I tant! i qui ho dubti és que no té sentit de l'humor!
Fa alguns dies vaig llegir una columneta d'el punt i l'avui que em va agradar perquè donava una opinió molt clara: l'economia mundial s'ha tornat boja!
En primer lloc, la unió monetària europea, que sembla més aviat un grup de polítics i banquers histèrics que perden els nervis davant de qualsevol moviment dels grans grups especuladors mundials. I llavors fa una menció especial pels països guais del primer món que patrocinaven les ONGs per salvar de la misèria els països pobrets del tercer món, i com en pocs anys, són els països com la Xina, l'Índia, Brasil o Mèxic els que compren deute de països rics i lideren els índexs de creixement mundial.
Tot seguit, analitza l'estat de quasi-bancarrota dels EUA, i el gran contrasentit que esdevé quan resulta que hi ha individus amb noms i cognoms que tenen la guardiola més farcida de cash que les arques estatals...
Sí, a mi també m'agradaria que algú m'ho expliqués, perquè ja no sé quina filosofia de vida he de seguir per poder sobreviure... tot plegat em sembla tan buit, superficial i desesperant que m'agafen ganes de fotre el camp i buscar un lloc on poder viure lliure i amb un somriure, com deien aquells. El món actual en què visc em deprimeix enormement, perquè ja saps que no sóc una persona que hagi donat mai gaire importància als calers, però clar, som esclaus de l'euro i els necessitem per viure, per viatjar, per pagar el pis, la llum, el menjar, la roba, l'aigua, el telèfon, l'internet, el cotxe... I si no disposes de cash, doncs et quedes a casa, game over.
Però per si això fos poc, crec que la crisi econòmica forma part d'una altra crisi més profunda: una crisi total i absoluta de la persona, de valors... hem perdut el nord, i no sé què s'ha de fer per recuperar-lo. És complicat trobar persones que et valorin com a persona, que no et quantifiquin per les coses que acumules o que ostentes. Es fa extremadament difícil trobar una persona que valori les habilitats personals i humanes dels altres, trobar un amic que gaudeixi de la sinceritat, de l'alegria de viure el moment, que no es vegi aclaparat pel pes d'un futur incert. És gairebé impossible trobar un amant que gaudeixi estimant amb tu, sense la necessitat d'estar tot el sant dia compadint-se del seu propi melic.
El món em sembla un lloc solitari, hostil i profundament egoïsta, i a mo no m'agrada.
Fa alguns dies vaig llegir una columneta d'el punt i l'avui que em va agradar perquè donava una opinió molt clara: l'economia mundial s'ha tornat boja!
En primer lloc, la unió monetària europea, que sembla més aviat un grup de polítics i banquers histèrics que perden els nervis davant de qualsevol moviment dels grans grups especuladors mundials. I llavors fa una menció especial pels països guais del primer món que patrocinaven les ONGs per salvar de la misèria els països pobrets del tercer món, i com en pocs anys, són els països com la Xina, l'Índia, Brasil o Mèxic els que compren deute de països rics i lideren els índexs de creixement mundial.
Tot seguit, analitza l'estat de quasi-bancarrota dels EUA, i el gran contrasentit que esdevé quan resulta que hi ha individus amb noms i cognoms que tenen la guardiola més farcida de cash que les arques estatals...
Sí, a mi també m'agradaria que algú m'ho expliqués, perquè ja no sé quina filosofia de vida he de seguir per poder sobreviure... tot plegat em sembla tan buit, superficial i desesperant que m'agafen ganes de fotre el camp i buscar un lloc on poder viure lliure i amb un somriure, com deien aquells. El món actual en què visc em deprimeix enormement, perquè ja saps que no sóc una persona que hagi donat mai gaire importància als calers, però clar, som esclaus de l'euro i els necessitem per viure, per viatjar, per pagar el pis, la llum, el menjar, la roba, l'aigua, el telèfon, l'internet, el cotxe... I si no disposes de cash, doncs et quedes a casa, game over.
Però per si això fos poc, crec que la crisi econòmica forma part d'una altra crisi més profunda: una crisi total i absoluta de la persona, de valors... hem perdut el nord, i no sé què s'ha de fer per recuperar-lo. És complicat trobar persones que et valorin com a persona, que no et quantifiquin per les coses que acumules o que ostentes. Es fa extremadament difícil trobar una persona que valori les habilitats personals i humanes dels altres, trobar un amic que gaudeixi de la sinceritat, de l'alegria de viure el moment, que no es vegi aclaparat pel pes d'un futur incert. És gairebé impossible trobar un amant que gaudeixi estimant amb tu, sense la necessitat d'estar tot el sant dia compadint-se del seu propi melic.
El món em sembla un lloc solitari, hostil i profundament egoïsta, i a mo no m'agrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada