Telenóticies

Si t'hi fixes, les notícies que ens donen per la tele o als diaris de fa temps que són funestes i nefastes... guerres, devastacions, crisi econòmica, empreses que tanquen, assassinats, accidents de trànsit, huracans, terratrèmols i tsunamis.
N'hi ha per morir-se!

I de mentres vaig malbaratant la vida i les il·lusions, esperant que arribi el nostre moment, veient com els únics que podrien representar la meva veu enfora són 4 peluts-melenuts-hippis-progres-megaguais de pancarta amb els quals tampoc combrego...

Em sembla injust que se'ns hagi exigit tant per poder ser algú i que, un cop compleixes tots els requisits... merda per tu, per mi i per tots. No hi ha enlloc cap mapa amb cap X que assenyali l'anhelada estabilitat laboral, personal i emocional. No la trobo. Però el punyetero rellotge apreta molt, moltíssim, massa... i miro enrere i quan tinc la sensació de recordar coses que em semblen tan recents i van passar fa... 16 anys!!! ai, mare... quina por!
I sembla com si la frustració hagués de formar part de la nostra vida d'una manera normal i quotidiana. I com si ens haguéssim de conformar amb la precarietar gris, mediocre i fastigosa que tot ho inunda.
I jo dic que no, que no em dóna la gana... que encara no he trobat com fer-ho, però que jo no em conformo amb sopars de duro i titulars sobre líbia, els cascos blaus, les retallades de castella-la manxa, les reformes constitucionals fetes a porta tancada, el futur d'en mourinho i l'afinitat dels jugadors de la roja, tot d'informació manipulada que ens serveixen amb càpsules per tenir-nos entretinguts i distrets, allò tan antic del pa i el circ.
Jo vull polítics valents i intel·ligents i honrats i solidaris, que es facin càrrec de la situació i que ens facin tirar endavant... però ja se sap que demanar polítics honestos és com parlar d'intel·ligència militar, és a dir, d'oxímorons, i això no passa de ser més que una bonica figura literària. Fum.

el 9 del 9

Falten 9 dies pel concert dels Sopa, i com que podria dir que m'he fet gran amb les seves cançons, he pensat que podria fer-los una mena d'homenatge fent una tria de 9 de les seves cançons que em porten records especials. Som-hi, doncs!

La primera és Sents, del disc 9... i és com un caramelet de cançó!

Dies que en la nit s'amaguen, dies que no pesen gaire més
Que un vell paper, tardes que s'emporta l'aire
cartes que la sort escampa, sents que el món va fent
Ningú perd l'esperança, no et servirà de res
voldria tornar a casa, però esperaré, potser després
quan em falti el teu alè, quan el cor se'm queixi més
quan hem caigui a sobre el cel, sortiré a buscar-te

Dies que el record s'empassa, dies que la sort escampa
sents que el món va fent

L'estiu estén les ales, t'apropa més als Deus
més tard et sents culpable, per un moment has oblidat
Que la vida és un regal, que hi ha dies que fan mal
que al final no canviaràs, tornaràs a caure
Dies que en la nit s'amaguen...

C'est fini

...o com s'escrigui!
La qüestió és que s'acaba l'estiu...! oh, aquest cop em sembla que no em fa tanta pena com els anys anteriors, per què deu ser? potser perquè necessito treballar per salut econòmica i mental, aïllar aquesta incògnita de què redimonis en serà de la meva pobra vida els propers 10 mesos...
No ha sigut un estiu tan de flors i violes com hagués volgut, no he anat a tot arreu on volia anar, no he viscut tan intensament com pretenia, però, malgrat tot, he desconnectat i he descansat, que falta em feia, vista la pena que fotia al més de juny.
Ara ting ganes de tenir una miqueta de sort demà i que em donin una feina el més aviat possible, perquè necessito treballar!!! Esperaré que soni la flauta, doncs!

Demà és sant Ramon nonat, patró de Sant Ramon city, sant del meu germà Ramon, del meu nebot Ramon i d'en Ramon de Sant Ramon. Fa una mica de riure, no?! per a tots ells, doncs:



Felicitats, Ramones!!! XD

Abans de la tempesta...

...passejant per la platja de Pineda, de cop va arribar el vent anunciat pels senyors del temps, però el que no m'esperava gens ni mica és tot l'espectacle de llum i colors que el va acompanyar. Núvols de tempesta que van créixer del no-res i es van instal·lar amenaçants damunt del mar, el sol que s'amagava enmig d'un cel vermell encès darrere del montnegre, cosa que encara remarcava més el daurat de la sorra. El mar, com un mirall.
I a l'horitzó, sota els núvols negres, un arc de sant martí...!

Festa Major!

Aquesta nit, que de fet era matí, he somiat que vivia en un país llunyà, fent saltironets alegres enmig dels sembrats, talment com si fos en Jumping Jack Flash!
No sé si l'emoció, la festa arran de platja, els retrobaments (o els glops de mar d'ahir al vespre) han sigut els causants del mal de cap del despertar... en fi... seguirem una nit més.

Com m'agrada el rock n'roll!!!

I was born in a cross-fire hurricane
And I howled at my ma in the driving rain,
But it's all right now, in fact, it's a gas!
But it's all right. I'm jumpin jack flash,
Its a gas! gas! gas!

If you start me up
If you start me up I'll never stop
If you start me up
If you start me up I'll never stop
I've been running hot
You got me ticking gonna blow my top
If you start me up
If you start me up I'll never stop

You make a grown man cry
Spread out the oil, the gasoline
I walk smooth, ride in a mean, mean machine
Start it up!

Escolta i contagia't de l'start me up dels stones, una verdadera joia del rock!!!

De taverna

Que treguin els televisors dels bars!
Fora també les escurabutxaques!
Que a les fondes serveixin els dinars,
altre cop, tothom junt i en taules llargues.

Que hi hagi bótes, que hi hagi porrons,
que hi hagi tots els vins d’aquesta terra
i d’estrangers també, per beure món,
que sigui el celler l’atlas del beverre.

Que torni el vi a les tavernes,
que torni el vi al nostre got,
que el vi fa sang
i néixer el cant
i et farà cert que tot es pot.

Doncs bé, avui ens veiem a la inauguració de la Taverna de Cal Renok, a Besalú.
Tururú!

Sol i mar

I mentre la vista acompanya el ball rítmic de les onades, torno a sentir que ho donaria tot per gaudir de la teva presència, tan brillant i impressionant! I que podria creuar el mar sencer per trobar un lloc preciós i remot, des d’on es pogués contemplar el cel, el sol i el mar, i viure en un castell de sorra...

I compartir casa amb un cargol… i amb les teves bones idees!

(gràcies a LaKaste per la seva música lleugera, ja tinc ganes de tornar-la a sentir!)

Estrelles, estrelletes i estrellats

Vaig anar a la Garrotxa buscant foscor i pluja d'estels.
Però com que la realitat sempre supera la ficció i les espectatives, d'estrelles no en vam veure cap, però sí que ens les vam beure totes... i per clausurar la nit, un estrellat!
Ambulàncies, declaració als mossos... i la nit s'ha tornat dia, i sempre m'acabo fent la mateixa pregunta: per què tot el que es viu per allà dalt és tan surrealista?!

Paradise City, o la història de la dona barbuda

No és el primer cop que m'ho sentiu dir, segurament, però davant l'evidència, ho he de tornar a confessar: els moviments salvatges de l'Axl dins d'aquests elàstics negres em perden!!!

Aquesta cançó és una de les que més m'agraden (totes) del primer àlbum dels Guns n'Roses, l'Appetite for Destruction. Us recomano enèrgicament que el redescobriu, és una dosi de rock n'roll i de guitarres i de crits estridents genial. Fa gairebé 20 anys que tinc aquest disc... i amb això, acabo de caure en dues coses: 1a, em faig gran!!! i 2a, sóc una autèntica fan d'aquests tios, els hi perdono tot-tot-tot.
Ara que és època de retrons tronats (els Pink Floyd, els Police, els Sopa de Cabra, etc. etc.), em pregunto si aquests podrien deixar de banda les seves diferències i fer un sol concert junts... s'omplirien les butxaques per la vida i farien feliços a tots els fans incorregibles que, com jo, estaríem disposats a anar fins a l'altra punta del món (d'aquest o de l'altre) per veure'ls tocar. Perquè, val a dir-ho, la primera i única vegada que els Guns van passar per Barcelona era l'any '93, i amb 13 anyets, els meus pares no m'hi van deixar anar, i els meus germans -insolidaris!!!- no m'hi van voler acompanyar. I mira que jo estava disposada a trencar la guardiola i gastar-me tota la pasta en dues entrades i la gasolina de la furgo, però no, em va dir: ja tornaran i hi podràs anar tu amb els colegues... i ja ho veieu! 18 anys esperant, i a aquest pas, em sortirà barba!

Take me down to the paradise city where the grass is green and the girls are pretty... oh won't you take me down...!

Mala llet (II)

Ja m'has sentit a dir més de mil cops que Pineda cada vegada m'agrada menys. Avui torno a estar de mal humor, i a sobre, aquest poble em deprimeix enormement. La gent que va pel carrer... no els conec, ni els entenc, ni comparteixo res amb ells. Quin fàstic!
És fotut sentir-se estranger en el propi poble... i el més fotut és no sentir-se d'enlloc. Entén-me, de cap país. Vull dir que tant me faria viure aquí com allà, com a Oslo, Shangai o Canberra.
El món és molt gran i hi ha moments com aquest en què crec que ja hauria de tenir la motxilla a punt i els peus sortint per la porta!

Mai m'ha agradat jugar a metges i infermeres, no suporto les agulles, ni les bates blanques, ni l'olor de l'aire esterilitzat dels hospitals. M'entristeixo només de posar-hi un peu, i encara més quan penso en la cara que feia el meu pare aquest matí tot ple de cables i mascaretes d'oxigen i termòmetres i màquines d'electros, i no sé quants trastos més.
No m'agrada!

Mala llet

Avui m'he llevat amb el peu esquerre.

Des que he obert un ull que estic de mala llet, encara no havia posat un peu a terra i ja cascava ràbies com una condemnada. He anat a fer paperassa al banc, i m'he estat més de tres quarts d'hora esperant per un putu paper, que a més, em volien fer pagar. Sí home, i què més... a part de les comissions, de cobrar-te per fer transferències i traspassos de la teva pròpia pasta, a sobre em volen cobrar per imprimir un paperet?! ni parlar-me.
Després, m'han clavat 1,44 eurets per fer 3 fotocòpies en blanc i negre... cosa que em sembla un atracament en tota regla.
I a continuació, a veure els il·lusitríssims "treballadors" de l'Inem. Mare meva, un altre cop empantanegada fent cua perquè em donguin un numeret per haver-hi de tornar demà. I espera't...
Tot seguit he anat a fer un cafè, perquè he pensat que potser la mala llet és perquè de bon matí no m'havia près la dosi de cafeïna diaria, i mentre estava a la terrasseta veient el mar he agafat un diari. Me cagum l'òstia! Les portades apocal·líptiques dels diaris m'han fet tornar a pujar el nivell de cabreig en qüestió de segons, collons, no es pot estar tranquil o què en aquesta vida?!

Buf

Reflexionant, he arribat a la conclusió que cal trobar una solució per tot aquest merder.
La primera solució hipotètica seria lligar-se un pedral al coll i llençar-se al mar, i adéu-siau. Però joder, em sembla que encara tinc coses pendents per fer en aquesta vida!
La segona, seria agafar benzina i llumins i venjar-me de tots els fills de puta que ens rodegen i que ens han fet arribar a aquesta situació de desesperació tan macabre. Però em sembla que no hi ha prou benzina al món per poder fer justícia amb tots els especuladors cabrons, o sigui que també desestimo aquesta idea.
La tercera, agafar el primer avió que passi i després un altre, un altre, un altre, un altre, un altre, i així fins arribar a perdre-ho tot de vista... però només de pensar-hi ja em ve certa nostàlgia, i crec que de seguida trobaria a faltar el pà amb tomàquet sucat amb oli de l'empordà...
La quarta, agafar la manta i marxar a cuidar cabres, i fer formatges i llevar-me amb la fresca de bon matí i veure el verd que s'il·lumina amb els primers rajos de sol! I sentir els ocellets i les fulles dels arbres com es bressolen amb el vent! I recordar que allà baix, lluny en la memòria, hi va haver un temps en què em sentia infeliç, només procurant treballar per pagar, treballar per cotitzar, treballar per omplir les hores mortes dels dies morts, grisos, avorrits, buits.

********

Un acudit, per acabar:

Món divertit

I tant! i qui ho dubti és que no té sentit de l'humor!

Fa alguns dies vaig llegir una columneta d'el punt i l'avui que em va agradar perquè donava una opinió molt clara: l'economia mundial s'ha tornat boja!
En primer lloc, la unió monetària europea, que sembla més aviat un grup de polítics i banquers histèrics que perden els nervis davant de qualsevol moviment dels grans grups especuladors mundials. I llavors fa una menció especial pels països guais del primer món que patrocinaven les ONGs per salvar de la misèria els països pobrets del tercer món, i com en pocs anys, són els països com la Xina, l'Índia, Brasil o Mèxic els que compren deute de països rics i lideren els índexs de creixement mundial.
Tot seguit, analitza l'estat de quasi-bancarrota dels EUA, i el gran contrasentit que esdevé quan resulta que hi ha individus amb noms i cognoms que tenen la guardiola més farcida de cash que les arques estatals...

Sí, a mi també m'agradaria que algú m'ho expliqués, perquè ja no sé quina filosofia de vida he de seguir per poder sobreviure... tot plegat em sembla tan buit, superficial i desesperant que m'agafen ganes de fotre el camp i buscar un lloc on poder viure lliure i amb un somriure, com deien aquells. El món actual en què visc em deprimeix enormement, perquè ja saps que no sóc una persona que hagi donat mai gaire importància als calers, però clar, som esclaus de l'euro i els necessitem per viure, per viatjar, per pagar el pis, la llum, el menjar, la roba, l'aigua, el telèfon, l'internet, el cotxe... I si no disposes de cash, doncs et quedes a casa, game over.

Però per si això fos poc, crec que la crisi econòmica forma part d'una altra crisi més profunda: una crisi total i absoluta de la persona, de valors... hem perdut el nord, i no sé què s'ha de fer per recuperar-lo. És complicat trobar persones que et valorin com a persona, que no et quantifiquin per les coses que acumules o que ostentes. Es fa extremadament difícil trobar una persona que valori les habilitats personals i humanes dels altres, trobar un amic que gaudeixi de la sinceritat, de l'alegria de viure el moment, que no es vegi aclaparat pel pes d'un futur incert. És gairebé impossible trobar un amant que gaudeixi estimant amb tu, sense la necessitat d'estar tot el sant dia compadint-se del seu propi melic.
El món em sembla un lloc solitari, hostil i profundament egoïsta, i a mo no m'agrada.

La meva ànima voldria enlairar-se
però jo no la deixo sortir,
és com si jo volgués allunyar-me
de mi...

però quan l'àngel o la musa m'inspiren
sóc guspira, estel, carícia
...per fi!

Alcalde Punk

Si aneu a Lituània, molt de compte on aparqueu el cotxe, perquè us el podeu trobar convertit en un munt de ferralla...!!! Quin tio més animal!!!

Sola*

A partir d’avui viure sola, sense ningú, no necessito la gent…

Però llavors… paella per a dos, tapes per a dos, fideuà per a dos, habitacions dobles amb encant…

Sola… sola… sola… parlant amb l’horitzó llunyà i buit. Sola… escoltant el xiulet del vent mentre m’acosto al far fins que sense voler caic per un forat que em transporta a les profunditats del mar.

Sola… sola… sola… agafo un i mil avions i contemplo arreu la felicitat que envolta la gent que camina agafant la mà a algú altre, mentre jo passejo amb les mans a les butxaques i els meus pensaments es queden tancats a dintre meu.

I tu no hi ets, i tot és meu, massa meu, però no em queden forces per seguir plorant per tu, i no sóc capaç de deixar-te enrere perquè els fracassos em costen d’assumir. I em tornen les ganes de fugir, fugir, fugir ben lluny, a allà on ni jo mateixa pugui trobar-me. I la pitjor desesperació apareix quan constato que ni fugint sóc capaç de deixar-te enrere, que et duc arrapat a la pell i que sense saber com, ni entendre el per què, te m’has esmunyit de les mans com si fossis sorra fina. I em sento paralitzada, morta per dins, la gola em fa mal de cridar-te al buit, sense que ningú respongui. I em couen el ulls i em fa mal el cap, i voldria adormir-me per poder-me desperar i comprovar que tot això no ha sigut més que un malson.

Però em temo que el malson és ben real, i em fa mal, i em tremolen les cames, i no sé com assumir-ho, i tinc la sensació de buit més desesperant que he tingut mai, i no entenc res, no ho entenc. I ja sé que el temps ho cura tot, i ja voldria que hagués passat tot el temps necessari per tancar la ferida, però el pànic a la incertesa se m’endú com una onada, i no sé si és millor revolcar-me en la meva pròpia merda o passar de tot i fotre els bons moments viscuts en una caixa i cremar-los i només pensar en els dolents, per fer així més fàcil la remuntada.

(*) Aprofitant que he estat per les illes, una inspiració de Lucía y el sexo.