Doncs resulta que gairebé sense que me n'adoni ha arribat el nadal, i tothom es felicita i s'envia els millors desitjos. Avui em sento tan pobra que no em veig ni en cor d'acceptar els bons desitjos dels altres, i molt menys, d'emetre'n.
M'he de sentir feliç per obligació? pregunta tòpica... El fet és que clar, evidentment que desitjaria estar farcida d'il·lusió i de ganes de compartir, però no és pas el cas. I cada cop sé de més gent que se senten com jo, grisos en una època d'escalt de llumetes intermitents clavades el arbres de plàstic. Sentiments que la gent pretén maquillar d'esclats de joia, i no passen de ser caricatures superficials d'ells mateixos.
A què juguem???

Fins ara creia que era genial que les persones fessin lluir el millor de jo, però avui m'he adonat que alhora, les mateixes persones poden fer-te aflorar la part més fosca i depriment. I arribats a aquest punt, no sé ni què pensar, ni què dir, ni què sentir, ni cap a on anar. Sembla mentida com pot ensorrat-te tot el que creies fort i estable en uns instants, com si fos un castell de cartes merdós i insignifcant.