Viva espanya, viva el rey, viva el orden i la ley!

...quina vergonya els comptes que han presentat els de la "casa real", ara resulta que el rei no paga ni aigua ni llum, ja que li paguen des de l'organisme de Patrimonio Nacional. Els viatgets, els paguen els del Ministeri d'Exteriors; els cotxes oficials i els xofers, els d'Hisenda (?!?!?); 482 dels 500 treballadors del palau reben un sou del Ministerio de la Presidencia... per no parlar de tot el que rep 'per la patilla'...

I jo em pregunto: en què carai es gasten, doncs, els 8,4 milions d'euros que els hem de donar religiosament cada any??? en vestits i tractaments antiestrés???

I veient tot això, em ve mal de pensar que a mi els cabrons de CiU m'han engrunat la paga de nadal, prou minsa que la tenia, i he cobrat una misèria... que us asseguro que una merda punxada en un pal té més valor que el meu sou. I a sobre, després de tota la situació que viu el país, i de totes les coses tan gravíssimes com estan... van aquests i tenen els sants collons de presentar aquesta merda de pressupost, que per ensenyar-nos això més valdria que no s'haguessin escalfat tant el cap i s'haguessin quedat tranquil·lament esquiant a Vaqueira, que total... encara els haurem de pagar els gelocatils!
La mare que els va parir! hauríem de treure-li el rovell a la guillotina i ja veuries tu com s'acabaria aquesta brometa ràpid i per sempre.

I per acabar-ho d'adobar, va i els toca un dels premis importants de la grossa de nadal a una colla de polítics peperos corruptes del País Valencià imputats per estafa a Hisenda i malversació de fons públics. N'hi ha per flipar amb España, amb un camió de pots de laca i 'lanzallamas' no en tindríem ni per començar!!!

Doncs resulta que gairebé sense que me n'adoni ha arribat el nadal, i tothom es felicita i s'envia els millors desitjos. Avui em sento tan pobra que no em veig ni en cor d'acceptar els bons desitjos dels altres, i molt menys, d'emetre'n.
M'he de sentir feliç per obligació? pregunta tòpica... El fet és que clar, evidentment que desitjaria estar farcida d'il·lusió i de ganes de compartir, però no és pas el cas. I cada cop sé de més gent que se senten com jo, grisos en una època d'escalt de llumetes intermitents clavades el arbres de plàstic. Sentiments que la gent pretén maquillar d'esclats de joia, i no passen de ser caricatures superficials d'ells mateixos.
A què juguem???

Fins ara creia que era genial que les persones fessin lluir el millor de jo, però avui m'he adonat que alhora, les mateixes persones poden fer-te aflorar la part més fosca i depriment. I arribats a aquest punt, no sé ni què pensar, ni què dir, ni què sentir, ni cap a on anar. Sembla mentida com pot ensorrat-te tot el que creies fort i estable en uns instants, com si fos un castell de cartes merdós i insignifcant.

Sobredosi de sucre

Els centres comercials no m'agraden gens, la raó principal (deixant de banda els aparadors que et conviden a transformar-te en una txoni) és el soroll, més que soroll, el barullo que se sent a totes hores i en cada racó. Fins i tot, si et sents prou agosarat i fas l'intent d'anar al lavabo, allà dins també se sent un brbgrbgrbgbrbgbrg que ho envolta tot i que fa que et transformis en una mena de zombie consumista i malgastador.
En fi, avui ha sigut una tarda d'aquestes, sort que el món s'ha aturat quan he posat el cul a la butaca (perquè sí, ho confesso, he fet el ple: botigues i cinema al centre comercial...), doncs això, he posat el cul a la butaca, s'han apagat les llums i... tatxaaan! 2 hores d'història d'amor d'allò més hiperromàntic, ensucrat i carrincló.
I altre cop la cançoneta:

I was a quick wet boy, diving too deep for coins...All of your street light eyes wide on my plastic toys... Then when the cops closed the fair, I cut my long baby hair... Stole me a dog-eared map and called for you everywhere...
Have I found you, flightless bird...?

...lalalalalala...

Que a mi ja m'està bé, eh, perquè somiar en sentir-se com la Bella per una estona, amb un príncep blau guapíssim que t'espera sota una pluja de pètals vermells, et pot semblar ridícul, però ves! I sort que aquest cop la cosa ha acabat amb una mica de sang i fetge, encara que sigui per justificar d'alguna manera que ni tan sols al cinema res pot ser tant de color de rosa!

L'Urdanga

La monarquia em sembla ara més que mai una institució anacrònica, desfassada, carca i absurda en ple segle XXI, però què voleu, ens agradi o no, els hem de seguir mantenint. Tot i que gràcies a les males jugades del senyor Urdangarin, Urdanga pels colegues, sembla ser que a partir del gener els estalviarem de mantenir ni més ni menys que 6 boques reials. Que es diu ràpid, però que ja m'agradaria saber quant ens han costat fins ara. I dic ens perquè, tot i que no sóc espanyola, en qüestions de corona m'hi fan ser por cojones.
Però el que em sembla més al·lucinant d'aquest cas és l'actuació de l'amic Urdanga: com pot ser que un tio que prové d'una molt bona família, amb pasta llarga-llarga, un reconegudíssim jugador d'hanbol del barça, i casat amb la princesa -oju-... que no en tingui prou amb tot això, i que encara necessiti apuntar-se al carro dels mangantes i estafadors, i es dediqui a robar calers públics per enviar-lo als seus comptes corrents oberts en paradisos fiscals.
Perdoneu, però és que no entenc com es pot ser tan... burro. Anava a dir ambiciós, però no... burro li escau molt millor!

Des del meu modest bloc, llanço una proposta al monarca Juanca, i és que ja n'estem tips de discursos inútils, jutges, imputacions i blablabla... que el que el populatxo necessita són fets. I ja que ens hem trobat amb el curiós cas Urdanga... per què no el rei agafa la pasta que aquest xoriço encarcarat i encorbatat ens ha robat escudant-se en una ONG i la reparteix entre tots? podria ser un regal de reis molt interessant!

Nostàlgia

Tinc ganes de tenir entre mans el llibre d'en Duff, It's so easy and other lies. Quins tios, això sí que era rock'n'fuckin'roll!!!!

Starlight

(l'Slash torna a l'estudi, i això sempre és una MOLT BONA notícia!!!)


In the distance
Light years from tomorrow
But far beyond yesterday
She is watching
Heart aching with sorrow
She is broken, as she waits
Hoping that when all is said and done, we learn to love and be as one

Oh Starlight
Don’t you cry we’re gonna make it right
Before tomorrow
Oh Starlight
Don’t you cry we’re going to find a place where we belong (where we belong)
And so you know
You’ll never shine alone

Tinc fred

...i estic avorrida de pensar en les programacions. I no m'agrada gens, ni una cosa ni l'altra. Sola a casa i amorrada a l'estufa elèctrica... que aquesta casa és freda com una nevera... he d'anar a buscar una tira per evitar que s'escoli l'aire per les finestres. A l'estiu s'hi estava la mar de bé, i ara els d'endesa es faran la barba d'or a costa meva! O això, o vaig amb anorak per casa. Que sí, que ja ho sé, que sóc una exagerada, però no saps pas com arribo a amortitzar la bossa d'aigua calenta!!

I les programacions... és avorridot i ensopit, passar-se el dia remenant papers i improvitzant un discurs creïble i que li soni prou seriós i convincent a la senyora inspectora que ha de venir-me a veure la setmana que ve... he pensat que podria convidar-la a cantar el white christmas amb nosaltres, o potser la podria convèncer per disfressar-se amb les banyes de Rudolph, vaja. I si li duc una caixa de polvorons??

I amb tota la feinada, el fred i la manca de calers, i aquesta tarda tan avorrida i fastigoseta, només penso en sortir a un lloc amb un xic de bona música, degustar un bon cafè calentó i acaronar-te les galtes amb la punta dels dits, així, fent com si res.

Tabús

Resulta que la senyora presidenta del parlament català està molt ofesa cada vegada que algú pronuncia els mots 'espoli', o 'espanya-ens-roba', i per això, s'ha tret una nova normativa de la màniga segons la qual queden vetades aquestes paraules tan i tan insultants en la cambra catalana.

Que la política fa fàstic és un fet constat mil vegades i dient això, ja sé que no invento cap sopa d'all... però arribar a aquests extrems de carca em sembla el súmum, ara bé, que tampoc sé de què m'extranyo, tractant-se com es tracta d'una senyora presidenta que pertany a Unió Democràtica, el partit més caspós de la història, que no oblidem que forma part del mateix grup polític a Europa que els amiguets del PP.
O sigui, que ara que el govern espanyol és absolutament popular, els convergents de la punyeta i unió ja saben el so de la flauta que han de ballar, perquè, com a bons amics de la prudència que són, mai es mullen massa en resm per si de cas.

Doncs caldrà repetir-ho ben alt un milió de vegades, si és necessari: l'espoli fiscal que pateix catalunya per part d'espanya és un autèntic robatori, i la senyora en qüestió sembla una presidenta de fireta. O era de fadeta?!