Una milionèsima de segon

Què es pot tenir en una milionèsima de segon?En una milionèsima de segon es pot tenir un record. Es pot tenir un record trist. Es pot tenir una revelació: mentre submergeixes la vista sota del mar, de cop i volta t'adones que el que t'ha dut fins aquí ha sigut una vida de fracàs.

Què no es pot tenir en una milionèsima de segon?

En una milionèsima de segon no hi ha temps de tenir por. Quan sents aquell misteriós soroll xuclador, no tens temps ni d'aixecar el cap. El cos és sotragat com si fos a l'interior d'unes cataractes. T'esveres. Però, quan l'horror comença a guanyar espais, el silenci. Llavors no reacciones. T'aclapara una foscor líquida. Vols nedar, no pots. Els teus braços topen amb unes parets estomacals, còncaves i sòlides, més dures que l'acer. Escoltes, i a través del vestit de dona-granota, a través de la densitat de l'aigua, t'arriba una mena de batec monòton i continuat, com el d'un cor gegant. "Sóc a dins d'un monstre!" i et ve una esgarrifança. Però és una esgarrifança pletòrica perquè aquesta noieta que no és ningú resulta que almenys ha estat engolida per una balena, fet extraordinari.

Qui et pot negar la fama, ara?!

Què et pot passar en una milionèsima de segon? Moltes coses. En una milionèsima de segon pots descobrir que t'has enamorat. En una milionèsima de segon pot concloure un eclipsi que ha durat mil anys, o pot començar un diluvi que inundarà el món. Pot ser concebut un nen, un déu, un nen déu. En una milionèsima de segon pots descobrir una veritat suprema: que per creure't una gran dona només has de creure't una gran dona.

Però en aquell moment, mentre vius la plenitud d'una llibertat d'esperit impossible, sents uns inesperats sorolls mecànics, més o menys com si s'obrís la porta d'un garatge. I, de sobte, sense més protocols, el cos inicia una caiguda lliure.

Què es pot tenir en una milionèsima de segon? Es pot tenir una visió. Et veus a tu mateixa caient, caient, caient. Envoltada d'una immensa bombolla d'aigua. I sota teu, allà baix, pots veure l'espantosa imatge d'un bosc en flames, un foc infernal al qual la força de la gravetat t'apropa inexorablement. I damunt teu, allà dalt, perdent-se entre els núvols, pots veure la imponent figura de l'hidroavió antiincendis, que se sent infinitament lleuger després d'alliberar la cinquantena de tones d'aigua que ha robat al mar.

Què és pot pensar i repensar en una milionèsima de segon? Tota una vida, sobretot quan aquesta milionèsima de segon és l'última d'una existència. I mentre caus sobre el foc forestal, ridículament vestida de dona-granota conclous que la distància entre el cel i l'infern és ínfima i feta de fum.

(...dels Tretze Tristos Tràngols, de l'Albert Sànchez-Piñol)