonir, doncs tindrem els PD's Aborígens, que ens obsequiaran amb la segona actuació estel·lar de la seva fulgurant carrera.

Tots aquests actes són gratuïts i es fan a la Plaça de la Pubilla, davant l'estació. I també, com cada any, ens trobareu cada vespre a la barraca d'entrepans del passeig.

Alegria i visca la Festa Major!!!

De corcoll

Bé doncs, comencen els dies de bogeria total i absoluta.
Demà faig via a cambrils, després a maspujols city (passant per reus). A continuació, igualada; nit de sopar saharauí a malgrat per acomiadar la canalla que ja marxen cap als campaments; calella de palafrugell, per fer el dominguero i torrar-nos al sol i a l'estrella uns dies. De volta, festa major de pineda, rasons de festa, xeringada, gegants, tranpinedenca, etc, per la vena...

...i mallorca!!!

Apa doncs, si em perdo, ja sabeu on trobar-me! XD

Matí d'història

No em cansaré de dir que aquest és un estiu atípic...! ja he repetit unes quantes vegades els motius que m'ho fan dir, però és que imaginar-me un cap de setmana com el que acaba de marxar [i ho dic amb llagrimetes als ulls] era impensable el mes de maig, per exemple.

Ahir ens vam llevar amb la son a les orelles i la rumbeta de la troba kung fú encara enganxada als malucs. Per la finestra treien el nas uns núvols grisos i una mica amenaçadors, així que la proposta d'anar a esmorzar -o fer el cafè, com els senyorassos- a la platja d'empúries, i recrear el desembarcament grec a la nostra manera, se'n va anar a norris. Aprofitant que tinc un historiador per mi soleta, va sorgir la proposta de fer la visita a la caterdal de sant feliu, tan preciosa i impressionant com és, i veure així el sarcòfag del màrtir, la pintura romànica recentment descoberta a la portalada, les restes de l'antiga muralla romana, i la posterior ampliació del fòrum.

Dit i fet.

Passejada i fotos pel carrer canalejas, contemplant l'esplendor de les cases de colors reflectides a l'onyar, descobrir rajoles d'en rafael masó que adornen les façanes, observar finestres i balconades. Passem pel pont d'en gómez o de la princesa, de principis del segle XX, i comença la 'visita guiada': es veu que aquest pont pren el nom de l'empresari gironí que va regalar aquest pont a la ciutat, i que vivia a la casa d'on neix el pont; per tant, podríem dir que es va fer un autoregal?? en tot cas, ens l'ha fet a tots, perquè com n'arriba a ser aquest pont de bonic!!!Després d'uns quants intents fallits per sortir guapos a les fotos, anem cap a la pujada de sant feliu.
M'explica que Girona és una ciutat fundada damunt de la via augusta, per tant, feia de pas obligat per tothom que anava a roma, que en aquella època, era molta gent. Això implicava un moviment d'entrada i sortida de gent molt important, i hi havia un gran interès per controlar girona. Per això es van construir les muralles, tot i que hi havia un sistema de protecció natural de la ciutat. La muralla s'extenia pels costats est, sud i nord, amb portes d'entrada al nord i al sud. La vessant oest de la ciutat comptava amb la protecció natural de penya-segats i aiguamolls (no oblidem que per girona hi passen quatre rius, i que no gaire lluny d'on actualment hi ha la plaça de sant feliu i la lleona hi ha el creuament del ter i l'onyar), per tant l'última ranglera de cases de la girona antiga eren les de la vorera de l'est del carrer ballesteries. De fet, ahir m'hi vaig fixar i entre els fonaments de les cases es veuen les restes de la pedra de la muntanya i les restes de la muralla romana.

Al·lucinant!

Llavors, arribem a la porta de sant feliu, però fem tard, fins les 4 de la tarda no tornen a obrir. Per tant, ens arribem a la catedral, que els diumenges té entrada gratuïta.Primer de tot, ens endinsem al museu. Hi ha arquetes precioses del temps en què Ermessenda i tota la patuleia de comptes i nobles treien profit de les taifes musulmanes en decadència de més al sud. Arquetes magnífiques de plata treballada, ivori i pedres precioses, que formaven part de botins de guerra. També hi ha una estatua atribuïda a Carlemany, tot i que després es va descobrir que podria ser de Pere III, feta d'alabastre policromat també molt bonica. Hi ha bulles papals escrites sobre pergamí amb cal·ligrafia carolíngia (no s'hi pot llegir res del que hi diu, a menys que dominis el llatí i aquesta cal·ligrafia). També contemplem el Beatus de Liébana -magnífic!- i d'altres pergamins de l'època medieval, i el tresor del museu: el tapís de la creació romànic, únic en tot europa!Després fem una volta per dins la catedral, examinant capelles, claus de volta, arcades, reixes, retaules, sarcòfags i tombes. Vaig descobrir el sarcòfag original de l'Ermessenda, pintat amb els colors de la bandera de catalunya. La clau de volta d'aquesta capella és molt curiosa: té una gran roseta pintada amb vermell i verd, i en els nervis dels arcs que en surten, hi ha unes pintures de dracs amb la boca oberta i la llengua fora. Molt curiós.


Llavors també examinem els capitells del claustre, per veure en quines històries reflexionaven els monjos quan hi passejaven. Doncs bé, quina sorpresa: Adam i Eva i l'expulsió del paradís; l'arca de Noè i el diluvi universal; Moisès i les taules dels 10 manaments, i l'orgia que es va tribar en baixar del Sinaí...

Mirem el rellotge i... uau! les 5 de la tarda, i sense dinar! Sant Feliu haurà d'esperar!

Aire!*

Quin dia més tremendo avui! ha començat fatal del tot, sort que al final, s'ha acabat arreglant una mica!

A les 7 del matí ja feia cua a l'oficina de l'Inem, per portar els papers d'aquest mes de feina. Ja ho veieu, torno a estar com estava: sense un duro i sense feina.
Doncs bé, una horeta de cua per ser de les primeres i poder tramitar els papers, i resulta que quan ha aparegut la senyora funcionària de torn, ja he vist que anirien maldades. La dona ha ordenat que ens poséssim en fila índia [com al cole], i quan ha tingut tot cristo format, ha començat a fer circular la gent segons el servei que calia.
M'he esperat cinc minutets més fins que li ha tocat parlar amb mi, i la meva sorpresa ha sigut quan la dona m'ha dit que he de tornar-hi demà... o sigui, que hi he anat per a res. Li he dit que abans d'anar-hi, havia trucat al SOC per telèfon per enterar-me bé de quins papers havia de dur i no fer el préssec, i no haver-hi de tornar un altre dia, però es veu que els del SOC són una colla d'inútils i no em van informar bé.
Aix, què hi farem...
Llavors, he intentat que em deixés entrar per començar a tramitar l'expedient, amb cara de pena i l'excusa que vinc de girona i tal. Total, us estalvio la conversa de lluç que ha vingut després, la dona molt educadament m'ha deixat anar quatre mocs, cosa que m'ha fet girar cua sentint-me absolutament impotent i imbècil davant els engranatges rancis de la burrocràcia...

He arribat a casa a dos de nou passats. La casa buida, la nevera buida, el compte corrent buit. No em podia fer ni un cafè amb llet.

M'ha entrat una desesperació considerable, i davant el perill de caure al pou de la frustració, he decidit fer via a girona. Com a mínim, al pis hi ha gent, tenim la nevera plena i, tot i que no tenim tele perquè se'ns ha espatllat la TDT (la 2a de l'any), sempre hi ha música o alguna sèrie baixada d'internet (perquè jo m'havia oblidat el carregador de l'ordinador a girona, a sobre).
Resumint, que he marxat pitant a girona amb els nervis a flor de pell, i gairebé que tinc un accident en una rotonda amb un avi que anava amb una tartana que duia el parafangs enganxat amb cinta aïllant. Uf.

Quan he arribat al pis, feia olor de cafè recent fet, i encara he pogut esmorzar. Llavors, he fet rentadores, planxa, etc. i... m'ha donat per encetar el pot de pintura blanca i pintar el marc de la finestra (que fins ara era d'un color verd-quiròfan horrorós).
A mitja tarda, el cel s'ha anat tapant cada cop més i més, fins que ha descarregat el que semblava diluvi universal, curtet, que ha deixat pas a un capvespre plujós, fresc i ventilat. El vent anirà bé per assecar la pintura i airejar l'habitació, que fa un tuf d'aiguarràs insuportable. Avui no sé si hi podré dormir, imagineu-vos... amb les ganes que tinc d'estrenar els llençols nous! carai! Bé, potser m'hauré d'esperar a demà; sempre és millor estrenar-los en bona companyia, no creieu?!

*El títol d'avui és una cançó molt bonica d'en Sanjosex! Regaleu-vos-la!

Rasons de Festa (2a part)

Enmig d'un núvol d'aiguarràs, les mans plenes de pintura i els Black Sabbath a tot drap, us penjo el programa de la 2a edició del Rasons de Festa....ja ho sabeu: la festa major de pineda popular i autogestionada!

Aquest any amb un cartell impressionant, hi hem posat tota la il·lusió del món. Us hi esperem!!!

Menàrguens existix!!!

Fins ara dubtàvem de l'existència d'un poble petit perdut per la Noguera, però aquest cap de setmana hem constatat que existeix, i que l'Arcadi és un dels tios més ben parits del món!
Resulta que ara farà cosa d'un any, vam posar un anunci per buscar company de pis. Diversos candidats i candidates van presentar-se la crida, atrets per la possibilitat de viure en un pis a tocar del riu Onyar, al cor de Girona.
Un matí, recordo que estàvem parant taula per gaudir d'un esmorzar conjunt (és ben extrany el dia que es pot fer un esmorzar d'aquests en un pis 'd'estudiants'), i mentre teníem la cafetera xiulant al foc, ens van tocar el timbre.
Va presentar-se un paio amb una gorra ronyosa, una samarreta destartalada i una ronyonera amb punxes. Ai mare...
Vam ensenyar-li el pis, i vam xerrar una estona. Quan va marxar, ho vam tenir clar: l'Arcadi s'havia de quedar amb nosaltres!!!
Doncs bé, ha sigut una convivència de només un curs, però sembla que hagi estat tota una vida! quantes coses compartides amb ell! quins farts de plorar de riure, de cafès amb canyella, de dinars, sopars, birres aurum i dijous de festa!!!
L'Arcadi és un paio tan absolutament particular que no us el puc descriure amb simples paraules: l'hauríeu de conèixer, i llavors no us quedaria cap dubte del què us asseguro: és tan especial que sembla que tingui el do del bon rollo i de la felicitat. De veritat, és al·lucinant. No hi ha ningú al món a qui l'Arcadi caigui malament.
Nosaltres, doncs, les companyes de pis, no som menys: hem quedat ben embadalides amb aquest noi de Menàrguens i Barbens, i des d'aquí, només puc dir que ara que se'n va a fer les pràctiques al Perú, el trobarem moltíssim a faltar. Sempre tindrem el Tembloreque Man presidint el menjador en el seu honor, i per a nosaltres, ell sempre serà el nen que ens feia petar de riure mente tirava la Crosta pel balcó o grabava vídeos absurds per sortir a l'APM.
Enyoraré les frikades que propsava fer a tothora, la caixa de cartró plena de calçotets bruts a l'entrada de la seva habitació, la pila de merda que recollia de les escombraries, la dèria per fer treballs de la uni a última hora, el termòmetre de la febre a la tauleta de nit...!!!

Bon viatge, company! Fins aviat!!!

Love in an elevator!!!

Són els amos i senyors del rock n'roll, agunantant el tipo des del 1973... increïbles! el dia qued eixin de tocar, serà el final del rock i una gran pena!!!


...honey, one more, one more, one more, one mooooore...!

I just wanna dance the night away...!!

Alegria! Alegria!

Hi ha cançons que tenen la capacitat de fer-te somriure, aquesta n'és una. Espero que us animi la tarda, jo me l'estic passant posant ordre als paperots acumulats al llarg de molts anys...!!!



...right now tomorrow's looking bright... just like the sunny morning light!

...ou yeah!

Mandrejant

Amb aquesta xafogor horrorosa que hi ha a girona, la veritat és que hi ha poques activitats físiques o mentals que vingui de gust fer. Per obligació, aquest matí hem fet neteja del pis, que ja li tocava, després he posat rentadores, les he estès, he ordenat l'habitació, he planxat roba... Dit així, sembla que m'hagi guanyat el jornal amb el què va de dia, ja; però la veritat és que el meu jornal oficial comença a les quatre de la tarda, avui.
Em queden, comptant aquesta, tres tardes plegant banyadors, i després, el gloriós moment de la incertesa laboral i econòmica fins com a mínim, mitjans de setembre. Llavors començaré a l'acadèmia, però tot i així, seguiré dins el món de l'economia deficitària, parlant clar, amb el que guanyo allà no en tinc ni per pipes, però menys és res...

Avui fa el típic dia gris i pesat de juliol ideal per mandrejar tota la tarda al davant del ventilador. Uf, no m'agrada gens aquest estiu a girona, l'any que ve m'ho he de muntar diferent...

Després de 160 km d'eix transversal i de regar-nos amb un bon vi de l'empordà embolcallat en el secà de la segarra, vam haver d'esperar que sortís una lluna plena preciosa que il·luminés el castell de La Manresana.
Els dragons van venir a prendre la fresca damunt les pedres centenàries, mentre els molins eòlics seguien voltant impassibles. Tu em parlaves de refugis antiaeris de la guerra civil i de morts enterrats en vida a les parets de l'antiga rectoria, i jo no podia evitar perdre la mirada en la foscor càlida i tranquil·la, mentre entre pensaments em sentia tan a gust com mai abans havia cregut possible...

M'estic acomiadant de la vintena per la porta gran, i sabeu què? doncs que sóc... feliç!

Don't cry

Perquè la canteu a tot volum, i la disfruteu tantíssim com la disfruto jo!

M'encanta!!! és una de les millors cançons que he sentit mai!

5000 nits

Després de tantes nits estrellades
que ens han convertit en amants
després de tantes llargues converses
rialles i jocs de mans
Pintant mussols a les branques del arbres
cantant a Venus i a Mart
desfem els nusos d´aquesta roba
que tanta nosa ens fa.

Són 5000 nits aprenent a estimar
són 5000 nits compartint soledats
fas que senti que sóc a casa
d'aquest moble a un altre calaix
són 5000 nits esperant que demà
siguis al meu costat.

Des de l´instant del tret de sortida
sempre m´has fet girar el cap
a aquesta cara hi ha dibuixada
una arruga de felicitat
Com el rovell que no descansa
has rosegat metall
aquell noia de vambes vermelles
em farà vell al seu costat.

Són 5000 nits aprenent a estimar...

Són 5000 nits esperant que demà
seràs al meu costat.

[Josep Thió]

Que bonica que és!!!

Estiu atípic

Dic això perquè és el primer cop que passo tot l'estiu lluny de pineda. Sí, bé, l'estiu de l'hernando fierro també va ser atípic, però em semblava més familiar perquè fer colònies no és pas tan diferent del fet d'estar de campaments, i fa tants anys que anava de campaments al juliol...

Aquest cop, reclosa a girona, amb aquesta calor insuportable a tothora... ara potser entenc una mica millor la gent de ciutat que només pensen en escapar-se cap als poblets de platja o muntanya, per poder respirar i dormir una mica tranquils!

És atípic també perquè m'estic perdent totes les barraques i festes majors del maresme... arenys, mataró, blanes... no tinc pas pensat anar-hi. De fet, aquest cap de setmana m'espera una excursió llarga per la segarra... cosa ben atípica també, posats a dir-ne...

I el fet d'haver de conduir més de mitja hora per arribar a la platja... se'm fa la mar d'extrany... jo que veig el mar des de ca meva! però bé, a canvi, cada cop podem descobrir un raconet nou de la costa brava. De moment: pals, l'estartit, sant feliu, begur... I si us he de ser sincera, de moment pals i begur m'han semblat fantàstics, però sant feliu i l'estartit... a mi m'agrada més la platja de pineda, ves!!

La segona meitat de l'estiu es presenta força incerta, se m'acaba la feina el dia 31, i fins el 15 de setembre no començo a l'acadèmia... i no trobo res per a l'agost, fins i tot les borses de feina fan vacances!!! No sé què fer... m'estic mirant algun màster, però no tinc calers... i si el faig, tampoc podria treballar en l'única feina que he trobat fins ara...! quin dilema!!!

I a sobre, d'aquí a 12 dies en faig 30... gluuuuuuups! però això és un altre tema que bé que es mereix una entrada pròpia!

Dissabte 24 de juliol, tothom a la Plaça de les Mèlies!!! hi haurà festeta de la bona amb música, màgia, tallers, jocs, inflables i moltíssima alegria de la mà dels infants que vénen del Sàhara i ens porten la llum del desert en els seus somriures!

Let the music do the talking

...una autèntica passada!!! Cançó de Joe Perry Project, que uns anys més tard (el '85) van incloure els Aerosmith en el Done with Mirrors, un cop tancada l'època de mals rollos entre l'Steve Tyler i en Joe Perry. Doncs quina manera tan espectacular de tornar a la feina!!!

En fi, 30 anys letting the music do the talking. Per treure's el barret!!!

Podria parlar-vos de...

...la feina d'estiu, dels farts de plegar banyadors, d'endreçar peus d'ànec, ulleres de natació, tovalloles, tubs, xancletes, rems; mirar preus a l'ordinador, consultar estocs, combinar bikinis, etc.
...la vergonya i el fàstic que em provoca veure girona inundada de caps de suro cridant 'viva españa', mentre gairebé m'ennuego amb un tros de sushi.
...l'orgull de ser qui sóc i com sóc, de ser catalana, i d'haver sigut una del milió i mig de persones que van formar part de la marea humana de dissabte passat a barcelona, al crit unànime d'independència, rebutjant cap altre estatut que ens lligui a aquest país de pandereta anomenat 'españa'.
...la cala illa roja de pals, un autèntic luxe pels sentits, mentre et remulles en l'aigua com un mirall, i deixes que la sorra gruixuda t'acaroni els peus, en la millor de les companyies.

Però crec que de l'única cosa que sóc capaç de parlar-vos ara mateix és d'aquesta calor immunda que fa a girona, que ni et deixa dormir, ni descansar, ni res. Tot el sant dia suant la cansalada no pot ser pas bo, i clar, després em passa que em fa mandra tot; els espanyols em semblen més patètics encara, si és que això pot ser possible; la feina em sembla més feixuga; la mandra em fa més mandra que mai.

Esperaré que arribi un altre cap de setmana per suar com a mínim, per voluntat pròpia!

You're my flavor

Doncs sí... avui he fet festa del meu super-curro d'estiu, i he baixat a pineda, i tot i els milions de putes banderes espanyoles que penjaven dels balcons arreu, esperant que un misto les encengués, he comprobat que bé que s'hi està a l'estiu arran de mar... Us asseguro que no feia ni la meitat de calor que a girona, i a més, el mar...
Aquest matí he estat a la platja, no hi havia gairebé ningú, i l'aigua estava estupenda... i de cop, he tancat els ulls i m'he sentit altre cop com a casa: el sol a la cara, sorreta gruixuda i la pell salada.

Va, una cançoneta, perquè ara ja queda molt poc per dissabte...

Per cert, dissabte ens veiem a la mani a barcelona, veniu al bloc de la CUP!!

Manis

Dissabte a la tarda, tothom a Barcelona, a manifestar-nos per la independència i la dignitat del nostre país. Diumenge al matí, ens solidaritzem amb el poble saharauí.

amb els ulls ben oberts

El primer cop que vas convidar-me a sopar a casa teva, vaig passar-me la tarda fent coulans de xocolata, perquè em vas dir que mai els havies tastat. Potser per això, cada cop que miro dins la profunditat dels teus ulls foscos i recorro el teu cos de dalt a baix em torna aquell regust dolcíssim de la xocolata...
He voltat la seca i la meca... i em sembla que no havia tastat mai res que s'assemblés a tu! estic contentíssima d'haver-te ensopegat!

Vinga va, una cançó a cau d'orella...

I aquesta nit...

...podrem assaborir peces com aquesta a les escales de la catedral. Tenim una cita amb en Kepa Junkera!!! M'encantaaa!!!

Suant la cansalada (IV)

Estic a Girona, sola a l'habitació, allargant el coll per intentar copsar el mínim bri d'aire fresc que corri... però em sembla que serà impossible que n'arribi cap! Portem tan sols 20 minuts de mes de juliol, i la calor que fa ja em sembla escandalosa... que no em passi res amb tot el que ha de venir, encara!
...preferiria que fossis tu qui em fa suar la cansalada, en comptes d'aquesta xafogor insuportable. Però tu ets lluny...
El cap de setmana ja s'acosta, i me'l passaré treballant. Don't worry, be happy; si pots ser una estoneta amb mi ja serà suficient! I algun dia farem aquell vermut emparaulat sota del cocotero... pagues tu!

Sweeeeeet emooOOoooOoootion

Aquest començament d'estiu m'ha portat moltes coses bones de cop i volta!!!
Estic tan contenta que irradio felicitat per tots els porus de la meva pell, i el somriure sembla que finalment se m'ha escolpit als llavis!
Quina cosa tan fantàààààààààààstica!!!!!!!!!!!!!!! I a sobre, diumenge passat, gràcies als contactes dels Mitjaneta brothers, vam veure Aerosmith per la patilla al palau sant jordi!!!!! el millor rock n'roll del món, en la millor companyia del món, i a sobre... gratis, per favor, què més es pot demanar??? estar a primera fila i que toquin Mama Kin??? doncs fet!
Al davant de tot ens vam poder posar. I quan un concert comença amb Love in an elevator, seguit de Back in the Saddle... la cosa ja no pot prometre més... va ser qüestió de disfrutar com uns bojos unes quantes cançons fins que va arribar el temazo Mama Kin. Clar, vam embogir.
Els Aersomith van anar desgranant clàssic rere clàssic (Eat the rich, Crying, What it takes, Living on the edge...) fins que va arribar el moment BIG ONES, és a dir, Walk this way, Draw the line, Dream on i Sweet emotion...

Per favor!!!!!!!

El Palau Sant Jordi, entrades exhaurides + nosaltres quatre, va convertir-se en un càntic unànime, mentre en Tom Hamilton martellejava el baix, en Joe Perry ens regalava la seva guitarra, i l'Steven Tyler ens feia tota una demostració de veu, actitud i rock n'roll.

En fi... que aquesta sweet emotion encara em dura. I que duri, que duri... l'estiu es farà llarg, però de seguida som a l'octubre altre cop...! I a més, l'eix transversal es fa en un pim-pam-weah!

Això sí que és Rock n'Roll!

La sal que fa especial el mar

Vine, i encendrem la llum dels dies
Vine, que ens despulli l'alba humida

Vine i veuràs

Ens en riurem del temps i de l'espai
No ens destruiran l'odi ni la fam
Respirarem l'aire dels amants
Serem la sal que fa especial el mar

Vine, i reviurem la pau marcida
Vine, i la rosada ens farà lliures

Vine i sabràs

El viatge és llarg, mai s'acabarà
Les il·lusions ens ompliran les mans
Alès de fum eixamplant els caps
La nit serà per sempre nostra

Vine, aquí els cavalls no porten brides
Vine i tastarem les flors prohibides

[De la cançó 'Polsims' de Sopa de Cabra]

...pampalluguejant...

Celebrar el solstici

La nit de sant joan és una de les nits més especials per a mi. M'agrada molt aquesta festa, amb unes reminiscències molt marcades de les festes paganes d'abans que ens diessin que el 24 de juny tocava celebrar sant joan. M'agrada molt més pensar que celebrem el solstici d'estiu.

Perquè jo sóc flor d'estiu, m'encanta el sol, la calor, les nits càlides a la llum de la lluna, remullant-me els peus a mar i el paladar amb licors dolços i plaents. M'agrada pensar que la natura, en una nit com aquesta, desprèn la seva màxima força i ens regala tota la seva esplendor.
Vull deixar-me endur per la sensualitat del perfum de l'aire al capvespre, mentre les últimes llums del dia deixen entreveure el primer estel de la nit. I esperar que la nit més curta de l'any doni pas al nou dia.

Viva Honduras!!!

Demà la Coja juga contra Honduras, juasjuas, sembla fet expressament!!!

Espero sincerament que perdi àmpliament, i que els fotin fora del mundial, perquè estic farta de veure els colors de la puta bandera espanyola arreu, i perquè em foten una ràbia immensa tota la pandilla d'inútils que just ara han desenvolupat un esperit 'espanyol' pel tema del futbol.
...i perquè tinc ganes de riure'm de tots ells!

(amb la boca petita)

...ho dic així, fluixet, perquè no tinc ganes que s'esptalli abans d'hora! dilluns que ve tinc una entrevista de feina... creueu els dits per mi!

Per clavar-li la dent i llepar-se'n els dits

Ingredients per passar un bon vespre:

- 250 gr de xocolata de cobertura
- 150 gr de sucre
-100 gr de farina
- 6 ous
- 250 gr de mantega

Es barreja la mantega, el sucre i la farina en un vol. Es desfà la xocolata al bany maria, que quedi ben fina, sense grumolls. Tot seguit, es barreja al vol, també, amb la resta d'ingredients, fins que quedi tota la massa ben amalgamada.

Agafem uns motllos de flam, els untem amb una mica de farina i mantega (si no és que són antiadherents), i hi aboquem la barreja (que té una pinta i fa una olor de xocolata impressionant!).
En aquest punt, podem congelar les tarrines, si no les fem servir totes avui.

A l'hora de coure, escalfem el forn a 180º, i quan estigui calent, ho coem uns 8-10 minuts.

El resultat: un orgasme en forma de coulant. Quan hi claves la cullera i en surt tota la xocolata calenta de dins, uh, im-pressionant!!!
Podeu combinar-ho amb una mica de gelat de vainilla, uns gerds, o la veu ultra sexi d'en Jim Morrison. Al gust.

Salut i bon profit!

Una putada rere una altra

Doncs bé... m'ha arribat un correu dient que gràcies, però que han trobat una altra persona amb més experiència amb els nens i en el mundillo podrit de les acadèmies d'idiomes que jo.
No sé si n'hi ha prou amb portar des de l'any 2000 treballant amb criatures, i amb 6 cursos sencers d'acadèmies, 7 estius de casal, 9 anys de cau, 1 temporada de colònies, 1 curs sencer de profe i una substitució a primària.

O troben que em passo de llesta, o troben que em passo de tonta.

És DEPRIMENT.

Up in smoke, you've lost another lover
As you take a hit off your last cigarette
Strung out, burned out
Yeah you're down on your luck
And you don't give a huh!
'Til the best part of you starts to...twitch
Ain't that a...bitch

Freak out!
I'm alone now
I feel just like I'm losin' my mind
'Cause love is like the right dress
On the wrong girl
You never know what you're gonna find
You think you're high and fine as wine
Then you wind up like a dog in a ditch
'Cause love is like a wrong turn
On a cold night
Yeah, ain't that a bitch...

Then you feel so out of place
Lickin' up the arsenic
From the same old lace
You know the stuff is poison
But you gotta have a taste

Freak out!
I'm alone now
I feel just like I'm losin' my mind...

cues d'estels
que baixen fent uns tels,
que creixen com uns pèls,
que naixen com arrels
del nostre cos
així com flors...

cues d'estels
s'ajunten els espais

[ovidi montllor, 4.02.42]

Mal(s) de cap

Aquesta nit passada no he pogut aclucar l'ull. Ha sigut horrorós, un fart de mirar el rellotge, desitjant que anés més depressa, que passessin ràpid les hores i minuts de foscor... amb aquell mal de cap terrible que em taladrava el cervell, sense treva possible.
Fins que no s'ha fet de dia, no m'he pogut relaxar una mica. Llavors he pogut dormir un parell d'horetes, però després de fer neteja a fons d'una part dels corcs (reals i figurats) que hi ha a la meva vida, he anat cap a girona, amb el cap emboirat i els peus que semblava com si no em toquessin a terra.
Aquí ha començat el bàlsam. Per dinar, una amanida de pasta amb vistes a les facanes de colors de l'onyar, sota l'atenta mirada dels gavians. Un cafetó i una migdiada al sofà mentre els companys feinejaven per allà. I de fons, no sé quina música de violins de l'spotify...
Després, volteta pel barri vell, per estirar les cames i buidar el cos d'ions positius, buscant el vent de la tempesta... i la pluja ens ha empès fins la terra. No hi havia ningú, per tant, hem pogut il·luminar-nos amb tota la calma (que no deixa de ser una bona clau per a l'èxit): aquest vespre, després de no sé quants anys, tocava unes termes.
I hem fet via a santa coloma, amb el banyador a la motxilla i les cremetes i exfoliants, i un 'porque yo lo valgo' pintat al somriure.

Espectacular. Estic com nova.

Tot i que el mal de cap no ha acabat de marxar del tot, he recordat allò de: live through this, és a dir, s'ha de viure malgrat tot.
I avui dormiré ben plana.

Som-hi doncs!

...ja que tot plegat sembla ser un seguit de despropòsits, doncs aviam qui la diu més grossa. Si en Chiquito es presenta per president del govern, jo el voto.
Com a mínim, riuríem!

qui ha dit blat?!

...el teu currículum ens agrada molt i de fet podries ser la millor de la botiga, però la teva categoria professional està per damunt del sou que et podem pagar, així que moltes gràcies... però la feina no és teva.

Més o menys, serà això.

Què he de fer per poder trobar feina?! faig una vaga de fam, m'encadeno a les vies del tren o em tiro pel balcó??? òstia santa, tu!!! Estic del tot desesperadaaaaaa!!!

Uf!

Una mica nostàlgica...

Aquesta foto torta i mal tirada té exactament 3 mesos, i sembla que hagi passat una eternitat!!! 3 mesos, el què vol dir que encara en falten 8 o 9 per poder tornar a marxar! i em moro de ganes d'abraçar en salek, en larabàs, la koria, la mariam, en zizi, la malika i lakzal, en brahim...
Són tan lluny, però al mateix temps, els duc sempre tan a prop!
El Sàhara... no em pregunteu què té... però de seguida que hi poses els peus, t'enamores del desert i de la seva gent.
Sempre tinc present el seu somriure ample i el seu cor net, i allò tan bonic que em van ensenyar: junts, agafats de la mà, caminem cap a la llibertat.

Des d'aquí, un petó enorme per a tots ells!

It's raining frogs!

Has vist mai ploure granotes? Aquest migdia, mentre dinàvem, en parlàvem. Pluja de granotes: ha de ser una cosa ben curiosa... no sempre plou aigua, em deien. Ja, de vegades plou fang, i de vegades plou cap amunt. També plou bóts i barrals i fins i tot, cats and dogs!

T'imagines que un dia vas pel carrer i plas! et cau un d'aquells refotuts llepa-conys al cap? uau! per morir-se de l'espant!
Ahir al vespre, travessant l'onyar, se sentien els gripaus insistents -i les granotes- croac croac croac.
Potser anunciaven la pluja d'avui, o potser només evocaven un record llunyà. Qui sap...

...i avui, vaga

Aquest matí he anat a una entrevista de feina, i la veritat és que pinta força bé. Quan tornava cap a casa, pels volts de correus m'he trobat encallada enmig de la manifestació dels funcionaris...
I què voleu que us digui, m'ha fet una ràbia immensa que un col·lectiu que tenen la vida bastant resolta en quant a feina, encara tinguin la barra de fer vaga i manifestar-se per una retallada de sou. Volen precarietat? que em mirin a mi, que ara mateix fa 343 dies que no tinc feina, i 4 mesos que no cobro ni un duro d'enlloc.
Què farien si es trobessin com jo?? suposo que li fotrien foc a la generalitat, a l'ajuntament, a les oficines del servei català l'ocupació i als serveis territorials.
Mentres ells passegen consignes escrites amb lletra lligada i pancartes pintades amb els dacs de l'escola, jo em barallo per aconseguir una feina a mitja jornada que em proporcioni uns ingressos mínims però segurs, per poder viure amb el cinturó apretat, però almenys, viure!

Foc!

La Patum de Berga és patrimoni de la humanitat, això suposo que ho sap tothom, però dubto que hagin vinguit gaires persones de l'ONU a saltar els plens, o els trabols...!

Aquest any hi hem anat només dissabte, per tant, no hem vist la patum completa, però us puc assegurar que el meu cos està com si n'hagués fet 10 de seguides, de completes!
Bé, dissabte vam arribar a la tarda apunt per fer unes cervesetes i enganxar el passacarrers, crec que eren més o menys les 6 de la tarda, i la cercavila ja feia més d'una hora que anava. La nostra sherpa bergadana (des d'aquí, mil gràcies i una forta abraçada per la paciència i les explicacions en la matèria) ens va explicar que el recorregut del passacarrers varia cada any segons on viuen els administradors de patum. Aquests són les parelles del poble que es casen, i que també tenen lloc al balcó de l'ajuntament a la plaça de sant pere (el centre neuràlgic). Els homes van guarnits amb trajo negre i les dones, amb peineta i mantellina negra.
Bé doncs, vam enganxar el passacarrers a la pujada de l'hospital, ens vam situar darrere dels músics que acompanyaven els gegants. Un verdader mar de gent!
I vam començar a saltar i ballar de carrer en carrer, passant per tot arreu, com més carrers fèiem, més gent s'afegia, allò era una autèntica bogeria! Els músics no paraven de tocar el pasdoble patumaire, sense gairebé ni respirar. No importava si el carrer feia pujada, baixada, o la gentada apretava de tal manera que la policia i els voluntaris havien de fer un cordó de protecció al voltant de la banda per evitar que es mengéssin els instruments. Quin mèrit!!
Al cap de més de 3 hores, vam parar al passeig, per repondre forces, fer unes birres, i descansar una estona. Allà vam veure les maces encapçalant la cercavila, seguides de les guites. Els gegants eren els últims.
A continuació vam acompanyar els gegants pels carrers més estrets del barri vell, que s'havien convertit en una autèntica estora humana! Quin fart de saltar i suar a ritme del pasdoble! Vam veure els calelluts, i vam riure una bona estona, mentre la riada de gent ens empenyia endavant.
Va arribar un punt que estàvem tan esclafats, que vam decidir sortir per un carreró i anar a menjar alguna cosa, portàvem més de 4 hores seguint les comparses i el cos amenaçava amb defallir... vam fer uns entrepans cutríssims en n xiringuito al carrer mateix, un parell o tres o quatre cerveses més, i quan van aparèixer altre cop les maces, ens hi vam tornar a afegir, amb tanta bona sort, que van desfilar davant nostre, i vam poder fer el paper dels àngels i creuar-los el pas cada cop que passaven. Va ser absolutament genial!!! la pell de gallina!!!
Llavors vam continuar en direcció ara ja sí a la plaça de sant pere, on vam saltar els tirabols. No sé si hi heu estat mai, en aquella plaça, però és força petita. Doncs bé, allà dins, en els salts de patum, s'ajunten més de 4.000 persones. Apilonats, clar.
I així ens vèiem, apilonadíssims, amb la guita grossa i la guita xica batejant-nos amb foc, els gegants ballant en un extrem, el tabaler imprimint el ritme solemne de la festa, i la cobla pirineu bufa que bufaràs, fent sonar tots els himnes de la patum. Vaig saltar uns quants tirabols, fins que vaig veure que el terra relliscava moltíssim, que estava a rebentar de gent i que si queia, la gentada m'esclafaria, perquè era impossible parar el ritme d'aquella massa de gent. Llavors vaig sortir per gaudir de la festa des de fora, i us asseguro que era absolutament impressionant veure aquella quantitat de gent embogida que es movia a l'hora, uf!!!
Quan es van acabar els tirabols, vam fer cap a les barraques, perquè en qüestió de quinze minuts comencaven els Brams el seu últim concert...
I què us he de dir?! doncs que va ser al·lucinant, vam tocar tooooots els hits, vam deixar-nos-hi la veu, tothom ceguíssim, banyats en cervesa, mau mau o barreja, suant la cansalada...

Sobre les 7 del matí vam anar a dormir una estoneta al cotxe, jo estava trinxadíssima, amb un mal de cames impressionant, i patint una mica per l'endemà, perquè em tocava conduir a mi... però vam tenir sort que al matí va fer un ruixat, i per tnt, no va sortir el sol, i vam poder dormir fins més tard de les onze! Llavors, un cafè, esmorzar, vam treure el nas a la patum de lluïment, i cap a girona.

...he dormit 14 hores, només us dic això!



Aquests són els tirabols del dijous, però espero que us serveixin per fer-vos-en una idea!

Me'n vaig a la patum!!!!!!

Bona cara!

Òstia santa!!! les 3 pubilles del Santa Clara!!!

(vaig a preparar unes croquetes -boníssimes- de tonyina per sopar! si algú en vol la recepta, que me la demani!)

Debat estèril

...o preguntes tontes. Ahir altre cop nit de tertúlia a tv3... La qüestió plantejada: la 'generació dels 30', des del punt de vista de la situació actual de crisi. Ho volia mirar perquè estic a punt de fer-ne 30, i vaig pensar que potser es diria alguna cosa interessant o, pedoneu el meu atreviment, intel·ligent.

Doncs bé, altre cop les intervencions dels convidats i les preguntes dels conductors del programa van deixar-me amb un pam de nas. La primera qüestió era: si tinguessis tota la pasta del món, com seria el teu pis ideal???

Per favor...

Vaig aguantar 10 minuts i vaig canviar de programa. Quina mena de refotudes preguntes són aquestes?! Pensava que aprofitarien per parlar de coses més rellevants, amb més suc. Està clar que tothom voldria tenir una casa / pis amb vistes al mar o a la muntanya (depenent del gust de cadascú), i està clar que ningú es voldria hipotecar fins als 80 anys en el millor dels casos, o haver d'estar tota la santa vida de lloguer, o haver d'estar compartint pis fins que et surten canes...

Està clar que la vida als 30 anys pren un altre caire i que preocupa molt el futur... perquè ja s'han acabat els 20-i-pico, i sembla ser que ja toca 'sentar el cap'. Però és que tot és tan difícil! Tinc la sensació que hi ha una crisi que va molt més enllà de l'economia, penso que la crisi ens afecta d'una manera molt més íntegra: crisi de valors, crisi en la societat, en l'individu... manca d'il·lusions i de somnis, pessimisme, pèrdua d'ideals...
Tot això em preocupa molt, perquè em fa l'efecte que cada vegada hi ha menys somnis per realitzar, cada cop em trobo amb més pals a les rodes per fer realitat els meus deistjos... I també veig que la nostra generació, aquesta dels 30, està envoltada d'una gran sol·litud. Pot ser que estiguem rodejats continuament d'amics, bombardejats constantment pel facebook, els blogs, els correus electrònics... però quan mires al teu costat, què hi veus? jo hi veig un gran buit, malgrat que visc amb gent i que no paro de fer coses i d'anar a llocs, i de conèixer gent. Però crec que el cercle íntim es desdibuixa cada cop més. Per què? doncs crec que bàsicament es deu a la por. Por de què? doncs al fracàs personal, por a ser ferit o abandonat, por a perdre la pròpia llibertat, a veure's diluït, a perdre la pròpia escència...

I l'amor que costa tant de trobar! i encara més d'aconseguir, i moltíssim més de mantenir! De vegades penso que hi he ensopegat, però llavors veig que al cap de poc -poquíssim- se m'esmicola entre els dits, i es transforma en aquell plaer intens però efímer que al final acaba fent més mal que bé. I cada cop més em plantejo si val la pena aquesta cerca que fins ara ha esdevingut generalment estèril. Les il·lusions es van marcint poc a poc, i al final és com si per dins els sentiments es convertissin en tros de suro sense cap mena de gràcia.
I si us parlo de la feina, altre cop em remeto a la pèrdua d'il·lusions. Jo (i com jo, molts altres) que hem fet tot el que se'ns demanava, ens hem format, ens hem culturitzat, i malgrat tot, no se'ns ofereixen oportunitats per desenvolupar-nos ni créixer. El món està governat per dinosaures del passat que s'esforcen per imprimir el seu ritme a les nostres vides. La burrocràcia, la política corrupta, el consumisme més bèstia, la seva crisi econòmica... Penso que si el món rodés al ritme dels nostres 30 anys, tot seria molt diferent.
És clar que hi ha molts capullos integrals de 30 anys, només faltaria, però em fa l'efecte que n'hi ha molts que pertanyen a la generació dels nostres pares que són els que tallen el bacallà, i no ens deixen prosperar.
D'aquesta manera, doncs només ens queda sobreviure de la manera que podem. A mi em toca compartir un pis fantàstic (que dubto que pogués tenir si visqués sola), tenir una feina precària mentre aspiro a trobar-ne una d'acord amb la meva preparació, i anar vivint, lluitant constantment per no perdre el meu tresor més preuat: els meus somnis i ideals.

Uoooouoooouooooooh! apunteu a l'agenda!!!

18 de juny, a Vic
19, a Valls
25, a Granollers

Patim, patam...

Ja arriba la Patum de Berga, senyal inequívoc que l'estiu ja és molt i molt a prop!!!

Ens veiem per allà, doncs, entre mocadors vermells, plens i tirabols, tot fent una barreja!

Ah, i repetició de l'últim concert dels Brams a la seva ciutat, què més es pot demanar?!
Visca la festa, el foc i el fum!!!

(per a més informació sobre els actes i tota la pesca, mireu-ho aquí! lapatum.cat)

...i per anar fent boca: