Després de 160 km d'eix transversal i de regar-nos amb un bon vi de l'empordà embolcallat en el secà de la segarra, vam haver d'esperar que sortís una lluna plena preciosa que il·luminés el castell de La Manresana.
Els dragons van venir a prendre la fresca damunt les pedres centenàries, mentre els molins eòlics seguien voltant impassibles. Tu em parlaves de refugis antiaeris de la guerra civil i de morts enterrats en vida a les parets de l'antiga rectoria, i jo no podia evitar perdre la mirada en la foscor càlida i tranquil·la, mentre entre pensaments em sentia tan a gust com mai abans havia cregut possible...

M'estic acomiadant de la vintena per la porta gran, i sabeu què? doncs que sóc... feliç!