2008, farewell...

Em despedeixo del 2008 amb el blau i el verd d'euskal herria als ulls.
No tinc ganes de fer repassades d'any, ni resums, ni res d'això. Duc un somriure als ulls i la màgia d'aquesta terra enredada als cabells.
Que tinguem sort...
...que tinguem una ment diàfana per poder seguir trepitjant, caminant, recorrent camins amunt i avall pel 2009 amb força i il·lusió!

Dóna'm rock n'roll

Aquesta tarda he fet un descans entre tiberi i tiberi, cava, vinatxo i moscatell... i m'he dit que em convenia una estona de calma al sofà. Amb els pensaments enlluernats per la dolçor (d'ell i del torró), he tingut la magnífica idea de posar un dvd de sopa de cabra que em van regalar amb un enderrock fa la tira de temps i uf! no podia deixar de cantar i de sentir totes aquelles cançons que més que simples melodies, eren el meu manual d'adolescent! Reviure els mil concerts de sopa de cabra en què embogia amb els moviments sexis d'en quintana dalt l'escenari, o aquella nit de festa major en què em va dedicar la cançó de "mai trobaràs el teu príncep blau"! Quanta raó que tenies, quintana!

És que els princeps blaus no existeixen. De gripaus, en canvi, a patades...

Bé, primer aquesta. Després, "quan et mooouuss tot el fàcil... quan tu vols, que m'escalfi... quan et mooous, crido al cel com un gos... el dimoni que et remena em fa perdre el controool!". Diumenge a la tarda cap a bilbo... 5 dies perduts per allà, fent i desfent. Sobre, sota, al llit o drets, o millor anem a algun lloc on potser algú ens pugui veure! Potser estàs roent però no t'atreveixes, no importa l'hora que és, vine'm a veure! Uouououoooo...!

Feliç com un anís (2)

Ahir a la tarda vam comprar els bitllets per bilbao!!! 5 dies per desconnectar per allà dalt...!!!!

Malgrat les adversitats, sempre s'ha de ser capaç d'arrencar un somriure a la vida. Les males cares, el pessimisme, les absurditats vitals... blablabla... no té cap mena de sentit viure amb l'amargor a dins. Tot és més senzill si t'ho agafes pel cantó ple de l'ampolla... Al cap i a la fi, de vida només en vivim una.. doncs vivim-la bé, no?!

I ja us dic que no es tracta pas de desitjar una vida sense problemes ni entrebancs, que d'això n'hi ha per donar i per vendre. Però sí que potser hem de procurar gaudir de les coses simples i planeres, ser feliços amb el què tenim... i sobretot, plantar cara a les adversitats!

I si de tant en tant et pots donar un petit plaer com aquesta escapada, doncs... què més es pot demanar?!

(ejem... banyera hidromassatge... jajaja!)

fa mig any...

...fa mig any era a l'alguer... Mira quin sol, quina llum... pantalons curts, calor, cafès amb gel, pell torradeta, banys a la platja...
I ara, en canvi. Fred. Fred, fred.
Només putu fred!!!
Ara fa mig any tot era tan diferent! el verd m'envoltava arreu; ara els arbres van despullats, el terra és marró, el cel és fosc, negre.
ARGH!

...4 dies i gas!

Amb la punteta dels dits ja puc palpar les vacances de nadal!!! ens queden 4 dies, 4, només 4!!!

I malgrat tot, la vida dóna voltes i voltes com un loops interminable, com un viatge de muntanya russa infinit! Et fas plantejaments a curt termini que ves per on, canvien cada 2 x 3, has d'anar fent i desfent intencions constantment. Però aquest cop no em queixo pas. Gens ni mica. Estic... aix... com entre cotons de sucre. Sí, sí, cagant mel i somiant truites tot el sant dia. I tan feliç!

Encara no sé què faré, ni cap on aniré, ni res de res, el futur és igual d'incert, però la bona companyia s'agraeix. La confiança, el bon rollo, la sinceritat, la tendresa, els riures. Tan inesperat i tan agradable!

Mala pata

Resulta que sembla que la història s'entesti en posar-me pals a les rodes. Ahir a la tarda, després de dinar, era a l'habitació amb uns quants exàmens (els últims!!!!!!) per corregir davant dels nassos, però abans de posar-m'hi, vaig estar mirant detalls de l'euskal-escapada nadalenca. Em fa moltíssima... i quan dic moltíssima vull dir una enorme il·lusió marxar aquestsa setmana per nadal...

Total, que era a l'habitació escoltant la ràdio, mirant un googlemap de la zona del nervión, el guggenheim i tot això, i de cop sento: PATAM!

Una escala que es mou, l'olla que cau a terra, i un cop sec, com de sac de patates que cau a terra. Cap crit.

Vaig pensar que potser havia caigut això, l'olla, a terra. Però i el soroll de l'escala?? Merda!!! surto corrents cap a la cuina i em trobo la meva mare estesa a terra. Havia caigut ella, no l'olla.

Òstiaputa...

Estava conscient, es quexava de l'esquena, merda... No es podia moure de terra. Fa 4 anys va caure i es va aixafar 2 vèrtebres, així que ja sabia per on podia anar la història. A poc a poc la vaig ajudar, sense forçar-la, creuant els dits perquè només fos el cop, perquè no s'hagués trencat cap pròtesi dels genolls, perquè l'esquena no hagués rebut més, perquè el braç també fos a lloc...

Em va dir que s'havia enfilat a l'escala i al marbre per netejar els rajols de més amunt de la paret. Se li'n va l'olla, gent!!! em vaig cabrejar moltíssim!!! joder!!! va perdre l'equilibri i va caure com un plom...

Ella no ho volia, però la vam dur a l'hospital, i apa: una vèrtebra aixafada. Joder, quina merda...!!! Ara s'hi haurà d'estar uns quants dies immòbil fins que li facin el corsé, i després haurà de dur la cuiraça uns 6 mesos.

I no us imagineu pas quina super putada suposa això... primer de tot, per ella. Perquè està trencada per tot arreu, i perquè sempre més se ressentirà d'això. Perquè el meu pare torna a tenir el peu fatal, i el pobre home ja no està per trotes d'hospitals ni coses així. Perquè jo vaig de putu cul i no tinc temps de treballar, de cuidar-ne un i l'altra, de fer la feina de casa, de viure jo...

Quina merda!!!!!

...avui havia d'anar a sopar i a veure el barça, havíem de pillar els bitllets per bilbao. Tinc projectes nous... necessito temps per mi i amb tot plegat, no puc! Quin desastre!!!!

Hauré de fer una sentada amb mi mateixa, agafar el toro per les banyes i tornar-me a posar les piles. El que passa és que em fa mandra estirar del carro altre cop, osti, tu, jo voldria viure tranquila amb els meus problemes, somnis, anhels...

Ara mateix tinc una PILA de coses per fer avui tan immensa que no sé ni per on començar, i m'he dit: doncs mira, fes un escrit al bolc, i buida el pap... Bé, em queden 10 hores per les nou del vespre i ha de quedar tot tot fet i a punt. No perdo més temps, sincronitzem rellotges...

Tres, dos, un...

Som-hi!

Trucar al timbre

Aquesta tarda m'ha passat una cosa d'aquelles que et deixa un somriure estampat a la cara. Resulta que he hagut d'anar al centre de recursos a buscar unes pelis per l'escola. Eren les 4 de la tarda, i l'institut era ben buit. La porta era tancada i hi havia un cartellet que deia: truqueu al timbre.

Piiipiiipiiiiii...

I ha aparegut una mà que m'obria la porta. La mà seguia en un braç, en un cos, una cara, uns cabells, un somriure... tot ben familiar. Era el meu professor de geografia de l'institut!!! Ai, carai, feia 10 anys que no el veia!!! Mare meva, quins nervis... he de confessar que era el meu "amor platònic" aleshores... m'encantava quan es passava hores parlant dels seus viatges per amèrica del sud, quan ens explicava coses de chiapas, de mèxic. De les semblances entre els indígenes de chiapas i els pagesos remences catalans... M'encantava com es gratava l'esquena, i tothom se'n fotia de mi quan li deia obertament que volia que se m'endués a un dels seus viatges...

Aleshores jo tenia 16 anys, i ell em mirava amb cara de: nena, t'has trastocat o què?!

Total, que m'ha obert la porta, i li he tornat el somriure. Li he explicat què venia a buscar i de cop, m'ha dit: ostres, Noemí, que en feia de temps que no ens vèiem, eh! què és de la teva vida, ara? no fotis que ets professora...?

Li he explicat els meus periples des que vaig marxar de l'institut, i m'ha contestat que mai havia dubtat del meu esperit lliure i aventurer... ja veieu per què m'agradava tant aquest home!

No deia mai de sorprendre'm el prisma que utilitzem per mirar el món quan som adolescents. Ho trobo interessantíssim, i tinc molt present, encara, les sensacions al màxim, els sentiments a flor de pell, sempre...

De vegades em fa por encarcarar-me, encatronar-me. Fer-me gran i oblidar-me de tot allò...

Banana Pancakes

Can't you see that it's just raining?
there's no need to go outside...

But baby you hardly even notice
when I try to show you this
song it's meant to keep you
from doing what you're supposed to
like waking up too early,
maybe we could sleep in
I'll make you banana pancakes
pretend like it's the weekend now
We can pretend it all the time...

Can't you see that it's just raining?
there's no need to go outside...

Simplicitats

Mal moment he escollit em sembla per explicar que estic feliç com un anís!

Les complicacions a la feina, un dia de merda ple de situacions absurdes que m'he trobat jo soleta perquè sí, perquè de vegades m'emmerdo i encara no sé com em deixo prendre el pèl d'aquesta manera...

Mal moment deia, doncs per plasmar aquí com m'agraden les coses simples i planeres, fàcils... que fàcil que ho he trobat tot plegat, m'encanta! Espero poder gaudir-ne durant temps, de veritat. Mai se sap, el temps... aix, el temps...

Mal moment per recrear-me en coses tan boniques, sí, sí. El mal d'ovaris és fastigós, llevar-se a les 6:30 és una merda, tenir un dia interminable i que puc preveure (sense bola de vide) que serà d'aquells de putu-cul és pitjor encara.

Demà doncs, o potser el passat, ja escriuré i m'endinsaré altre cop en aquest univers nou on acabo de treure el cap. Penso que de vegades ens agafa la dèria de voler-ho veure tot pel cantó negatiu, des del punt de vista més lleig, més avorrit, més gris. I si ho penses, te n'adones que si t'agafes les coses des d'un punt de vista obert a descobrir i a gaudir... acabes descobrint la bellesa de la simplicitat, de les petites coses, dels detalls. Acabes apreciant unes paraules, un somriure, una carícia... Aprèns que un simple cafè pot voler dir molt, un vermut que s'allarga, una estona de sofà. Penses, hi reflexiones, i veus que joder, ha de ser això, perquè ser exigent no vol dir haver de veure lletjor a tot arreu, ni buscar la "perfecció 100%" , perquè no existeix. Perquè som com som gràcies a totes les petites coses que fem i que diem... no serveix de res muntar-se la grandíssima paranoia teatral per crear-se una SuperCareta... això no et duu enlloc excepte a la superficialitat, a la fredor, al despreci de l'altre perquè no és tot allò que tu somies...

Però és que potser, si t'ho mires més d'aprop, veuràs que les persones cominiquem moltíssim amb actes simples i banals.

El què passa és que ens acabem encorsetant per por a la reacció de l'altre. Si faig això... si faig allò... si no ho faig...

Oh, merda, merda... quan es comença així... tururut violes! És millor sempre ser un mateix, com a mínim, si no surt bé, doncs te'n pots anar ben content d'haver-te mostrat tal qual, sense trampa ni paranys.

I de veritat que s'agraeix infinitament la normalitat i la tendresa sense pors del ridícul, sense caretes, sense tibantors, sense complexes ni paranoies. Simplement això.

It ain't over till it's over

Avui us vull cantar una cançó, eheeemm... diu així:

Let's wander slowly thorugh the fields
slowly slowly through the fields
I touch the leaves that touch the sky
just you and I
through fields of joy...
All trouble slowly fades away,
slowly slowly fades away...
I hold your hand inside my hand
across the land through fields of joy
The sound of music that we hear
the blend of colors in the air
all cities, mountains disappear from view
all truth and beauty near to me and you
with you through the fileds...
with you through the fields of joy!

(aix, aquesta no és la del títol de l'escrit d'avui, ja ho sé...! He dit tantes vegades de passar pàgina... fins que et decideixes, gires full però... t'ho repenses. Tanques el llibre i el llences al foc. I n'agafes un de nou. I a somriure altre cop, que ja ha de ser això!)

Reflexions de boli vermell

Estic altre cop davant el tràngol inacabable de les correccions. Avui ja fa un bon grapat d'hores que m'hi dedica, i sembla que la pila infinita creixi en comptes d'anar minvant. Ja no sé si és realitat o miratge, crec que els ulls em comencen a jugar males passades...

Ara fa una estona en què m'estic trobant amb desastre rere desastre... i això em planteja força preguntes:

Com és que la cosa va tan malament?

Qui és el responsable d'un fracàs així? l'individu-alumne? l'individu-professor?

Com puc arreglar aquest merder?

Quina estratègia puc seguir per fer-los comprendre que el treball diari és important, que estar atents a classe és important?

Cal que m'hi trenqui tant les banyes?, o simplement passo i mira, tu ,al capdavall, les carbasses van per a ells...??

Buuuf... el resultat és una empanada mental considerable (i espera't, que quan acabi aquests ve batxillerat, jujuju quina por!), unes ganes boges d'acabar i llençar el boli vermell ben lluny, ganes que arribi dissabte per marxar amb els truc, ganes que arribi diumenge per encetar una vetllada prometedora amb un bon sopar...

Eps! Atura't, maca, que encara et queden 3 dies pel cap de setmana... toca pencar i de valent!

Som-hi, doncs... on he deixat el boli vermell??

Sol solet, vine'm a veure!

Bufa! renoi! osti tuuu!!! quin fred que fa aquests dies!!! estic congelada... ahir vaig passar tant fred que si m'haguessis punxat, n'hagués sortit granizat, nano!!!

No m'agrada gens anar tot el dia amb mil capes de roba, mitjons gruixuts, abric, bufanda... no em puc ni moure! I el que porto pitjor és el fet d'anar encongida pel carrer, m'acaba fent mal l'esquena, de veritat! I el cap, uf!

A més, ha tornat el color blanc-com-la-llet a la pell, no queda ni rastre de la cara de cirera de l'estiu, estic així amb cara pansida, ulleres marcades (i més en dilluns...).
Però els ànims els tinc ben amunt! malgrat els exàmens, la feinada, la casa... estic contenta i tinc ganes de riure, de xerrar, de sortir, d'estimar... només em falta l'escalforeta del sol per estar com a l'estiu!