El retorn de la cabra

Malgrat les opinons maldestres d'alguns incrèdols, ahir els Sopa ens van delectar amb un gran concert de retorn als escenaris, concert per a nostàlgics -com jo-, ple de moments dignes de figurar en el record dels més 'soperos' per sempre. L'ambient era el d'una nit de gala, amb el Sant Jordi ple a vessar, i les 20.000 persones que l'omplien absolutament entregades al grup.

Potser sí que al principi els músics es veien lluny l'un de l'altre (en Quintana només s'acostava al nou guitarrista), potser sí que van haver-hi moments de caos en la música (alguna estrofa que grinyolava, alguna entrada tard, alguns acords errats), potser sí que entre cançó i cançó s'haguéssin hagut de dur estudiats de casa els discursos, però... què importa això davant la màgia que suposa tornar-los a veure, altra vegada, damunt d'un escenari fent allò que millor saben fer? Que viuen del cuento? potser sí.
Que s'embutxacaran una millonada per fer 7 concerts? doncs potser també!
Però a mi no m'ha recat gens pagar l'entrada per tal de tornar a sentir la pell de gallina, el rock n'roll per la vena, la màgia d'uns ritmes i d'unes lletres que m'han fet créixer, que en definitiva, m'han fet ser com sóc...

Van començar amb el boig de la ciutat, seguit de tot queda igual, gran hit. Van seguir amb dies de carretera, amb allò de: si cada dia està més lluny tot el que has somiat, potser ha arribat l'hora de despertar... A continuació, si et va bé, gran hit, també! Sota una estrella, plou i fa sol, la preciosa lletania, i per no dir res, que em va deixar extasiadíssima, brutal! Tot seguit, la balada de dicky deaming, no vull canviar de pell, i el carrer dels torrats. Llavors, el moment àlgid del concert: l'homenatge a Ninyín, amb tot el grup junt i unit -ara sí- tocant Seguirem somiant a la part frontal de l'escenari, fent pinya sota la mirada d'un Ninyín que ens somreia des de les estrelles.
A partir d'aquest moment, van tornar els sopa de sempre, amb bloquejats, un hores bruixes per treure's el barret, preciosa i plena de misteri, la grandíssima mala sang, que vaig cantar més que mai, instants del temps i la llum. Després, la versió reagge de guerra, amb discurset inclòs, els teus somnis, i la traca final de hits: no tinguis pressa, el far del sud, una versió preciosa de si et quedes amb mi, el mix bluejins rock-el sexo, no hi ha camí, mai trobaràs (una de les més corejades) i camins.
Llavors, descans per la banda, en Quintana i en Thió van agafar els micros i es van plantar al davant altre cop per cantar en acústic el nits de glòria, preciosa, i després, altre cop tots junts, un altre picada d'ull a en Ninyín amb Ninyin's mine. I ja per a l'èxtasi total i col·lectiu, l'empordà i podré tornar enrere, un adéu que espero que sigui un arreveure i fins aviat.

El millor de tot és que tot i que fa 20 anys que canto les seves cançons, ahir mentre les corejava de nou, vaig tenir una revel·lació: era com si sempre les hagués cantat, però mai les hagués escoltat, i ahir, per a mi, van prendre una nova dimensió. No sé si m'explico... va ser com el redescobriment de Sopa de Cabra, tot un plaer.
Moltes gràcies!!!