Ahir quan venia cap a Figueres em vaig trobar una tarda de cels espectaculars: núvols espessos i negres, pluja, sol... A l'entrada de l'autopista una mica més i m'aixafen entre un camionot i un cotxe, que anaven a tot drap just en el moment en què jo m'incorporava, es posava a ploure i, com no, portava el vidre podrit amb la qual cosa no hi veia res!
Temeritats a banda, en aquell moment va treure el nas un arc de sant martí una mica diluït que em va acompanyar poca estona, però que no per això és menys bonic o meritori. Em va fer somriure, sí, perquè aquells set colors em van tornar de cop al vespre-nit-matí-tarda anteriors. L'aigua amb gas a Empúries, entre riures i ressaca, i el color d'aquelles aigües inundant tots els meus sentits.
Em va fer recordar la tarda amb el sol a la cara, amb la vista perduda en aquest mar nostre tan absolutament fantàstic, entre les ones blau-verdes d'aigua marina i l'escuma blanca!
El blau m'omple per dins; els pensaments, la filosofia. L'intercanvi d'experiències, el treball de les emocions. La calma.
El verd em produeix un efecte més visceral: se m'arrapa a la pell i em fa tremolar les cames!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada