Gràcies

Avui vull donar les gràcies a tots aquells que em feu posar de MOLT mala llet, a tots aquells que us entesteu en amargar-me la vida, com si no hi hagués res millor en què matar la vostra trista existència.
A tots vosaltres, us estic molt agraïda per fer-me treure la mala òstia que duc a dins, per fer-me sentir com una puta merda, per fer-me entrabancar cada vegada que aixeco el cap i em distrec una mica -només una mica!
En aquesta vida la pietat no existeix, i si esperes que algú sàpiga què vol dir el concepte 'empatia', vas bé, cirerer. En començo a estar tipa, d'aquest bròquil, jo només vull viure tranquila i no em deixeu, no em deixeu!!! Potser sí que la solució és marxar tan lluny com el cos em permeti anar, i perdre-us a tots de vista, colla de fills de puta, covards, malparits, etc., .
N'estic realment cansada de treure les ungles per tot i... aconseguir-ne res. O menys, encara.

Amb humor

CVs

Torno a estar mirant i remirant ofertes de feina, juajua! com està la vida, eh! pensava que aquest any no em tocaria aquesta pallissa... però torno a estar a la mercè dels elements còsmics per poder arribar a final de mes!
La tardor va començar amb una nit humida i un matí plujós, i els dies que s'escurcen i la claror que s'acomiada cada tarda un xic més aviat. Però malgrat el calendari, la calor encara apreta i fa que sigui un temps extrany, aquest.
Extrany ho és per deficinió, i en tots els àmbits, però parlant de meteorologia, dies extremadament càlids i nits fredes.
...i parlant del temps, comencen Espai Terra... i parlen d'Arsèguel!

Toreros GO HOME!

Per fi s'ha acabat aquesta carniceria vergonyosa! per fi s'han il·legalitzat les corrides de toros!!!

Com m'hagués agradat que els toreros haguéssin rebut amb la mateixa moneda que ells pagaven: per començar pallisses i mals tractes, després tortura amb llances, banderillas i capots, una espasa per atravessar-los la columna vertebral, i per acabar amb tota la puta fiesta nacional, tallar-los d'arrel les orelles i el rabo.

Ja ho diuen, ja... tal faràs, tal trobaràs!

AC/DC

No puc evitar posar els altaveus al màxim i molestar tooot el veïnat quan sonen aquests bons homes, és com una injecció directa a les venes de rock n'roll!

La bona música mai es fa vella, llarga vida al rock!

...'cause the walls start shaking
The earth was quakin'
My mind was achin'
And we were makin' it and you...
Shook me all night long
Yeah you shook me all night long!!!

Boníssimaaaaa!!!!!!

Per burro!!!

Em tec el barret davant dels senyors de Crackòvia, per haver parit aquest gag tan extremadament bo! D'acord que en Cristiano Ronaldo real els ho va posar en safata, amb aquelles declaracions tan tronades en les quals assegurava que el xiulaven per enveja, perquè ell és ric, guapo i bon jugador.

JUAJUAJUAJUAAAAAAA!!!

Com es pot ser tan BURRO????? i ho escric en majúscules i negreta, perquè la seva burreria ja no pot ser més enorme i més destacada!

Ja li està bé, el mínim que es podia fer per agraïr-li els mèrits és dedicar-li aquest gag.

El llop i les cabretes

(diari ARA): El PP no vol fer bandera de la llengua durant la campanya electoral i taparà, en la mesura que pugui, la polèmica per la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística. Mariano Rajoy ha donat ordres, com ja va explicar l'ARA la setmana passada, per oferir la cara més moderada del partit per no incomodar ni a CiU ni al votant català més centrista. El vicesecretari general de comunicació, Esteban González Pons, ja ha advertit avui que l'únic eix de campanya seria "l'economia".

Doncs potser ara és el moment de treure'ls aquesta careta grotesca que pretenen posar-se de demòcrates moderats i centristes. Que es noti qui són i què volen, encara que s'emblanquinin la poteta amb farina!
I si no, només cal que feu una ullada al seu ideari caspós, o que busqueu al youtube les últimes declaracions de la sempre grandiloqüent i manaire Esperanza Aguirre, posant en dubte la gratuïtat de l'ensenyament a l'Estat espanyol, per no tornar a citar les (avorrides, recurrents, demagògiques, populistes i xenòfogues) opinions de l'Albiol, recolzades i garantides en tot moment per la simpatiquíssima i ben parida de la Sánchez-Camacho, clar, una tia pepera però moderna, que porta xupes de cuir i és mare soltera perquè mola molt que la portaveu dels populars catalans sembli pogre, encara que només de lluny, clar.

Doncs sabeu què? que els llops amb pell de xai no m'agraden gens. Però gens!!!

La buidor que sento és tan gran que em fa mal fins i tot respirar. Que s'acabi aquesta agonia, ja, si us plau. Vull sortir de sota terra, necessito AIRE!

Uou!!!

Això és massa

No entenc per què costen tant les coses... massa sovint em pregunto el per què de tot plegat, aquesta és una qüestió que m'arriba a obsessionar... i ja em dic, ja, que la gràcia del camí no és el destí, sinó el camí mateix... però sembla que està minat de pedres i sots, i entrebancs, i contrasentits, i molta, molta buidor. Per més que m'hi escarrasso, sempre acabo picant amb ferro fred, i mira, saps què, que ja me'n canso! que tinc ganes d'acabar amb tota aquesta merda de subsistència...
Que ja sé que sempre dic el mateix, i que sempre em repeteixo amb els mateixos arguments i la mateixa discussió sense resposta... però em sembla exasperant tot plegat, massa recargolat i massa pesat i massa repetitiu i massa de tot.
El silenci rebota sense pietat per les parets de casa meva, se sent el repic somort de les campanes i el soroll molest del ventilador. Fa massa calor per ser setembre, potser el fred de la tardor s'endurà les males estrugances. Tan de bo. Que no tardi gaire, doncs.

Buah, quin cansament vital que duc a sobre! uuuuh!

BROWN SUGAR!

A l'aventura amb tota l'alegria del món!

A partir de demà tindré un curs sencer per comprovar si l'orgull alt-empordanenc té alguna raó de ser...!

Ha tornat a sonar la flauta, canvio d'aires i me'n vaig a un poblet de l'alt empordà a començar una nova aventura en una nova Zer. Nous aires, nous paisatge i bon vent!

Quines ganes!!!!!!

Seguem cadenes!

Avui he llegit no sé on que històricament, Catalunya ha tingut la mala sort, o la desgràcia, de ser un territori frontissa entre els dos regnes (Castella i França) que durant els s. XVII i XVIII van manegar-se el món a la seva manera i que, per tant, van utilitzar el nostre territori en funció dels seus interessos territorials i polítics, escapçant dramàticament el territori, esclafant els drets i institucions catalanes i fent tot el que calgués per sotmetre el poble català als interessos foranis.

Avui, gairebé 300 anys després d'aquell desastrós 11 de setembre de 1714, i després de moltes altres etapes de repressió funesta, ens continuen agredint, dividint, insultant, expoliant... a diari. Hem de dir prou! Perquè malgrat estar atrapats en una societat i un món actual globalitzats, no podem renunciar a ser el que som i el que sempre hem sigut. No podem acceptar més agressions, ni més insults, ni més res. Hem de ser valents i cridar ben fort què som i què volem, i via fora... que tot està per fer, i tot és possible, avui!

Miquel Martí i Pol deia:

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

El retorn de la cabra

Malgrat les opinons maldestres d'alguns incrèdols, ahir els Sopa ens van delectar amb un gran concert de retorn als escenaris, concert per a nostàlgics -com jo-, ple de moments dignes de figurar en el record dels més 'soperos' per sempre. L'ambient era el d'una nit de gala, amb el Sant Jordi ple a vessar, i les 20.000 persones que l'omplien absolutament entregades al grup.

Potser sí que al principi els músics es veien lluny l'un de l'altre (en Quintana només s'acostava al nou guitarrista), potser sí que van haver-hi moments de caos en la música (alguna estrofa que grinyolava, alguna entrada tard, alguns acords errats), potser sí que entre cançó i cançó s'haguéssin hagut de dur estudiats de casa els discursos, però... què importa això davant la màgia que suposa tornar-los a veure, altra vegada, damunt d'un escenari fent allò que millor saben fer? Que viuen del cuento? potser sí.
Que s'embutxacaran una millonada per fer 7 concerts? doncs potser també!
Però a mi no m'ha recat gens pagar l'entrada per tal de tornar a sentir la pell de gallina, el rock n'roll per la vena, la màgia d'uns ritmes i d'unes lletres que m'han fet créixer, que en definitiva, m'han fet ser com sóc...

Van començar amb el boig de la ciutat, seguit de tot queda igual, gran hit. Van seguir amb dies de carretera, amb allò de: si cada dia està més lluny tot el que has somiat, potser ha arribat l'hora de despertar... A continuació, si et va bé, gran hit, també! Sota una estrella, plou i fa sol, la preciosa lletania, i per no dir res, que em va deixar extasiadíssima, brutal! Tot seguit, la balada de dicky deaming, no vull canviar de pell, i el carrer dels torrats. Llavors, el moment àlgid del concert: l'homenatge a Ninyín, amb tot el grup junt i unit -ara sí- tocant Seguirem somiant a la part frontal de l'escenari, fent pinya sota la mirada d'un Ninyín que ens somreia des de les estrelles.
A partir d'aquest moment, van tornar els sopa de sempre, amb bloquejats, un hores bruixes per treure's el barret, preciosa i plena de misteri, la grandíssima mala sang, que vaig cantar més que mai, instants del temps i la llum. Després, la versió reagge de guerra, amb discurset inclòs, els teus somnis, i la traca final de hits: no tinguis pressa, el far del sud, una versió preciosa de si et quedes amb mi, el mix bluejins rock-el sexo, no hi ha camí, mai trobaràs (una de les més corejades) i camins.
Llavors, descans per la banda, en Quintana i en Thió van agafar els micros i es van plantar al davant altre cop per cantar en acústic el nits de glòria, preciosa, i després, altre cop tots junts, un altre picada d'ull a en Ninyín amb Ninyin's mine. I ja per a l'èxtasi total i col·lectiu, l'empordà i podré tornar enrere, un adéu que espero que sigui un arreveure i fins aviat.

El millor de tot és que tot i que fa 20 anys que canto les seves cançons, ahir mentre les corejava de nou, vaig tenir una revel·lació: era com si sempre les hagués cantat, però mai les hagués escoltat, i ahir, per a mi, van prendre una nova dimensió. No sé si m'explico... va ser com el redescobriment de Sopa de Cabra, tot un plaer.
Moltes gràcies!!!

A Pals

a dos quarts de vuit del vespre ja em diràs si no és una mica tard per anar a mar, però amb la calor que fa aquests dies i l'espessor mental que duc a sobre, doncs quina millor cura pot haver-hi que fer un bany i unes nedades al capvespre?
A la platja érem quatre gats, a prop meu una parella llegia, unes noies passejaven o els del meu costat contamplaven el mar amb cares de preocupació; a l'aigua hi havia ben poca gent. I no saps pas què es perdien! l'aigua com un mirall, fresca però no massa, netíssima, perfecte! i aquella sorra gruixuda i tova sota els peus, quin immens plaer!
De dins l'aigua estant, observava el paisatge privilegiat que envolta la platja, les acaballes del montgrí, les medes i l'estartit, illa roja i sa riera, i l'albera al fons. I tot aquell blau que s'anava enfosquint per minuts, rodejat de silenci i esquitxat de gavines, com un bàlsam que calma els ànims i els mals de cap.

Avui tornen a haver-hi nomenaments. Crec que al meu pare li donaran l'alta, també. I aquest vespre cap a barcelona per veure la tornada dels sopa... i això vol dir retrobament amb la francina i la txell... i només de pensar-hi, ja se m'alegra el cor. Necessito que la vida em torni a somriure!
I espero que això del rock n'roll sigui com l'anar en bici!



...canvia la sort, aixeca't ja de terra i canvia la sort!

Desànim

Em sap greu, avui no tinc ganes de parlar-vos de festes, ni coses d'aquestes; al contrari: sento un gran desànim enfront tot el que m'està passant, i no paro de preguntar-me'n els motius.
Sempre m'he esforçat per viure en positiu, per sembrar molt amb la finalitat de recollir bones coses en arribat el moment, però quina contradicció tan enorme! el moment no és mai.
He caigut dins un forat de foscor i podrimenta anímica, i no hi ha déu que me'n faci sortir, tot són ombres, no veig ni un bri de llum i esperança enlloc. Sempre he sabut que no tinc gaire estrella, al contrari, tot el que he tingut ho he hagut de suar molt i treballar-ho molt, ja des de ben joveneta, i sempre m'he esforçat per fer tot allò que se'm demanava que fes, i amb escreix.
I arriba aquest moment i me n'adono que tot el que m'envolta és buit, és una massa fastigosa i sense forma de no-res. Paraules buides, persones buides, hipocresia, solitud.
No puc mostrar-me contenta o indiferent quan penso que cada cop que inicio un projecte tot se n'acaba anant a norris, quan cada cop que m'il·lusiono amb algú resulta ser un ésser corcat i superflu, quan cada cop que sento una certa tranquil·litat a la família sorgeixen malalties noves, i un munt de complicacions i entrebancs a tot arreu.
I la cançó de sempre: sense feina, vivint al dia sense estalvis... és realment difícil plantar cara a la vida que ens ha tocat viure. Perquè no, d'il·lusions no se'n viu! treieu-vos-ho del cap! jo n'he volgut viure molt temps, massa, i ja em veieu: plorant pels racons, fent el cor fort amb el meu pare, esperant aquella trucada que mai no arriba, el mail que mai no arriba, l'abraçada que mai no arriba...
I sí, aquesta nit em sento enfonsada, tremendament derrotada. Només somio en adormir-me i obrir els ulls sent una altra persona, vivint una altra vida i tenint algun motiu per somriure i pel qual seguir endavant.

(...he de redecorar la meva vida, ja en va sent hora...!)

Escudella i carn d'olla

Ingredients:

- un grapat de banquers corruptes (si no en tenim al rebost, els polítics, el TSJC, els mossos d'esquadra i similars, també hi van molt bé)
- un piló de gent jove sense espectatives
- un percentatge elevat d'atur
- un raig de desesperació
- uns polsims de lloguers astronòmics
- sous miserables en abundància
- ajudes de l'estat inexistents
- moltes retallades a tort i a dret
- uns quants mitjans de comunicació tendenciosos

Preparació:

Agafeu una olla grossa plena d'aigua i sal, aboqueu-hi tots els ingredients a la vegada a foc lent. Espereu uns quants anys que faci xup-xup, i tot seguit, aneu-ho remenant i escumant de tant en tant. Sabreu el punt exacte de cocció quan l'olla faci un pet com una glà...

Suggerència:

Podeu afegir-hi cigrons, unes fulles de col, un nap, pastanagues, un os de pernil o botifarra negra, al gust... i serà realment deliciós!

...avui faig un viatge en el temps, i marxo cap a Besalú Medieval!

Fins... després?!

...8 pel 9

La segona cançó de Sopa que us recomano des d'aquí s'anomena Tu i jo i la circumstància, és de l'àlbum Somnis de carrer, i la vaig descobrir de casualitat...

Comença així:
Junts hem fet teatre rosa, la meva història i els teus ulls,
l'escena és massa confusa i el culpable no és segur.
Encara que ens prometin regnes no ens rendirem al gran pastel,
ja no es venen més medalles i en aquesta illa esteim tots sols...
Tu, jo i la circumstància, fent l'amor sota el llit.
tu, jo i la circumstància, víctimes de la nit.

Me l'he fet meva a base de cantar-la i cantar-la i pensar en la meva obra de teatre rosa particular que respon a aquesta lletra, ni feta a mida; de fet érem ell i jo i la circumstància, que sempre ens perseguia, com un fantasma omnipresent. Però aleshores em semblava tan bonic i tan ingenu estimar-nos d'amagat!