El món és un terreny hostil, ple de paranys i perills. La integritat mental no dura gaire en un entorn així, malgrat els esforços que facis per mantenir-te a flot, que ja no menciono la cresta de l’onada, no, tan sols em refereixo al fet de sobreviure. Per molt que t’hi escarrassis, per molt que mosseguis la vida i t’hi aferris amb ungles i dents, sempre fas curt, mai no és prou.
Fa setmanes, una professora de la universitat ens va dir que al municipi de Salt, el govern espanyol havia concedit una subvenció força suculenta per intentar posar remei al caos de convivència que tenen format al poble, en forma de classes d’alfabetització i de català. Doncs bé, ens ho deia perquè com que estem estudiant per ser professores de català com a llengua estrangera, és més que obvi que som el perfil idíl·lic per al lloc.
Jo m’hi vaig anar a apuntar amb tota la il·lusió del món, pensant que per fi podria optar a una feina que em motiva de veritat –més enllà d’ensenyar el verb to be a una colla d’adolescents descerebrats-, i vaig anar cap a Salt amb, d’una banda, tota la carretada de títols acumulats amb suors i patiments al llarg dels anys: la llicenciatura, el CAP, el D de català, el màster en curs, i fins i tot, el títol de monitora, per si de cas; i els vuit anys d’experiència en el món de la docència lingüística, de l’altra.
Fa pocs dies, al tauler d’anuncis virtual de l’ajuntament van penjar-hi els resultats de la primera criba, ja saps, allò tan enormement odiós de l’apte-no apte. Doncs bé, jo sóc no apte.
Els motius: no compleixo els requisits legals de titulació que ATENCIÓ són:
- ser diplomat en educació social
- ser diplomat en treball social
- tenir finalitzat el primer cicle de filologia catalana o similars.
Val, d’acord, tenen tota la raó del món. No sóc educadora social, no sóc treballadora social, i no sóc filòloga catalana.
La meva creu en aquest cas ha sigut ser llincenciada en traducció i interpretació, tenir el mateix nivell de llengua que els llicenciats en filologia catalana, estar capacitada per ensenyar català als instituts i estar estudiant un màster per ensenyar català a estrangers.
I ara, no puc evitar preguntar-me:
…és que potser un educacor social (amb tots els respectes) és més vàlid que jo per ensenyar català?
…és que potser un treballador social (amb tots els respectes) és més vàlid que jo per ensenyar català?
…és que potser una persona que hagi acabat el primer cicle de filologia catalana (amb tots els respectes) és més vàlida que jo per ensenyar català?
…és que ni tan sols em mereixo l’oportunitat que em puguin fer una entrevista de feina?
Mira, jo… jo ho he intentat. I a partir d‘aquí, i veient com em van les coses últimament, només puc arribar a dues conclusions: o bé m’han fotut un mal d’ull, o bé el món s’ha acabat de tornar boig del tot.
