Doncs sí, gent, encara sóc viva!
Fa 3 dies que vaig encetar els 33 anyets a casa, amb una vetllada d'aniversari una mica extranya, o si més no, que a mi em va deixar un regust rarot de boca. Coses de l'edat de Crist o de les circumstàncies, ho desconec. El fet és que la incertesa laboral em mata i em remata refotudament... estic tipa de tenir trenyines al compte corrent, sabeu, de no poder permetre'm el luxe de tenir cap imprevist. Ni cap avaria, ni cap trencadissa. D'haver de viure al dia, agraïnt tot el que em donen i tot el que tinc.
I amb el panorama que es perfila pel setembre, ja no sé si culpar-ne la crisi, l'apatia que sento per (gairebé) tot, el desarrelament o una malèfica conjunció astral.
Una de les felicitacions que vaig rebre el dia 1 em deia que endavant, que els 33 són l'edat per començar grans projectes. I jo em pregunto: quins?? els que jo vull o els que em deixen???
I la mala llet no fa més que incrementar-se i créixer desmesuradament a mesura que llegeixo notícies, declaracions i cròniques de polítics (i similars) corruptes i podrits, sense el pressumptament, que ens roben, ens estafen i ens menteixen a diari... amb total impuntitat. La història es repeteix com l'all: a ells no els passa res, i el populatxo no pot deixar de patir i de pensar com pagarà les factures, o com s'ho farà per sobreviure amb les engrunes florides que plouen de l'atur. Ai, las... potser és que precisament és aquest, el gran repte: arribar a final de mes sense perdre la dignitat. Em sembla que no ens queden gaires opcions.
Cap de nosaltres ressuscitarà al tercer dia, per molts ciris que ens fotin al pastís!
