Viva espanya, viva el rey, viva el orden i la ley!

...quina vergonya els comptes que han presentat els de la "casa real", ara resulta que el rei no paga ni aigua ni llum, ja que li paguen des de l'organisme de Patrimonio Nacional. Els viatgets, els paguen els del Ministeri d'Exteriors; els cotxes oficials i els xofers, els d'Hisenda (?!?!?); 482 dels 500 treballadors del palau reben un sou del Ministerio de la Presidencia... per no parlar de tot el que rep 'per la patilla'...

I jo em pregunto: en què carai es gasten, doncs, els 8,4 milions d'euros que els hem de donar religiosament cada any??? en vestits i tractaments antiestrés???

I veient tot això, em ve mal de pensar que a mi els cabrons de CiU m'han engrunat la paga de nadal, prou minsa que la tenia, i he cobrat una misèria... que us asseguro que una merda punxada en un pal té més valor que el meu sou. I a sobre, després de tota la situació que viu el país, i de totes les coses tan gravíssimes com estan... van aquests i tenen els sants collons de presentar aquesta merda de pressupost, que per ensenyar-nos això més valdria que no s'haguessin escalfat tant el cap i s'haguessin quedat tranquil·lament esquiant a Vaqueira, que total... encara els haurem de pagar els gelocatils!
La mare que els va parir! hauríem de treure-li el rovell a la guillotina i ja veuries tu com s'acabaria aquesta brometa ràpid i per sempre.

I per acabar-ho d'adobar, va i els toca un dels premis importants de la grossa de nadal a una colla de polítics peperos corruptes del País Valencià imputats per estafa a Hisenda i malversació de fons públics. N'hi ha per flipar amb España, amb un camió de pots de laca i 'lanzallamas' no en tindríem ni per començar!!!

Doncs resulta que gairebé sense que me n'adoni ha arribat el nadal, i tothom es felicita i s'envia els millors desitjos. Avui em sento tan pobra que no em veig ni en cor d'acceptar els bons desitjos dels altres, i molt menys, d'emetre'n.
M'he de sentir feliç per obligació? pregunta tòpica... El fet és que clar, evidentment que desitjaria estar farcida d'il·lusió i de ganes de compartir, però no és pas el cas. I cada cop sé de més gent que se senten com jo, grisos en una època d'escalt de llumetes intermitents clavades el arbres de plàstic. Sentiments que la gent pretén maquillar d'esclats de joia, i no passen de ser caricatures superficials d'ells mateixos.
A què juguem???

Fins ara creia que era genial que les persones fessin lluir el millor de jo, però avui m'he adonat que alhora, les mateixes persones poden fer-te aflorar la part més fosca i depriment. I arribats a aquest punt, no sé ni què pensar, ni què dir, ni què sentir, ni cap a on anar. Sembla mentida com pot ensorrat-te tot el que creies fort i estable en uns instants, com si fos un castell de cartes merdós i insignifcant.

Sobredosi de sucre

Els centres comercials no m'agraden gens, la raó principal (deixant de banda els aparadors que et conviden a transformar-te en una txoni) és el soroll, més que soroll, el barullo que se sent a totes hores i en cada racó. Fins i tot, si et sents prou agosarat i fas l'intent d'anar al lavabo, allà dins també se sent un brbgrbgrbgbrbgbrg que ho envolta tot i que fa que et transformis en una mena de zombie consumista i malgastador.
En fi, avui ha sigut una tarda d'aquestes, sort que el món s'ha aturat quan he posat el cul a la butaca (perquè sí, ho confesso, he fet el ple: botigues i cinema al centre comercial...), doncs això, he posat el cul a la butaca, s'han apagat les llums i... tatxaaan! 2 hores d'història d'amor d'allò més hiperromàntic, ensucrat i carrincló.
I altre cop la cançoneta:

I was a quick wet boy, diving too deep for coins...All of your street light eyes wide on my plastic toys... Then when the cops closed the fair, I cut my long baby hair... Stole me a dog-eared map and called for you everywhere...
Have I found you, flightless bird...?

...lalalalalala...

Que a mi ja m'està bé, eh, perquè somiar en sentir-se com la Bella per una estona, amb un príncep blau guapíssim que t'espera sota una pluja de pètals vermells, et pot semblar ridícul, però ves! I sort que aquest cop la cosa ha acabat amb una mica de sang i fetge, encara que sigui per justificar d'alguna manera que ni tan sols al cinema res pot ser tant de color de rosa!

L'Urdanga

La monarquia em sembla ara més que mai una institució anacrònica, desfassada, carca i absurda en ple segle XXI, però què voleu, ens agradi o no, els hem de seguir mantenint. Tot i que gràcies a les males jugades del senyor Urdangarin, Urdanga pels colegues, sembla ser que a partir del gener els estalviarem de mantenir ni més ni menys que 6 boques reials. Que es diu ràpid, però que ja m'agradaria saber quant ens han costat fins ara. I dic ens perquè, tot i que no sóc espanyola, en qüestions de corona m'hi fan ser por cojones.
Però el que em sembla més al·lucinant d'aquest cas és l'actuació de l'amic Urdanga: com pot ser que un tio que prové d'una molt bona família, amb pasta llarga-llarga, un reconegudíssim jugador d'hanbol del barça, i casat amb la princesa -oju-... que no en tingui prou amb tot això, i que encara necessiti apuntar-se al carro dels mangantes i estafadors, i es dediqui a robar calers públics per enviar-lo als seus comptes corrents oberts en paradisos fiscals.
Perdoneu, però és que no entenc com es pot ser tan... burro. Anava a dir ambiciós, però no... burro li escau molt millor!

Des del meu modest bloc, llanço una proposta al monarca Juanca, i és que ja n'estem tips de discursos inútils, jutges, imputacions i blablabla... que el que el populatxo necessita són fets. I ja que ens hem trobat amb el curiós cas Urdanga... per què no el rei agafa la pasta que aquest xoriço encarcarat i encorbatat ens ha robat escudant-se en una ONG i la reparteix entre tots? podria ser un regal de reis molt interessant!

Nostàlgia

Tinc ganes de tenir entre mans el llibre d'en Duff, It's so easy and other lies. Quins tios, això sí que era rock'n'fuckin'roll!!!!

Starlight

(l'Slash torna a l'estudi, i això sempre és una MOLT BONA notícia!!!)


In the distance
Light years from tomorrow
But far beyond yesterday
She is watching
Heart aching with sorrow
She is broken, as she waits
Hoping that when all is said and done, we learn to love and be as one

Oh Starlight
Don’t you cry we’re gonna make it right
Before tomorrow
Oh Starlight
Don’t you cry we’re going to find a place where we belong (where we belong)
And so you know
You’ll never shine alone

Tinc fred

...i estic avorrida de pensar en les programacions. I no m'agrada gens, ni una cosa ni l'altra. Sola a casa i amorrada a l'estufa elèctrica... que aquesta casa és freda com una nevera... he d'anar a buscar una tira per evitar que s'escoli l'aire per les finestres. A l'estiu s'hi estava la mar de bé, i ara els d'endesa es faran la barba d'or a costa meva! O això, o vaig amb anorak per casa. Que sí, que ja ho sé, que sóc una exagerada, però no saps pas com arribo a amortitzar la bossa d'aigua calenta!!

I les programacions... és avorridot i ensopit, passar-se el dia remenant papers i improvitzant un discurs creïble i que li soni prou seriós i convincent a la senyora inspectora que ha de venir-me a veure la setmana que ve... he pensat que podria convidar-la a cantar el white christmas amb nosaltres, o potser la podria convèncer per disfressar-se amb les banyes de Rudolph, vaja. I si li duc una caixa de polvorons??

I amb tota la feinada, el fred i la manca de calers, i aquesta tarda tan avorrida i fastigoseta, només penso en sortir a un lloc amb un xic de bona música, degustar un bon cafè calentó i acaronar-te les galtes amb la punta dels dits, així, fent com si res.

Tabús

Resulta que la senyora presidenta del parlament català està molt ofesa cada vegada que algú pronuncia els mots 'espoli', o 'espanya-ens-roba', i per això, s'ha tret una nova normativa de la màniga segons la qual queden vetades aquestes paraules tan i tan insultants en la cambra catalana.

Que la política fa fàstic és un fet constat mil vegades i dient això, ja sé que no invento cap sopa d'all... però arribar a aquests extrems de carca em sembla el súmum, ara bé, que tampoc sé de què m'extranyo, tractant-se com es tracta d'una senyora presidenta que pertany a Unió Democràtica, el partit més caspós de la història, que no oblidem que forma part del mateix grup polític a Europa que els amiguets del PP.
O sigui, que ara que el govern espanyol és absolutament popular, els convergents de la punyeta i unió ja saben el so de la flauta que han de ballar, perquè, com a bons amics de la prudència que són, mai es mullen massa en resm per si de cas.

Doncs caldrà repetir-ho ben alt un milió de vegades, si és necessari: l'espoli fiscal que pateix catalunya per part d'espanya és un autèntic robatori, i la senyora en qüestió sembla una presidenta de fireta. O era de fadeta?!

Després de la tempesta

...sempre arriba la calma.

When your day is long and the night
The night is yours alone
When you're sure you've had enough of this life, well hang on
Don't let yourself go
Everybody cries and everybody hurts sometimes

Sometimes everything is wrong
Now it's time to sing along
When your day is night alone -hold on, hold on
If you feel like letting go -hold on
When you think you've had too much of this life, well hang on

Everybody hurts
Take comfort in your friends.
Everybody hurts
Don't throw your hand. Oh, no
Don't throw your hand
If you feel like you're alone, no, no, no, you are not alone

If you're on your own in this life
The days and nights are long
When you think you've had too much of this life to hang on

Well, everybody hurts sometimes
Everybody cries
And everybody hurts sometimes
And everybody hurts sometimes
So hold on, hold on...

Everybody hurts
You are not alone

L'onada

Aquesta nit he somiat que una onada gegantina se m'enduia mar endins. Totes les coses que més aprecio s'enfonsaven de manera inevitable, fins a ser engolides per un fons marí marronós tirant a fosc. Amb prou feines he pogut nedar per fer peu a la sorra, i tota xopa, he contemplat l'espectacle amb desolació i molta tristesa.
El despertar no m'ha dut gaire llum, avui. Un dia que ha donat peu a les males sospites. M'agradava molt més l'idea del tsunami fent-me desaparèixer que no pas la manera en què estic ara: sense somnis, sense esperances, sense ningú a qui recórrer. Sóc res, o menys que res, menys que l'aire, un grapat de llàgrimes en uns ulls envermellits, tristos i enfonsats; un grapat de cabells embolicats i mal girbats. Una pila de mueques que intenten tristament amagar la decepció i la desesperació que m'aclapara.

Voldria ser onada...

De blau

I dic de blau per no dir de negre, o de dol, perquè quatre anys (d'entrada) amb majoria absoluta del PP em semblen un fet prou greu com per plorar un dol llarg i agonitzant.
Les alternatives tampoc és que em fessin saltar d'emoció, perquè si bé a catalunya no han 'arrassat', sí que ho han fet els convergents, i la veritat, no sé pas què em fa més por... majoria absoluta pepera a madrid i majoria aclaparant convergent i d'unió a catalunya em fa ben poca gràcia.

Crec que ha arribat l'hora en què es desperten els vells fantasmes. Que es despertin, però que ho facin tots! Potser una cojuntura així de bèstia és el millor que li podria haver passat a l'independentisme... aviam què farà la CUP, aviam si serà veritat que el sr. Bosch va a madrit a demanar el dret a l'autodeterminació. Si ho fan així, sense embuts, el proper cop tindran el meu vot i el meu suport incondicional.

Amor ensucrat, com el d'abans

M'imagino ballant aquesta cançó abraçada a tu, sentint la teva escalfor arreu del meu cos, i la teva olor... perdent-me dins la foscor dels teus ulls que em venç tan depressa. I és que tenir-te a prop és com ballar abraçats i no tocar de peus a terra!

(demà estrenen la 4a peli del crepúsculo, i saps què, m'encanta tornar a tenir 16 anys per unes hores! En aquesta vida tan gris, cridem uns visques a favor de l'amor adolescent i ensucrat i ultraromàntic!!!)

Vot per correu?

Amb el panorama que ens ve a sobre, millor riure que plorar. Per això, no deixeu de veure aquest vídeu del grandiós Rafa Mendez, m'he mort de riure!



Plou sense parar i, tot i que ja sé que és molt bo i necessari, a mi no m'agrada això d'estar sempre passada per aigua!

Fang

Pluja que cau sense parar damunt una terra mullada, xopa, que ja no pot engolir més aigua.
Les basses inunden el paisatge, el fang esquitxa el meu ànim i l'embrut una mica més, encara.

Vull adormir-me per no pensar més en aquesta merda d'existència de mínims que visc. Que diferent que m'ho havia imaginat tot plegat!

Hell's Bells!

Foto presa dissabte passat amb la càmera cutre del telèfon, quan vaig arribar de treballar. Imagina't arribar amb el cotxe a la copa i contemplar aquesta escena fantasmagòrica, i en aquell precís moment, el cd escup un Hells Bells que mai abans havien tingut tant sentit.

Fotia un iuiu... això sí, un moment indescriptible!

Panellets i vi dolç

Segur que són els panellets més mal fets de la història, que més que panellets, semblen panellots, XD però malgrat tot, són boníssims, i els he fet jo. Ja veurem com queda la massa per demà...

De moment, se senten xiscles de ties borratxes-histèriques a sota la finestra, en mazoni de fons a la copa, vaig mig tova, perquè ja en torno, i ves... barraques... sempre el mateix, la mateixa gent, els mateixos cubates de més.

Bona castanya-da.

Fires per donar i per vendre

N'estic fins els collons, de les fires, de les barrakes, de la gent, de les aglomeracions i de tot.
Encara no hi he anat, i no sé si hi aniré, des de casa sento el soroll dels "concerts" de la copa, hi ha gent privant a baix tota la nit, i avui ha sigut un putu drama per aparcar. O sigui, que em sembla genial que facin les barraketes, però que l'any que bé podrien fer-les al parc del migdia, no? o a montilivi. Que ja n'estic farta de patir sempre els inconvenients de viure allà on visc.

Òstia!

La vida...

La vida és bonica i complicada. La vida es passa esperant que arribin els bons molents i que passin ràpid els mals tràngols. La vida és fantàstica quan retrobes persones que creies perdudes pel camí, quan algú fa que el cor et bategui fort, d'alegria i emoció. La vida és meravellosa quan sents els esforços recompensats, quan veus que germinen les llavors que havies plantat amb tanta cura i amor.
La vida és treball i esforç, molt. Suar molt per aconseguir el mínim necessari que et permeti viure d'una manera digna i plaent (ja ni menciono l'autorealització). I compromís, i responsabilitat, envers un mateix, els altres i el món en què vivim. Si seguim abusant de la terra gaire temps més, acabarà fent un pet com una glà.
La vida també és sorpresa, per a bé o malament; és un flux continu i infinit de notícies que s'esdevenen l'una darrere l'altra, sense parar. Aquesta setmana n'ha sigut un bon exemple de tot això...
De vegades la vida és tristesa, dolor. Llavors procuro evocar els bons moments, perquè tornin ben aviat. De vegades, la vida és solitud, desesperació, incomprensió i aïllament. M'agrada sortir a respirar aire fresc, i que el vent s'endugui ben lluny tots els pensaments foscos.

La vida és un escampall de fotos mal ordenades en un calaix, amb una pila de cares i somriures i paisatges que cal etiquetar per evitar que es perdin anònims en un forat negre de la memòria.

I per anar a dormir de bon rollo...

Un dia, fa molts anys, em vaig enamorar d'aquesta cançó, i encara no me n'he pogut desempellegar!

És d'en Tom Petty (un dels vells rockers), i diu així:

Let me run with you tonight
I'll take you on a moonlight ride
There's someone I used to see
But she don't give a damn for me

But let me get to the point, let's roll another joint
And turn the radio loud, I'm too alone to be proud
You don't know how it feels
You don't know how it feels to be me

People come, people go
Some grow young, some grow cold
I woke up in between
A memory and a dream

So let's get to the point, let's roll another joint
Let's head on down the road
There's somewhere I gotta go
And you don't know how it feels
You don't know how it feels to be me

My old man was born to rock
He's still tryin' to beat the clock
Think of me what you will
I've got a little space to fill

So let's get to the point, let's roll another joint
And let's head on down the road
There's somewhere I got to go
And you don't know how it feels
No, you don't know how it feels to be me

I si la voleu escoltar (o fer com jo, i no parar-la de cantar):

Estic cansada, em fa mal l'esquena i tinc les meves mans-de-senyoreta aspres i encarcarades. I demà, tornem-hi que no ha estat res... 8 horetes més i saps què, que encara he d'estar agraïda de poder arribar a finals de mes.
De mentres, m'he fotut mitja pizza-mercadona (que crec que també són de casa tarradelles, ?¿), un got de cola amb dues rodanxes senceres de llimona (sense rom, aquest cop), unes olives i... he trobat un canal fantàstic per internet per veure el barça per la patilla... en portuguès!

Abans això no passava.

Abans, amb una mica de sort, amb 31 anys i una carrera i postgraus eres el rei del putu mambo, tenies una feina fixa i et podies centrar en el ritme del teu rellotge biològic, en comptes de passar els caps de setmana assecant gots i servint canyes.

Sí, sí... però abans no hi havia internet.

Res a celebrar!

Avui, per primer cop en molts 12 d'octubre, per fi tinc un motiu per fer-lo laborable! Estic contenta per moltes raons, una és l'econòmica, evidentment, ja que una nova feineta m'ajudarà a tirar endavant amb el sou tan minvat que tinc últimament, i una altra és que finalment puc assegurar de maner definitiva i ben palesa que per mi 'la fiesta nacional' no significa absolutament RES.

Així doncs, celebrem que puc treballar una miqueta, que en els temps que corren ja és cosa de molt agrair! I deixem que la massa es diverteixi veient per tv1 la casposa desfilada militar amb la cabra de la legió com a insígnia.
Jo no em sento part de tot això!

Empanada!

Ingredients:

- Carn picada de vedella
- Gírgoles o xampinyons
- Carbassa
- Ceba de figueres
- Orenga
- Massa per a empanades
- Vi blanc
- Sal, pebre, orenga

Preparació:

Daura la ceba tallada a juliana en una paella a foc molt lent, fins que estigui ben tova. Llavors, afegeix la carbassa tallada a daus petits, i quan estigui gairebé feta, afeigeix els bolets, també tallats petits.
Quan ja gairebé estiguin llestos, afegeix la carn picada, sal, pebre i orenga. Cuina-ho fins que estigui ben cuit, i just abans d'apagar el foc, tira-hi una mica de vi blanc. Deixa reduir el vi.

Estira la massa de les empanades, omple-les amb el farcit, tanca-les pressionant amb una forquilla, pinta-les amb ou i posa-les al forn a més o menys 180º durant uns 10 minuts.

...quina oloreta, oh my!

Estranged*

Estic feta una merda.
On ha anat a parar el meu somriure? si el trobes, per favor, avisa'm.

*...to arouse esp. mutual enmity in between in where there had formerly been love, affection or friendliness.

Gràcies

Avui vull donar les gràcies a tots aquells que em feu posar de MOLT mala llet, a tots aquells que us entesteu en amargar-me la vida, com si no hi hagués res millor en què matar la vostra trista existència.
A tots vosaltres, us estic molt agraïda per fer-me treure la mala òstia que duc a dins, per fer-me sentir com una puta merda, per fer-me entrabancar cada vegada que aixeco el cap i em distrec una mica -només una mica!
En aquesta vida la pietat no existeix, i si esperes que algú sàpiga què vol dir el concepte 'empatia', vas bé, cirerer. En començo a estar tipa, d'aquest bròquil, jo només vull viure tranquila i no em deixeu, no em deixeu!!! Potser sí que la solució és marxar tan lluny com el cos em permeti anar, i perdre-us a tots de vista, colla de fills de puta, covards, malparits, etc., .
N'estic realment cansada de treure les ungles per tot i... aconseguir-ne res. O menys, encara.

Amb humor

CVs

Torno a estar mirant i remirant ofertes de feina, juajua! com està la vida, eh! pensava que aquest any no em tocaria aquesta pallissa... però torno a estar a la mercè dels elements còsmics per poder arribar a final de mes!
La tardor va començar amb una nit humida i un matí plujós, i els dies que s'escurcen i la claror que s'acomiada cada tarda un xic més aviat. Però malgrat el calendari, la calor encara apreta i fa que sigui un temps extrany, aquest.
Extrany ho és per deficinió, i en tots els àmbits, però parlant de meteorologia, dies extremadament càlids i nits fredes.
...i parlant del temps, comencen Espai Terra... i parlen d'Arsèguel!

Toreros GO HOME!

Per fi s'ha acabat aquesta carniceria vergonyosa! per fi s'han il·legalitzat les corrides de toros!!!

Com m'hagués agradat que els toreros haguéssin rebut amb la mateixa moneda que ells pagaven: per començar pallisses i mals tractes, després tortura amb llances, banderillas i capots, una espasa per atravessar-los la columna vertebral, i per acabar amb tota la puta fiesta nacional, tallar-los d'arrel les orelles i el rabo.

Ja ho diuen, ja... tal faràs, tal trobaràs!

AC/DC

No puc evitar posar els altaveus al màxim i molestar tooot el veïnat quan sonen aquests bons homes, és com una injecció directa a les venes de rock n'roll!

La bona música mai es fa vella, llarga vida al rock!

...'cause the walls start shaking
The earth was quakin'
My mind was achin'
And we were makin' it and you...
Shook me all night long
Yeah you shook me all night long!!!

Boníssimaaaaa!!!!!!

Per burro!!!

Em tec el barret davant dels senyors de Crackòvia, per haver parit aquest gag tan extremadament bo! D'acord que en Cristiano Ronaldo real els ho va posar en safata, amb aquelles declaracions tan tronades en les quals assegurava que el xiulaven per enveja, perquè ell és ric, guapo i bon jugador.

JUAJUAJUAJUAAAAAAA!!!

Com es pot ser tan BURRO????? i ho escric en majúscules i negreta, perquè la seva burreria ja no pot ser més enorme i més destacada!

Ja li està bé, el mínim que es podia fer per agraïr-li els mèrits és dedicar-li aquest gag.

El llop i les cabretes

(diari ARA): El PP no vol fer bandera de la llengua durant la campanya electoral i taparà, en la mesura que pugui, la polèmica per la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística. Mariano Rajoy ha donat ordres, com ja va explicar l'ARA la setmana passada, per oferir la cara més moderada del partit per no incomodar ni a CiU ni al votant català més centrista. El vicesecretari general de comunicació, Esteban González Pons, ja ha advertit avui que l'únic eix de campanya seria "l'economia".

Doncs potser ara és el moment de treure'ls aquesta careta grotesca que pretenen posar-se de demòcrates moderats i centristes. Que es noti qui són i què volen, encara que s'emblanquinin la poteta amb farina!
I si no, només cal que feu una ullada al seu ideari caspós, o que busqueu al youtube les últimes declaracions de la sempre grandiloqüent i manaire Esperanza Aguirre, posant en dubte la gratuïtat de l'ensenyament a l'Estat espanyol, per no tornar a citar les (avorrides, recurrents, demagògiques, populistes i xenòfogues) opinions de l'Albiol, recolzades i garantides en tot moment per la simpatiquíssima i ben parida de la Sánchez-Camacho, clar, una tia pepera però moderna, que porta xupes de cuir i és mare soltera perquè mola molt que la portaveu dels populars catalans sembli pogre, encara que només de lluny, clar.

Doncs sabeu què? que els llops amb pell de xai no m'agraden gens. Però gens!!!

La buidor que sento és tan gran que em fa mal fins i tot respirar. Que s'acabi aquesta agonia, ja, si us plau. Vull sortir de sota terra, necessito AIRE!

Uou!!!

Això és massa

No entenc per què costen tant les coses... massa sovint em pregunto el per què de tot plegat, aquesta és una qüestió que m'arriba a obsessionar... i ja em dic, ja, que la gràcia del camí no és el destí, sinó el camí mateix... però sembla que està minat de pedres i sots, i entrebancs, i contrasentits, i molta, molta buidor. Per més que m'hi escarrasso, sempre acabo picant amb ferro fred, i mira, saps què, que ja me'n canso! que tinc ganes d'acabar amb tota aquesta merda de subsistència...
Que ja sé que sempre dic el mateix, i que sempre em repeteixo amb els mateixos arguments i la mateixa discussió sense resposta... però em sembla exasperant tot plegat, massa recargolat i massa pesat i massa repetitiu i massa de tot.
El silenci rebota sense pietat per les parets de casa meva, se sent el repic somort de les campanes i el soroll molest del ventilador. Fa massa calor per ser setembre, potser el fred de la tardor s'endurà les males estrugances. Tan de bo. Que no tardi gaire, doncs.

Buah, quin cansament vital que duc a sobre! uuuuh!

BROWN SUGAR!

A l'aventura amb tota l'alegria del món!

A partir de demà tindré un curs sencer per comprovar si l'orgull alt-empordanenc té alguna raó de ser...!

Ha tornat a sonar la flauta, canvio d'aires i me'n vaig a un poblet de l'alt empordà a començar una nova aventura en una nova Zer. Nous aires, nous paisatge i bon vent!

Quines ganes!!!!!!

Seguem cadenes!

Avui he llegit no sé on que històricament, Catalunya ha tingut la mala sort, o la desgràcia, de ser un territori frontissa entre els dos regnes (Castella i França) que durant els s. XVII i XVIII van manegar-se el món a la seva manera i que, per tant, van utilitzar el nostre territori en funció dels seus interessos territorials i polítics, escapçant dramàticament el territori, esclafant els drets i institucions catalanes i fent tot el que calgués per sotmetre el poble català als interessos foranis.

Avui, gairebé 300 anys després d'aquell desastrós 11 de setembre de 1714, i després de moltes altres etapes de repressió funesta, ens continuen agredint, dividint, insultant, expoliant... a diari. Hem de dir prou! Perquè malgrat estar atrapats en una societat i un món actual globalitzats, no podem renunciar a ser el que som i el que sempre hem sigut. No podem acceptar més agressions, ni més insults, ni més res. Hem de ser valents i cridar ben fort què som i què volem, i via fora... que tot està per fer, i tot és possible, avui!

Miquel Martí i Pol deia:

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

El retorn de la cabra

Malgrat les opinons maldestres d'alguns incrèdols, ahir els Sopa ens van delectar amb un gran concert de retorn als escenaris, concert per a nostàlgics -com jo-, ple de moments dignes de figurar en el record dels més 'soperos' per sempre. L'ambient era el d'una nit de gala, amb el Sant Jordi ple a vessar, i les 20.000 persones que l'omplien absolutament entregades al grup.

Potser sí que al principi els músics es veien lluny l'un de l'altre (en Quintana només s'acostava al nou guitarrista), potser sí que van haver-hi moments de caos en la música (alguna estrofa que grinyolava, alguna entrada tard, alguns acords errats), potser sí que entre cançó i cançó s'haguéssin hagut de dur estudiats de casa els discursos, però... què importa això davant la màgia que suposa tornar-los a veure, altra vegada, damunt d'un escenari fent allò que millor saben fer? Que viuen del cuento? potser sí.
Que s'embutxacaran una millonada per fer 7 concerts? doncs potser també!
Però a mi no m'ha recat gens pagar l'entrada per tal de tornar a sentir la pell de gallina, el rock n'roll per la vena, la màgia d'uns ritmes i d'unes lletres que m'han fet créixer, que en definitiva, m'han fet ser com sóc...

Van començar amb el boig de la ciutat, seguit de tot queda igual, gran hit. Van seguir amb dies de carretera, amb allò de: si cada dia està més lluny tot el que has somiat, potser ha arribat l'hora de despertar... A continuació, si et va bé, gran hit, també! Sota una estrella, plou i fa sol, la preciosa lletania, i per no dir res, que em va deixar extasiadíssima, brutal! Tot seguit, la balada de dicky deaming, no vull canviar de pell, i el carrer dels torrats. Llavors, el moment àlgid del concert: l'homenatge a Ninyín, amb tot el grup junt i unit -ara sí- tocant Seguirem somiant a la part frontal de l'escenari, fent pinya sota la mirada d'un Ninyín que ens somreia des de les estrelles.
A partir d'aquest moment, van tornar els sopa de sempre, amb bloquejats, un hores bruixes per treure's el barret, preciosa i plena de misteri, la grandíssima mala sang, que vaig cantar més que mai, instants del temps i la llum. Després, la versió reagge de guerra, amb discurset inclòs, els teus somnis, i la traca final de hits: no tinguis pressa, el far del sud, una versió preciosa de si et quedes amb mi, el mix bluejins rock-el sexo, no hi ha camí, mai trobaràs (una de les més corejades) i camins.
Llavors, descans per la banda, en Quintana i en Thió van agafar els micros i es van plantar al davant altre cop per cantar en acústic el nits de glòria, preciosa, i després, altre cop tots junts, un altre picada d'ull a en Ninyín amb Ninyin's mine. I ja per a l'èxtasi total i col·lectiu, l'empordà i podré tornar enrere, un adéu que espero que sigui un arreveure i fins aviat.

El millor de tot és que tot i que fa 20 anys que canto les seves cançons, ahir mentre les corejava de nou, vaig tenir una revel·lació: era com si sempre les hagués cantat, però mai les hagués escoltat, i ahir, per a mi, van prendre una nova dimensió. No sé si m'explico... va ser com el redescobriment de Sopa de Cabra, tot un plaer.
Moltes gràcies!!!

A Pals

a dos quarts de vuit del vespre ja em diràs si no és una mica tard per anar a mar, però amb la calor que fa aquests dies i l'espessor mental que duc a sobre, doncs quina millor cura pot haver-hi que fer un bany i unes nedades al capvespre?
A la platja érem quatre gats, a prop meu una parella llegia, unes noies passejaven o els del meu costat contamplaven el mar amb cares de preocupació; a l'aigua hi havia ben poca gent. I no saps pas què es perdien! l'aigua com un mirall, fresca però no massa, netíssima, perfecte! i aquella sorra gruixuda i tova sota els peus, quin immens plaer!
De dins l'aigua estant, observava el paisatge privilegiat que envolta la platja, les acaballes del montgrí, les medes i l'estartit, illa roja i sa riera, i l'albera al fons. I tot aquell blau que s'anava enfosquint per minuts, rodejat de silenci i esquitxat de gavines, com un bàlsam que calma els ànims i els mals de cap.

Avui tornen a haver-hi nomenaments. Crec que al meu pare li donaran l'alta, també. I aquest vespre cap a barcelona per veure la tornada dels sopa... i això vol dir retrobament amb la francina i la txell... i només de pensar-hi, ja se m'alegra el cor. Necessito que la vida em torni a somriure!
I espero que això del rock n'roll sigui com l'anar en bici!



...canvia la sort, aixeca't ja de terra i canvia la sort!

Desànim

Em sap greu, avui no tinc ganes de parlar-vos de festes, ni coses d'aquestes; al contrari: sento un gran desànim enfront tot el que m'està passant, i no paro de preguntar-me'n els motius.
Sempre m'he esforçat per viure en positiu, per sembrar molt amb la finalitat de recollir bones coses en arribat el moment, però quina contradicció tan enorme! el moment no és mai.
He caigut dins un forat de foscor i podrimenta anímica, i no hi ha déu que me'n faci sortir, tot són ombres, no veig ni un bri de llum i esperança enlloc. Sempre he sabut que no tinc gaire estrella, al contrari, tot el que he tingut ho he hagut de suar molt i treballar-ho molt, ja des de ben joveneta, i sempre m'he esforçat per fer tot allò que se'm demanava que fes, i amb escreix.
I arriba aquest moment i me n'adono que tot el que m'envolta és buit, és una massa fastigosa i sense forma de no-res. Paraules buides, persones buides, hipocresia, solitud.
No puc mostrar-me contenta o indiferent quan penso que cada cop que inicio un projecte tot se n'acaba anant a norris, quan cada cop que m'il·lusiono amb algú resulta ser un ésser corcat i superflu, quan cada cop que sento una certa tranquil·litat a la família sorgeixen malalties noves, i un munt de complicacions i entrebancs a tot arreu.
I la cançó de sempre: sense feina, vivint al dia sense estalvis... és realment difícil plantar cara a la vida que ens ha tocat viure. Perquè no, d'il·lusions no se'n viu! treieu-vos-ho del cap! jo n'he volgut viure molt temps, massa, i ja em veieu: plorant pels racons, fent el cor fort amb el meu pare, esperant aquella trucada que mai no arriba, el mail que mai no arriba, l'abraçada que mai no arriba...
I sí, aquesta nit em sento enfonsada, tremendament derrotada. Només somio en adormir-me i obrir els ulls sent una altra persona, vivint una altra vida i tenint algun motiu per somriure i pel qual seguir endavant.

(...he de redecorar la meva vida, ja en va sent hora...!)

Escudella i carn d'olla

Ingredients:

- un grapat de banquers corruptes (si no en tenim al rebost, els polítics, el TSJC, els mossos d'esquadra i similars, també hi van molt bé)
- un piló de gent jove sense espectatives
- un percentatge elevat d'atur
- un raig de desesperació
- uns polsims de lloguers astronòmics
- sous miserables en abundància
- ajudes de l'estat inexistents
- moltes retallades a tort i a dret
- uns quants mitjans de comunicació tendenciosos

Preparació:

Agafeu una olla grossa plena d'aigua i sal, aboqueu-hi tots els ingredients a la vegada a foc lent. Espereu uns quants anys que faci xup-xup, i tot seguit, aneu-ho remenant i escumant de tant en tant. Sabreu el punt exacte de cocció quan l'olla faci un pet com una glà...

Suggerència:

Podeu afegir-hi cigrons, unes fulles de col, un nap, pastanagues, un os de pernil o botifarra negra, al gust... i serà realment deliciós!

...avui faig un viatge en el temps, i marxo cap a Besalú Medieval!

Fins... després?!

...8 pel 9

La segona cançó de Sopa que us recomano des d'aquí s'anomena Tu i jo i la circumstància, és de l'àlbum Somnis de carrer, i la vaig descobrir de casualitat...

Comença així:
Junts hem fet teatre rosa, la meva història i els teus ulls,
l'escena és massa confusa i el culpable no és segur.
Encara que ens prometin regnes no ens rendirem al gran pastel,
ja no es venen més medalles i en aquesta illa esteim tots sols...
Tu, jo i la circumstància, fent l'amor sota el llit.
tu, jo i la circumstància, víctimes de la nit.

Me l'he fet meva a base de cantar-la i cantar-la i pensar en la meva obra de teatre rosa particular que respon a aquesta lletra, ni feta a mida; de fet érem ell i jo i la circumstància, que sempre ens perseguia, com un fantasma omnipresent. Però aleshores em semblava tan bonic i tan ingenu estimar-nos d'amagat!

Telenóticies

Si t'hi fixes, les notícies que ens donen per la tele o als diaris de fa temps que són funestes i nefastes... guerres, devastacions, crisi econòmica, empreses que tanquen, assassinats, accidents de trànsit, huracans, terratrèmols i tsunamis.
N'hi ha per morir-se!

I de mentres vaig malbaratant la vida i les il·lusions, esperant que arribi el nostre moment, veient com els únics que podrien representar la meva veu enfora són 4 peluts-melenuts-hippis-progres-megaguais de pancarta amb els quals tampoc combrego...

Em sembla injust que se'ns hagi exigit tant per poder ser algú i que, un cop compleixes tots els requisits... merda per tu, per mi i per tots. No hi ha enlloc cap mapa amb cap X que assenyali l'anhelada estabilitat laboral, personal i emocional. No la trobo. Però el punyetero rellotge apreta molt, moltíssim, massa... i miro enrere i quan tinc la sensació de recordar coses que em semblen tan recents i van passar fa... 16 anys!!! ai, mare... quina por!
I sembla com si la frustració hagués de formar part de la nostra vida d'una manera normal i quotidiana. I com si ens haguéssim de conformar amb la precarietar gris, mediocre i fastigosa que tot ho inunda.
I jo dic que no, que no em dóna la gana... que encara no he trobat com fer-ho, però que jo no em conformo amb sopars de duro i titulars sobre líbia, els cascos blaus, les retallades de castella-la manxa, les reformes constitucionals fetes a porta tancada, el futur d'en mourinho i l'afinitat dels jugadors de la roja, tot d'informació manipulada que ens serveixen amb càpsules per tenir-nos entretinguts i distrets, allò tan antic del pa i el circ.
Jo vull polítics valents i intel·ligents i honrats i solidaris, que es facin càrrec de la situació i que ens facin tirar endavant... però ja se sap que demanar polítics honestos és com parlar d'intel·ligència militar, és a dir, d'oxímorons, i això no passa de ser més que una bonica figura literària. Fum.

el 9 del 9

Falten 9 dies pel concert dels Sopa, i com que podria dir que m'he fet gran amb les seves cançons, he pensat que podria fer-los una mena d'homenatge fent una tria de 9 de les seves cançons que em porten records especials. Som-hi, doncs!

La primera és Sents, del disc 9... i és com un caramelet de cançó!

Dies que en la nit s'amaguen, dies que no pesen gaire més
Que un vell paper, tardes que s'emporta l'aire
cartes que la sort escampa, sents que el món va fent
Ningú perd l'esperança, no et servirà de res
voldria tornar a casa, però esperaré, potser després
quan em falti el teu alè, quan el cor se'm queixi més
quan hem caigui a sobre el cel, sortiré a buscar-te

Dies que el record s'empassa, dies que la sort escampa
sents que el món va fent

L'estiu estén les ales, t'apropa més als Deus
més tard et sents culpable, per un moment has oblidat
Que la vida és un regal, que hi ha dies que fan mal
que al final no canviaràs, tornaràs a caure
Dies que en la nit s'amaguen...

C'est fini

...o com s'escrigui!
La qüestió és que s'acaba l'estiu...! oh, aquest cop em sembla que no em fa tanta pena com els anys anteriors, per què deu ser? potser perquè necessito treballar per salut econòmica i mental, aïllar aquesta incògnita de què redimonis en serà de la meva pobra vida els propers 10 mesos...
No ha sigut un estiu tan de flors i violes com hagués volgut, no he anat a tot arreu on volia anar, no he viscut tan intensament com pretenia, però, malgrat tot, he desconnectat i he descansat, que falta em feia, vista la pena que fotia al més de juny.
Ara ting ganes de tenir una miqueta de sort demà i que em donin una feina el més aviat possible, perquè necessito treballar!!! Esperaré que soni la flauta, doncs!

Demà és sant Ramon nonat, patró de Sant Ramon city, sant del meu germà Ramon, del meu nebot Ramon i d'en Ramon de Sant Ramon. Fa una mica de riure, no?! per a tots ells, doncs:



Felicitats, Ramones!!! XD

Abans de la tempesta...

...passejant per la platja de Pineda, de cop va arribar el vent anunciat pels senyors del temps, però el que no m'esperava gens ni mica és tot l'espectacle de llum i colors que el va acompanyar. Núvols de tempesta que van créixer del no-res i es van instal·lar amenaçants damunt del mar, el sol que s'amagava enmig d'un cel vermell encès darrere del montnegre, cosa que encara remarcava més el daurat de la sorra. El mar, com un mirall.
I a l'horitzó, sota els núvols negres, un arc de sant martí...!

Festa Major!

Aquesta nit, que de fet era matí, he somiat que vivia en un país llunyà, fent saltironets alegres enmig dels sembrats, talment com si fos en Jumping Jack Flash!
No sé si l'emoció, la festa arran de platja, els retrobaments (o els glops de mar d'ahir al vespre) han sigut els causants del mal de cap del despertar... en fi... seguirem una nit més.

Com m'agrada el rock n'roll!!!

I was born in a cross-fire hurricane
And I howled at my ma in the driving rain,
But it's all right now, in fact, it's a gas!
But it's all right. I'm jumpin jack flash,
Its a gas! gas! gas!

If you start me up
If you start me up I'll never stop
If you start me up
If you start me up I'll never stop
I've been running hot
You got me ticking gonna blow my top
If you start me up
If you start me up I'll never stop

You make a grown man cry
Spread out the oil, the gasoline
I walk smooth, ride in a mean, mean machine
Start it up!

Escolta i contagia't de l'start me up dels stones, una verdadera joia del rock!!!

De taverna

Que treguin els televisors dels bars!
Fora també les escurabutxaques!
Que a les fondes serveixin els dinars,
altre cop, tothom junt i en taules llargues.

Que hi hagi bótes, que hi hagi porrons,
que hi hagi tots els vins d’aquesta terra
i d’estrangers també, per beure món,
que sigui el celler l’atlas del beverre.

Que torni el vi a les tavernes,
que torni el vi al nostre got,
que el vi fa sang
i néixer el cant
i et farà cert que tot es pot.

Doncs bé, avui ens veiem a la inauguració de la Taverna de Cal Renok, a Besalú.
Tururú!

Sol i mar

I mentre la vista acompanya el ball rítmic de les onades, torno a sentir que ho donaria tot per gaudir de la teva presència, tan brillant i impressionant! I que podria creuar el mar sencer per trobar un lloc preciós i remot, des d’on es pogués contemplar el cel, el sol i el mar, i viure en un castell de sorra...

I compartir casa amb un cargol… i amb les teves bones idees!

(gràcies a LaKaste per la seva música lleugera, ja tinc ganes de tornar-la a sentir!)

Estrelles, estrelletes i estrellats

Vaig anar a la Garrotxa buscant foscor i pluja d'estels.
Però com que la realitat sempre supera la ficció i les espectatives, d'estrelles no en vam veure cap, però sí que ens les vam beure totes... i per clausurar la nit, un estrellat!
Ambulàncies, declaració als mossos... i la nit s'ha tornat dia, i sempre m'acabo fent la mateixa pregunta: per què tot el que es viu per allà dalt és tan surrealista?!

Paradise City, o la història de la dona barbuda

No és el primer cop que m'ho sentiu dir, segurament, però davant l'evidència, ho he de tornar a confessar: els moviments salvatges de l'Axl dins d'aquests elàstics negres em perden!!!

Aquesta cançó és una de les que més m'agraden (totes) del primer àlbum dels Guns n'Roses, l'Appetite for Destruction. Us recomano enèrgicament que el redescobriu, és una dosi de rock n'roll i de guitarres i de crits estridents genial. Fa gairebé 20 anys que tinc aquest disc... i amb això, acabo de caure en dues coses: 1a, em faig gran!!! i 2a, sóc una autèntica fan d'aquests tios, els hi perdono tot-tot-tot.
Ara que és època de retrons tronats (els Pink Floyd, els Police, els Sopa de Cabra, etc. etc.), em pregunto si aquests podrien deixar de banda les seves diferències i fer un sol concert junts... s'omplirien les butxaques per la vida i farien feliços a tots els fans incorregibles que, com jo, estaríem disposats a anar fins a l'altra punta del món (d'aquest o de l'altre) per veure'ls tocar. Perquè, val a dir-ho, la primera i única vegada que els Guns van passar per Barcelona era l'any '93, i amb 13 anyets, els meus pares no m'hi van deixar anar, i els meus germans -insolidaris!!!- no m'hi van voler acompanyar. I mira que jo estava disposada a trencar la guardiola i gastar-me tota la pasta en dues entrades i la gasolina de la furgo, però no, em va dir: ja tornaran i hi podràs anar tu amb els colegues... i ja ho veieu! 18 anys esperant, i a aquest pas, em sortirà barba!

Take me down to the paradise city where the grass is green and the girls are pretty... oh won't you take me down...!

Mala llet (II)

Ja m'has sentit a dir més de mil cops que Pineda cada vegada m'agrada menys. Avui torno a estar de mal humor, i a sobre, aquest poble em deprimeix enormement. La gent que va pel carrer... no els conec, ni els entenc, ni comparteixo res amb ells. Quin fàstic!
És fotut sentir-se estranger en el propi poble... i el més fotut és no sentir-se d'enlloc. Entén-me, de cap país. Vull dir que tant me faria viure aquí com allà, com a Oslo, Shangai o Canberra.
El món és molt gran i hi ha moments com aquest en què crec que ja hauria de tenir la motxilla a punt i els peus sortint per la porta!

Mai m'ha agradat jugar a metges i infermeres, no suporto les agulles, ni les bates blanques, ni l'olor de l'aire esterilitzat dels hospitals. M'entristeixo només de posar-hi un peu, i encara més quan penso en la cara que feia el meu pare aquest matí tot ple de cables i mascaretes d'oxigen i termòmetres i màquines d'electros, i no sé quants trastos més.
No m'agrada!

Mala llet

Avui m'he llevat amb el peu esquerre.

Des que he obert un ull que estic de mala llet, encara no havia posat un peu a terra i ja cascava ràbies com una condemnada. He anat a fer paperassa al banc, i m'he estat més de tres quarts d'hora esperant per un putu paper, que a més, em volien fer pagar. Sí home, i què més... a part de les comissions, de cobrar-te per fer transferències i traspassos de la teva pròpia pasta, a sobre em volen cobrar per imprimir un paperet?! ni parlar-me.
Després, m'han clavat 1,44 eurets per fer 3 fotocòpies en blanc i negre... cosa que em sembla un atracament en tota regla.
I a continuació, a veure els il·lusitríssims "treballadors" de l'Inem. Mare meva, un altre cop empantanegada fent cua perquè em donguin un numeret per haver-hi de tornar demà. I espera't...
Tot seguit he anat a fer un cafè, perquè he pensat que potser la mala llet és perquè de bon matí no m'havia près la dosi de cafeïna diaria, i mentre estava a la terrasseta veient el mar he agafat un diari. Me cagum l'òstia! Les portades apocal·líptiques dels diaris m'han fet tornar a pujar el nivell de cabreig en qüestió de segons, collons, no es pot estar tranquil o què en aquesta vida?!

Buf

Reflexionant, he arribat a la conclusió que cal trobar una solució per tot aquest merder.
La primera solució hipotètica seria lligar-se un pedral al coll i llençar-se al mar, i adéu-siau. Però joder, em sembla que encara tinc coses pendents per fer en aquesta vida!
La segona, seria agafar benzina i llumins i venjar-me de tots els fills de puta que ens rodegen i que ens han fet arribar a aquesta situació de desesperació tan macabre. Però em sembla que no hi ha prou benzina al món per poder fer justícia amb tots els especuladors cabrons, o sigui que també desestimo aquesta idea.
La tercera, agafar el primer avió que passi i després un altre, un altre, un altre, un altre, un altre, i així fins arribar a perdre-ho tot de vista... però només de pensar-hi ja em ve certa nostàlgia, i crec que de seguida trobaria a faltar el pà amb tomàquet sucat amb oli de l'empordà...
La quarta, agafar la manta i marxar a cuidar cabres, i fer formatges i llevar-me amb la fresca de bon matí i veure el verd que s'il·lumina amb els primers rajos de sol! I sentir els ocellets i les fulles dels arbres com es bressolen amb el vent! I recordar que allà baix, lluny en la memòria, hi va haver un temps en què em sentia infeliç, només procurant treballar per pagar, treballar per cotitzar, treballar per omplir les hores mortes dels dies morts, grisos, avorrits, buits.

********

Un acudit, per acabar:

Món divertit

I tant! i qui ho dubti és que no té sentit de l'humor!

Fa alguns dies vaig llegir una columneta d'el punt i l'avui que em va agradar perquè donava una opinió molt clara: l'economia mundial s'ha tornat boja!
En primer lloc, la unió monetària europea, que sembla més aviat un grup de polítics i banquers histèrics que perden els nervis davant de qualsevol moviment dels grans grups especuladors mundials. I llavors fa una menció especial pels països guais del primer món que patrocinaven les ONGs per salvar de la misèria els països pobrets del tercer món, i com en pocs anys, són els països com la Xina, l'Índia, Brasil o Mèxic els que compren deute de països rics i lideren els índexs de creixement mundial.
Tot seguit, analitza l'estat de quasi-bancarrota dels EUA, i el gran contrasentit que esdevé quan resulta que hi ha individus amb noms i cognoms que tenen la guardiola més farcida de cash que les arques estatals...

Sí, a mi també m'agradaria que algú m'ho expliqués, perquè ja no sé quina filosofia de vida he de seguir per poder sobreviure... tot plegat em sembla tan buit, superficial i desesperant que m'agafen ganes de fotre el camp i buscar un lloc on poder viure lliure i amb un somriure, com deien aquells. El món actual en què visc em deprimeix enormement, perquè ja saps que no sóc una persona que hagi donat mai gaire importància als calers, però clar, som esclaus de l'euro i els necessitem per viure, per viatjar, per pagar el pis, la llum, el menjar, la roba, l'aigua, el telèfon, l'internet, el cotxe... I si no disposes de cash, doncs et quedes a casa, game over.

Però per si això fos poc, crec que la crisi econòmica forma part d'una altra crisi més profunda: una crisi total i absoluta de la persona, de valors... hem perdut el nord, i no sé què s'ha de fer per recuperar-lo. És complicat trobar persones que et valorin com a persona, que no et quantifiquin per les coses que acumules o que ostentes. Es fa extremadament difícil trobar una persona que valori les habilitats personals i humanes dels altres, trobar un amic que gaudeixi de la sinceritat, de l'alegria de viure el moment, que no es vegi aclaparat pel pes d'un futur incert. És gairebé impossible trobar un amant que gaudeixi estimant amb tu, sense la necessitat d'estar tot el sant dia compadint-se del seu propi melic.
El món em sembla un lloc solitari, hostil i profundament egoïsta, i a mo no m'agrada.

La meva ànima voldria enlairar-se
però jo no la deixo sortir,
és com si jo volgués allunyar-me
de mi...

però quan l'àngel o la musa m'inspiren
sóc guspira, estel, carícia
...per fi!

Alcalde Punk

Si aneu a Lituània, molt de compte on aparqueu el cotxe, perquè us el podeu trobar convertit en un munt de ferralla...!!! Quin tio més animal!!!

Sola*

A partir d’avui viure sola, sense ningú, no necessito la gent…

Però llavors… paella per a dos, tapes per a dos, fideuà per a dos, habitacions dobles amb encant…

Sola… sola… sola… parlant amb l’horitzó llunyà i buit. Sola… escoltant el xiulet del vent mentre m’acosto al far fins que sense voler caic per un forat que em transporta a les profunditats del mar.

Sola… sola… sola… agafo un i mil avions i contemplo arreu la felicitat que envolta la gent que camina agafant la mà a algú altre, mentre jo passejo amb les mans a les butxaques i els meus pensaments es queden tancats a dintre meu.

I tu no hi ets, i tot és meu, massa meu, però no em queden forces per seguir plorant per tu, i no sóc capaç de deixar-te enrere perquè els fracassos em costen d’assumir. I em tornen les ganes de fugir, fugir, fugir ben lluny, a allà on ni jo mateixa pugui trobar-me. I la pitjor desesperació apareix quan constato que ni fugint sóc capaç de deixar-te enrere, que et duc arrapat a la pell i que sense saber com, ni entendre el per què, te m’has esmunyit de les mans com si fossis sorra fina. I em sento paralitzada, morta per dins, la gola em fa mal de cridar-te al buit, sense que ningú respongui. I em couen el ulls i em fa mal el cap, i voldria adormir-me per poder-me desperar i comprovar que tot això no ha sigut més que un malson.

Però em temo que el malson és ben real, i em fa mal, i em tremolen les cames, i no sé com assumir-ho, i tinc la sensació de buit més desesperant que he tingut mai, i no entenc res, no ho entenc. I ja sé que el temps ho cura tot, i ja voldria que hagués passat tot el temps necessari per tancar la ferida, però el pànic a la incertesa se m’endú com una onada, i no sé si és millor revolcar-me en la meva pròpia merda o passar de tot i fotre els bons moments viscuts en una caixa i cremar-los i només pensar en els dolents, per fer així més fàcil la remuntada.

(*) Aprofitant que he estat per les illes, una inspiració de Lucía y el sexo.

Tinc quatre pensaments

...que no em deixen pensar, són com quatre parets que em tenen enclaustrat dintre del meu cap...
Despedeixo el mes fent un càlcul aproximat de la pila de quilòmetres que he fet per terra, (damunt del) mar i aire, que m'han dut a fer el Transcatalonia més extens dels últims anys. M'ho he passat bé, molt bé, tot i que no ha deixat de ser un mes de juliol atípic.
En primer lloc, pel fet d'acabar l'escola el dia 7, que ja em diràs, i pel refotut màster que s'ha convertit en una verdadera creu.
Et pots pensar que he estat pendent dels treballs i treballets que s'han despenjat fins ben bé el dia 20 de juliol?! mare meva! Al final, tot amb "molt bones notes", tret d'un suspès injust, i de 3 no presentats voluntaris, perquè el meu coco ja no donava més de si...
Un cop aparcat el màster dels pebrots i finiquitat el curset d'estiu, toca gaudir. Del temps, ni parlar-ne, que això és una tortura... a Mallorca, núvols per donar i vendre, la costa brava no es pot ni trepitjar perquè plou cada tarda, al Maresme anem de diluvi en diluvi, pel Baix Camp toca dormir amb manta, i què dir de Girona... en fi!
Millor em perdo sota el sol del Pirineu: de la Seu a Arsèguel, i amb sobredosi d'acordionistes i els ulls il·luminats pel folk irlandès, em remullo el paladar amb ratafia dels raiers, i el cul a les termes de Dorres, on un vell (però vell-vell) amb complexe de gamba de Palamós es passa tres quarts d'hora intentant convènce'm perquè em quedi uns dies a casa seva, no sé si és per l'atabalamenta de l'avi o pels 40 grauets de l'aigua sota el sol infernal de les dues del migdia que em roda el cap i una mica més i no me'n surto.
O potser són coses de l'edat... que avui poso un 1 darrere el 3, i això espanta, que ja comença a ser més que seriós, que tot el més calent és a l'aigüera, i em sembla que encara tinc el cap habitat per pardalets!
Però deixa'm tornar als acordionistes, quina passada!!! M'encanta l'instrument, el trobo d'allò més sexi! Entre concert i concert, la glòria em comenta que Sadernes està molt sec, i no hi baixa aigua, cosa que no deixa de ser una bona paradoxa, vist el temps d'aquest estiu. I a ritme de cúmbia colombiana, veig entre la gentada (faig càlculs ràpids i em surten gairebé mil persones, però ja saps que sóc dona de lletres...) una cara amb un somriure ample que em resulta familiar, però li manquen els ulls curiosos, llàstima!
Records, sons, tactes, olors, petons dolços i llàgrimes amargues, tot de vivències plegades i embolicades, guardades amb molta cura dins la motxilla que carrego a l'esquena i que mai m'abandonen. Em pregunto si és aquest el meu bagatge, si l'esculls o t'escull a tu.
Últimament no tinc massa sort, o potser és que sempre m'equivoco en la tria. Per això, suposo, m'imagino voluntàriament perduda per algun racó d'Irlanda (i trio Irlanda justament perquè mai hi he estat i per tant, puc imaginar-me-la com em dóna la gana), tombant per prats verdíssims, caminant per una ciutat on se senten flautes travesseres i guitarretes i acordions diatònics, i al final del carrer, apareix un bar de puta mare on la cervesa és boníssima i hi ha bona gent per fer-hi conversa. Potser podria provar-ho i fotre el camp una temporadeta. A Girona tot s'ha tenyit del color gris de les pedres de Sant Feliu molles per la pluja, i no tinc ganes de pansir-me com els clavells de moro que se m'han mort, com canta en Mazoni, a l'ampit de la finestra...

El mar és bo! el mar és blau! el mar és calma i és temporal! això cantàvem de petites a la coral de l'escola (no te'n fotis, que tots els grans del micròfon van començar igual!) i ara, veient aquesta foto que vaig fer l'estiu passat en una cala amagada per cap roig, m'ha vingut altre cop al cap... ho miro i deixo que la vista s'inundi de mar, i que la imaginació es submergeixi en aquest blau tan nostre i tan bonic, i em pregunto quants peixets hi deu haver amagats en les roques, i si hi ha eriçons, tomàquets de mar, pops camaleònics, petxines nacrades, meduses que neden amb elegància...
Em ve tant de gust banyar-me de sol i de mar, i perdre la vista a l'horitzó, i només sentir el va i ve de les ones, com si fossin, com deia la Virgina Woolf, una metàfora de la vida mateixa... i no pensar en res més, ni en la crisi, ni en el preu de la vida, ni en el preu de la llum, que no para de pujar, ni en els refotuts treballs que no he fet, ni en els problemes que em menjo a diari i que no em pertanyen, ni en res, res, res!!!


Només el mar, el sol i jo.
La simplicitat màxima, la més desitjada, l'arcadia particular.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Ja he fet el trasllat, ja ha canviat l'aspecte del meu palau, lluny d'allà, però a prop, al mateix temps. S'ha acabat trobar-me sempre les mateixes cares, anar a buscar el pa a la mateixa fleca, sentir els mateixos sorolls, i ensumar les mateixes pudors!
Ara, des de la finestra veig un llorer, i l'ombra d'un campanar gòtic mut. Des de la porta de casa veig l'entrada de les muralles romanes de la ciutat. Des de la cantonada, es veu el riu travessat pels ponts de colors, com les cases, i des de casa sento les campanes cada quart d'hora, i no t'imagines el festival a les 8 del matí...
El meu company de fatigues, el potus, està més que encantat amb el canvi, ara disposa d'una alçada considerable per poder seguir creixent i desenvolupant el seu cos de bèstia immunda. Les parets de pedra fan que mentre que a fora al carrer la gent suï la cansalada, a dins de casa s'hi estigui fresquet, fresquet, gairebé no cal ni el ventilador. El millor, però, és el silenci. Ja no podia més amb el soroll desesperant i fastigós a tothora de la plaça independència!!!
Ara només em cal anar a buscar la prestatgeria (hauré de fer un invent extrany amb les rodes del carro de la compra perquè al cotxe no m'hi cap), estic tan baldada de fer el trasllat que em fan mal fins i tot les pestanyes! De veritat, no tinc ni veu! Aquest any ja he viscut en 3 pisos, i m'he fet la promesa de no moure'm més almenys fins d'aquí a un any, que ja no tinc esma ni per canviar una cullera de lloc!
Però estic contenta perquè finalment he trobat un lloc que em fa sentir bé, i a més, divendres que ve ja faré VACANCES!!!!!! Crec que mai les havia desitjat tantíssim com aquest any!!!

Per no trencar amb la tradició, he trobat un ryanair baratet i me'n vaig a mallorca, a fer una cura de salut a les platges "naturistes" que encara queden pel sud de l'illa, i deixar que la vista es relaxi i que la ment posi la "pause", i no pensar en res, només sentir el cos nuu alliberat dins l'aigua. Ensaïmada d'albercoc, herbes seques, mè rostit del celler d'inca, cocarrois, sobrassada amb mel, pomada, gelat d'avellana... la gastronomia balear dóna bastant de sí, i et permet assaborir uns plats boníssims amb uns ingredients que de seguida identifiques com a propis, però preparats d'una manera un xic diferent.

[ai, sí, bé, les bledes les deixo per més endavant per diversos motius: 1)ara diuen que no se'n poden menjar masses perquè contenen massa nitrats (?¿), 2)fa 8 mesos que vaig deixar el fum, i no és sa abandonar tots els vicis de cop! i 3)de poc servirien les bledes, ara...! XD]

I de fet, mai faig gaires plans quan vaig a mallorca, em deixo portar per la mestressa de Llucmajor... que si cafetons a palma, birres a la fresca a sa ràpita, passejades contemplant les dunes precioses d'es trenc o immersions inoblidables a la serra de tramuntana (el torrent de pareis es mereix sempre una visita!). Em fa molta gràcia retrobar la gent de l'illa que per una setmana m'adopten a la colla, són la mar de catxondos i tan peculiars!

De tornada, fondejarem uns dies a girona, i després, cap al baix camp, que aquest any la família ha crescut, i a part de retrobar-me amb la txell i la cris, que ve d'anglaterra uns dies, coneixeré els seus fills!!! al·lucina!!! qui ens ho hagués dit ara fa 13 anys, quan vam coincidir per primer cop en aquella pallissa d'assignatura anomenada Anàlisi i pràctica del discurs oral i escrit, i ja ens vam caure bé, i des d'aleshores, 5 anys de carrera i llavors una amistat d'aquelles que valen tantíssim la pena, que no en tinc enlloc d'amigues tan importants i valuoses com elles, que me les estimo un món sencer!

Juliol de plaers físics, mentals i sensorials, viatgets i retrobades molt especials, i descans, descans, descans!!! Quines ganes!!!

...com una olla a pressió

Jo ja no puc més i la cosa ha explotat. No he pogut acabar tots els treballs del màster, i és més, ara com ara no tinc ni ganes de seguir el curs que ve... he canviat de pis, el d'ara és preciós!!! les campanes ressonen que dóna gust!!!
Ara la meva vida és un caos de bosses, motxilles, caixes, coses embalades... no sé en quina maleta he ficat el nord, el rumb, l'alegria, els somnis... hauré de posar-m'hi i tornar-los a localitzar!!!
I només penso en les vacances... no sé, tot plegat potser em va una mica gros, no faig arri endavant, avui hauria de ser un dia radiant, i en canvi, estic ben enfonsada... merda!
Necessito descans a tots nivells, però sobretot, mental; estic a punt de petar.

Quin tio!

Vau veure el reportatge que van fer ahir al 33 sobre en Lemmy Kilmister de Motorhead? brutal!



...we are Motorhead, and we play roc n'roll!!!

Intent frustrat

Des de les 8 del matí que em debato internament sobre si engegar-ho tot i anar a la platja o quedar-me a la biblioteca fent feina, aviam si acabo d'una vegada per totes els treballets del màster!

Diuen que l'edat et fa responsable, serà per això que de moment he decidit que em quedo pencant, i que per anar a la platja hi haurà molts altres dies, tot i que l'home del temps de bon matí hagi pronosticat per avui un dia amb temperatures que superaran amb escreix els 30 graus, i un sol que estavellarà les pedres (per no dir que ha mencionat el fet que la mar està com una piscina, avui).


Cagum tot!!! Vaig a fer feina abans de penedir-me'n! UIX!

i si un dia no em trobes...

Aquí en aquest txiringuito a l'altre punta del món és on penso que podria perdre'm i plantejar-me deixar enrere el mòbil, la feina, la uni, la declaració de la renda, les factures, l'assegurança del cotxe, els peatges, el despertador, els dies grisos, les persones desagradables i tota la resta de mals rollos que us puguin venir ara mateix en ment.

Prepara la guradiola...

Si no vaig errada, aquest estiu pot ser un dels grans pel que fa a concerts de rock dels últims anys, cosa que és bona de sentir si tenim en compte l'explosió de grups, grupets i grupuscles de musiqueta fàcil i enganxosa que han sorgit últimament (sí, em refereixo a manel, amics de les arts, 4t 1a, o aquests que han sortit avui al telenotícies i que cantaven no sé què de l'amor a la jennifer, una txoni de castefa). No els critico pas, simplement constato que no m'agraden i que a mi no em remouen res, són música buida.
El que deia, que se'n prepara una de grossa. Per dirne alguns, divendres passat els Cinderella, d'aquí a poc els ZZTop, després els Iron Maiden, l'Slash, Alice Cooper (altre cop), B B King, Motorhead i Judas Priest. Uala uala uala!!!
Hi podem afegir també Bon Jovi i els Roxette, que actuaran després d'una pila d'anys a l'octubre al sant jordi club, crec.
SI calculem uns 50 eurus mínims per entrada (al tantu que el sonisphere de madrid en costa 80), i hi sumem la benzina, el peatge, la birra i l'entrepà, la broma ens pot sortir per uns mòdics... ¿¿¿¿450 euros????

I jo que creia que això del heavy era cosa de classe obrera, osti! O em toca la loteria, o no puc anar a tots els bolos! Suposo que hauré de triar-ne algun(s), crec que em quedo amb l'Slash (pagaria el que fos per sentir Paradise City en directe!!!) i els Judas. Roxette també em fa il·lusió, a Bon Jovi no hi penso posar els peus (a més, deien que en Sambora s'emborratxa i que hi ha concerts en que ni tan sols surt a l'escenari), i en BB King... dependrà del preu... o potser fins i tot els ZZ Top...

En fi... jo ja vaig escalfant motors...!!!

Cinderella - Shake Me

Doncs ja ho veus, divendres a la nit vam fer via cap a la Razzmatazz a veure aquestes velles glòries del glam rock! van sonar bé, però estar clar que la mala vida passa factura i aquests estan mooolt atropellats.
Aquí us els deixo quan tenien les plies plenes i energia per un tub, eren la canya!

Doncs bé

Avui torna a ser un dia gloriós d'aquells en què et lleves amb el peu esquerre de l'esquerra.
Bon dia, Catalunya, recita en Josep Cuní amb la seva boqueta de pinyó i la corbata ben tibada. Em foto una torrada a corre-cuita i un cafè amb llet que de vegades no sé si és l'aigua bruta dels mitjons, o el cafè del matí...
Nervis i corredisses perquè faig tard, que ja surto 10 minuts tard de casa, gairebé se'm menja una furgo d'uns lampistes en una rotonda, qui els va parir, que m'han fotut una pitada que realment m'ha tret la son de les orelles.
I amb el cotxe a 110 per les carreterotes estretes i mal girbades del baix empordà, he fet 10 minuts tard a la feina. Sort que els nanos sempre tenen un somriure i una abraçada per fer-te deixar les putes neures aparcades a fora.

Al migdia, sant tornem-hi. Corrent cap a casa, he tingut sort al pàrquing! i corrent a fer-me el dinar, cada cop menys saludable, jo. No tinc ni ganes de saber què coi diuen les notícies. Em sembla que m'he tornat egoïsta de cop: no puc deixar de pensar en què demà he d'entregar els informes (que no tinc fets) i he d'entregar un senyor treball sobre el rus i el català (que tinc a mitges), per no dir que li dec la pràctica de català, toooota la resta de sociolingüística i llengües romàniques, ja vaig tard per fer els comentaris de sociologia, l'abstract de metodologia, l'activitat d'en j.m. serra...

He d'establir les meves prioritats, si no, no me'n sortiré.
La primera és aconseguir dormir una nit sencera, apagar el despertador sense sentir l'instint assassí, aconseguir deixar de veure la cara de zombie al mirall. La segona, tenir prou temps per poder fer un esmorzar saludable i un bon suc de taronja, que per alguna cosa vaig invertir en un exprimidor elèctric! La tercera, poder agafar el cotxe amb calma, perquè a aquest pas, un dia d'aquests m'hauran de recollir de qualsevol revolt amagat per les gavarres. La quarta, acabar el curs de la uni amb dignitat i alegria, sense presses. I la cinquena, tornar a ser una persona positiva, optimista, solidària, resplendent, alegre, feliç, atractiva, cultivada, interessant, sana (bé, dic al meu favor que fa 8 mesos que no fumo!)...

en fi...