Aquesta tarda m'ha passat una cosa d'aquelles que et deixa un somriure estampat a la cara. Resulta que he hagut d'anar al centre de recursos a buscar unes pelis per l'escola. Eren les 4 de la tarda, i l'institut era ben buit. La porta era tancada i hi havia un cartellet que deia: truqueu al timbre.
Piiipiiipiiiiii...
I ha aparegut una mà que m'obria la porta. La mà seguia en un braç, en un cos, una cara, uns cabells, un somriure... tot ben familiar. Era el meu professor de geografia de l'institut!!! Ai, carai, feia 10 anys que no el veia!!! Mare meva, quins nervis... he de confessar que era el meu "amor platònic" aleshores... m'encantava quan es passava hores parlant dels seus viatges per amèrica del sud, quan ens explicava coses de chiapas, de mèxic. De les semblances entre els indígenes de chiapas i els pagesos remences catalans... M'encantava com es gratava l'esquena, i tothom se'n fotia de mi quan li deia obertament que volia que se m'endués a un dels seus viatges...
Aleshores jo tenia 16 anys, i ell em mirava amb cara de: nena, t'has trastocat o què?!
Total, que m'ha obert la porta, i li he tornat el somriure. Li he explicat què venia a buscar i de cop, m'ha dit: ostres, Noemí, que en feia de temps que no ens vèiem, eh! què és de la teva vida, ara? no fotis que ets professora...?
Li he explicat els meus periples des que vaig marxar de l'institut, i m'ha contestat que mai havia dubtat del meu esperit lliure i aventurer... ja veieu per què m'agradava tant aquest home!
No deia mai de sorprendre'm el prisma que utilitzem per mirar el món quan som adolescents. Ho trobo interessantíssim, i tinc molt present, encara, les sensacions al màxim, els sentiments a flor de pell, sempre...
De vegades em fa por encarcarar-me, encatronar-me. Fer-me gran i oblidar-me de tot allò...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada