On és en Pemi???? que algú el trobi, si us plau!! és urgent!!!!
Aquí us en deixo una altra que forma part dels meus Grans Hits, ahir va sonar... ben diferent. Ja sé que és com l'etern dilema: què s'ha de fer quan plega un membre d'un grup que porta 15 o 20 anys de carrera. Doncs bé, en el cas dels Lax n'busto, jo crec que s'haurien d'haver canviat de nom (hi ha els casos -diferents, això sí-, dels Eina, o els Aramateix... però està clar que els Lax n'busto no són el mateix sense en pemi... el paio és un crack, i no vull dir pas que no m'agradi el d'ara, canta molt bé, però no són 'ells'. És com parlar de Brams sense en Titot, o Sopa de Cabra sense en Gerard Quintana, o KOP sense en Juanra... En fi... aquesta em va fer pensar en el que s'ha volatilitzat. Avui, per a ell, la cançó i la ressaca de muscat! XP
Vespre pre-barrakes (demà és sant narcís, i avui fem festa grossa!!!), tot i que avui sonaran allà baix, lluny, els 'nous' lax n'busto, a mi m'ha sortit la vena peluda que duc dins. Aquesta tarda he anat a comprar una ampolleta de muscat (que ja és ben fresqueta per d'aquí una estona) al moriscot, i quan he arribat a casa, he fet el sopar al compàs dels riff dels black sabbath, i he seguit amb els led zeppelin, els scorpions i ara mateix, els whitesnake. Perquè ja sé que de vegades em repeteixo més que l'all, avui us en deixo una que m'agrada molt dels whitesnake, espero que us faci moure com a mi!
... i aprofito per fer una pregunta a tothom en general: quants calers creieu que destinava un heavy dels anys 80 a l'espuma i la laca necessàries per aconseguir aquelles melenes monumentals i estupendes?!
Here I go again on my own, going down the only road I've ever known!
IEEEEEAAAHHH!!! ja hi som, de ple! Ahir vam inaugurar les barrakes d'enguany amb un sopar d'aniversari al pis, va ser una passada!!! vam muntar fins i tot una pista de ball al menjador, juasjuas! Després vam anar a veure en Miquel del Roig, que actuava dins el marc de les fires populars, i bé... què us he de dir que no pogueu suposar! Ens vam encegar com uns autèntics berros!!! Quan en Miquel va haver acabat ( més de 2h tocant, l'home), vam fer via la copa. Un munt de gent, com cada any, vam anar buscant una barraca on s'hi estigués bé, ja que aquest any ni El Forn, ni la CUP, ni Maulets tenen barraca. Al final, ens vam decidir pel binomi 'diables de l'onyar/la màquia', i va ser tot un encert. I és que em va sorprendre d'allò més que en el moment àlgid de la nit sonés allò de soy un veterano de la kale borroka, dáme mi pensión o te parto la boca!! i tot un seguit de grans èxits punkarres... I va arribar l'hora de recollir-se, molt tard, i com sempre, ben emboirats cap a casa. Aquest matí gairebé em maten del susto les matinades quan han passat per davant del meu finestral amb els tambors martellejant-me el cervell i les gralles crispant-me els nervis. Si hagués tingut una ametralladora, avui era el dia de cometre un assassinat múltiple... Han passat 3 cops amb les matinades a unes escasses 9 del matí... I a les 11 han tornat a passar amb una batukada d'aquelles que una mica més i em rebenten els vidres, uuuufff qui els va parir!!! A més, han fet parada i fonda a la placeta davant del pont de ferro... i una mica més i m'explota el cervell!!! Bé, ara ens fotrem els macarrons de torn, agafarem forces... i aquesta tarda... castellers al mercadal, correfoc pel barri vell i a barraques... els pets i mesclat! Quasi res!
Homenatge avui als Pets, que no n'he sigut mai gaire fan, però que em sembla que han fet una feina molt bona per a la cultura del nostre país, i que de pas, ens han deixat grans hits com aquest. Dissabte tocaran a Girona amb els Mesclat, així que si els voleu veure i teniu ganes de fer de llufa fent tots els coros i tota la pesca, ja ho sabeu!
Estic contenta amb la renovada vida gironina, que està fent que aquesta tardor sigui atípica, per dir-ho d'alguna manera. Despertar-se sentint la pluja com cau damunt el carrer santa clara, obrir la finestra i veure les magnòlies, i de fons, la plaça independència. Ensumar l'olor de cafè torrat quan el cel és net i bufa una miqueta de vent que ve de sant gregori! Sortir a passejar pel call, o veure una posta de sol a les muralles, amb el campanar de sant feliu, imponent, al davant, i el de la catedral al darrere, i el perfil retallat dels arbres de la devesa més enllà. Fer un cafè de luxe al ciutadans, o unes ampolles de turbio al padules, o un te en una terrassa mirant les façanes que acoloreixen l'onyar, o assaborir un sopar japonès al migdia... Ara que les fires de sant narcís ja es perceben en l'ambient, estic encantada de viure aquí altre cop i ja se sap que res és bufar i fer ampolles, però hi estic bé, a girona.
(per cert, el cartell de fires el trobo lleig, lleig...)
...un dilluns que serà igual que el dimarts, i que el dimecres i que el dijous i que el divendres i que el dissabte i que el diumenge... la culpable de mi riuna es l sociedaaaaad!!! hahahah!!!
Aquest concert serà la canya màxima segur. I hi haurà una representant dels nostres... aupa Irena!!!! Pensa una mica en nosaltres, que serem de barrakes per Girona! XD
Ahir va ser un dia molt intens, per diversos motius. Vam fer la sortida del pas i aquest any em vaig acomiadar dels TRUCs i uf, tots ells han entrat de caps, i em va fer una il·lusió tremenda veure'ls amb les camises de diferents colors, segons la branca on estan. Em sento molt orgullosa d'haver-los acompanyat en tot aquest llarg camí que han recorregut, tal com ells mateixos van explicar. Jo també he fet un llarg camí al cau i ahir aquest camí va agafar un nou rumb. Ja no estaré en cap equip de branca, aquest any només estaré a l'equip d'agrupament.
Malgrat les llàgrimes i tota la pila d'emocions viscudes en aquell moment d'anunciar-ho, em sento molt satisfeta. M'enduc una motxilla immmensa plena de somnis i somriures i colors i nits de tenda i jocs i cançons i macarrons pastats! I aquestes coses, ja ho sabeu, queden guardades per sempre més ben endins. M'he pre-jubilat, sóc feliç. I us estimo molt, molt, molt, molt a tots. Petons verds per a tothom, que la sort ens acompanyi en aquesta nova etapa!
Avui dia de notícies del tot surrealistes. Comencem... En primer lloc, m'he llevat a la puta hora per anar a fer pràctiques... van molt bé, ja ho tinc ben a prop, dijous que ve pujo a examen!!!!!!!!!! Després, un cop a casa, llegeixo al vilaweb: la NASA llençarà un coet a la lluna, per veure si aixecant pols troben restes d'aigua. Perdoneu, que faran què??? Per uns moments, m'imagino que la lluna quedarà per sempre esbotzada i que, per tant, serà impossible tornar a veure-la plena i exultant. Ufff... bojos! són bojos!!! Diuen que és pel bé de la ciència i tots aquests arguments que deixen anar els científics i que malhauradament, només ells entenen... però a mi em segueix semblant una bajanada que hagin de fotre-li un coet a la lluna, ves. Com si no hi hagués coses més importants de dinamitar aquí, al planeta, com ara els feixistes, els polítics, les hipoteques i els cabrons que no posen intermitents a les rotondes (per no parlar de la indústria farmacèutica i el negoci de les vacunes, les multinacionals que ofeguen els països pobres i els veïns que criden 'indurain-indurain' a les 2 de la matinada...). El segon impacte en forma de notícia del dia ha sigut aquest: resulta que li han donat el Premi Nobel de la Pau al senyor Obama. Perdó...??!?!?! Sí, sí, ho heu llegit bé; jo m'he ennuegat amb el cafè, però és ben cert. Li han donat el Nobel de la pau a un home (que no dic pas que sigui dolent) que va PROMETRE que tancaria Guantànamo, cosa que no ha fet. Que va PROMETRE que retiraria els soldats d'Irak, cosa que tampoc ha fet encara. I el que és més, la última ha sigut amenaçar amb atacar Iran. Apa: toma Nobel de la Pau, iuju-iujuuuu. Després de tot això, i sense relació aparent, m'ha donat per escoltar els Beatles a tot drap (i d'aquí surt el vídeo que teniu més amunt), i xafardejant-xafardejant pel youtube, he sabut que avui en John Lennon hagués fet 69 anys. Així doncs, el meu impuls beatlemaníac ha de ser conseqüència de la línia directa còsmica amb el senyor Lennon. Visca! Com a mínim, aquests cantaven allò tan bonic de All you need is love... i llavors, en Lennon i la Yoko Ono van cantar allò tan hippi de give peace a chance...proposo des d'aquí, que l'any que ve el Nobel de la Pau sigui per a ell! Que deia que havíem de fer la pau al llit i ens havíem de deixar els créixer els cabells per la pau, també. Pau capil·lar i al llit, què més es pot demanar?! per què no ho provem???
Aquesta tarda, quan ha sonat el telèfon, m'he assegut amb calma a la butaca vermella per parlar. M'he tret les sabates i els mitjons abstreta en la conversa i amb la vista clavada al fons, a la plaça independència. De cop, he vist com les ungles m'havien desaparegut dels peus! no només això, sinó que contemplava bocabadada com els dits s'encongien i desapareixien, deixant pas a una planta pelada que s'anava escurçant a mida que les paraules ressonaven dins el meu cap. Les cames han començat a retrocedir, i després la pelvis, la panxa: tot s'anava transformant en immaterial, en aire! L'estómac, les costelles, el pit; el cor, que tot i bategar amb força, havia deixat de pertànyer a aquest cos meu minvant. El nus a la gola desapareixia a mida que s'esfumava el propi coll. El somriure, les galtes, els ulls (i amb aquests, es perdia el meu món de vista, també). Les celles, els cabells, que no per més llargs han sigut més resistents a la volatilització. I en pocs minuts, l'única cosa que ha quedat de mi ha sigut la buidor, una immensa massa de no-res.
Tots aquests dies de bogeria, amunt i avall en tren i cotxe d'autoescola! ja falta tan poc per l'examen de pràctica que sembla mentida que estigui demanant preus d'assegurança de cotxe... que estigui buscant cotxe, concessionari amunt, concessionari avall. El tren continua jugant-me males passades i em posa tota mena d'entrebancs en forma d'esperes espartanes d'una hora llarguíssima a maçanet-massanes, l'estació enmig del no-res. O bé em planto a l'estació a les 8 del matí i em diuen que hi ha avaria no sé on, i que fins a tres quarts d'onze no se sabrà si hi ha trens... i tampoc hi ha bus fins les onze. Quin conyàs, el transport públic!!! I de mentres, devoro llibres i perdo la noció del temps i les estacions i andanes... i entre les línies em refugio en el record del teu tacte i en el gust de les teves carícies, i em sorprenc mirant per la finestra del tren, mirant enlloc, pensant en com em somrius amb la mirada. I em pregunto sovint per què la història s'allarga tantíssim al llarg dels anys sense que mai hagi pogut passar del tot la teva pàgina... I llavors sempre arribo a la mateixa conclusió: potser el que passa és que només vull estimar-te i encara espero poder-ho fer amb calma, tendresa i llibertat. Que bonic em sembla! Que fantàstic em sembles!
