Si t'hi fixes, les notícies que ens donen per la tele o als diaris de fa temps que són funestes i nefastes... guerres, devastacions, crisi econòmica, empreses que tanquen, assassinats, accidents de trànsit, huracans, terratrèmols i tsunamis.
N'hi ha per morir-se!
I de mentres vaig malbaratant la vida i les il·lusions, esperant que arribi el nostre moment, veient com els únics que podrien representar la meva veu enfora són 4 peluts-melenuts-hippis-progres-megaguais de pancarta amb els quals tampoc combrego...
Em sembla injust que se'ns hagi exigit tant per poder ser algú i que, un cop compleixes tots els requisits... merda per tu, per mi i per tots. No hi ha enlloc cap mapa amb cap X que assenyali l'anhelada estabilitat laboral, personal i emocional. No la trobo. Però el punyetero rellotge apreta molt, moltíssim, massa... i miro enrere i quan tinc la sensació de recordar coses que em semblen tan recents i van passar fa... 16 anys!!! ai, mare... quina por!
I sembla com si la frustració hagués de formar part de la nostra vida d'una manera normal i quotidiana. I com si ens haguéssim de conformar amb la precarietar gris, mediocre i fastigosa que tot ho inunda.
I jo dic que no, que no em dóna la gana... que encara no he trobat com fer-ho, però que jo no em conformo amb sopars de duro i titulars sobre líbia, els cascos blaus, les retallades de castella-la manxa, les reformes constitucionals fetes a porta tancada, el futur d'en mourinho i l'afinitat dels jugadors de la roja, tot d'informació manipulada que ens serveixen amb càpsules per tenir-nos entretinguts i distrets, allò tan antic del pa i el circ.
Jo vull polítics valents i intel·ligents i honrats i solidaris, que es facin càrrec de la situació i que ens facin tirar endavant... però ja se sap que demanar polítics honestos és com parlar d'intel·ligència militar, és a dir, d'oxímorons, i això no passa de ser més que una bonica figura literària. Fum.
N'hi ha per morir-se!
I de mentres vaig malbaratant la vida i les il·lusions, esperant que arribi el nostre moment, veient com els únics que podrien representar la meva veu enfora són 4 peluts-melenuts-hippis-progres-megaguais de pancarta amb els quals tampoc combrego...
Em sembla injust que se'ns hagi exigit tant per poder ser algú i que, un cop compleixes tots els requisits... merda per tu, per mi i per tots. No hi ha enlloc cap mapa amb cap X que assenyali l'anhelada estabilitat laboral, personal i emocional. No la trobo. Però el punyetero rellotge apreta molt, moltíssim, massa... i miro enrere i quan tinc la sensació de recordar coses que em semblen tan recents i van passar fa... 16 anys!!! ai, mare... quina por!
I sembla com si la frustració hagués de formar part de la nostra vida d'una manera normal i quotidiana. I com si ens haguéssim de conformar amb la precarietar gris, mediocre i fastigosa que tot ho inunda.
I jo dic que no, que no em dóna la gana... que encara no he trobat com fer-ho, però que jo no em conformo amb sopars de duro i titulars sobre líbia, els cascos blaus, les retallades de castella-la manxa, les reformes constitucionals fetes a porta tancada, el futur d'en mourinho i l'afinitat dels jugadors de la roja, tot d'informació manipulada que ens serveixen amb càpsules per tenir-nos entretinguts i distrets, allò tan antic del pa i el circ.
Jo vull polítics valents i intel·ligents i honrats i solidaris, que es facin càrrec de la situació i que ens facin tirar endavant... però ja se sap que demanar polítics honestos és com parlar d'intel·ligència militar, és a dir, d'oxímorons, i això no passa de ser més que una bonica figura literària. Fum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada