Scream it out loud!

It seems so far and away
Another life, another time and place

La creu, els claus... i què més?!

Doncs sí, gent, encara sóc viva!

Fa 3 dies que vaig encetar els 33 anyets a casa, amb una vetllada d'aniversari una mica extranya, o si més no, que a mi em va deixar un regust rarot de boca. Coses de l'edat de Crist o de les circumstàncies, ho desconec. El fet és que la incertesa laboral em mata i em remata refotudament... estic tipa de tenir trenyines al compte corrent, sabeu, de no poder permetre'm el luxe de tenir cap imprevist. Ni cap avaria, ni cap trencadissa. D'haver de viure al dia, agraïnt tot el que em donen i tot el que tinc.

I amb el panorama que es perfila pel setembre, ja no sé si culpar-ne la crisi, l'apatia que sento per (gairebé) tot, el desarrelament o una malèfica conjunció astral. 

Una de les felicitacions que vaig rebre el dia 1 em deia que endavant, que els 33 són l'edat per començar grans projectes. I jo em pregunto: quins?? els que jo vull o els que em deixen??? 

I la mala llet no fa més que incrementar-se i créixer desmesuradament a mesura que llegeixo notícies, declaracions i cròniques de polítics (i similars) corruptes i podrits, sense el pressumptament, que ens roben, ens estafen i ens menteixen a diari... amb total impuntitat. La història es repeteix com l'all: a ells no els passa res, i el populatxo no pot deixar de patir i de pensar com pagarà les factures, o com s'ho farà per sobreviure amb les engrunes florides que plouen de l'atur. Ai, las... potser és que precisament és aquest, el gran repte: arribar a final de mes sense perdre la dignitat. Em sembla que no ens queden gaires opcions.

Cap de nosaltres ressuscitarà al tercer dia, per molts ciris que ens fotin al pastís!

M.I.E.R.D.A.

Bé doncs, després de barallar-me amb els capçals de la impressora durant una bona estona, de tirar-me mitja hora al telèfon amb els del servei tècnic d'HP (a 6'37cèntims/ minut), he d'assumir la realitat i acomiadar-me d'aquesta màquina idiota, que em va costar una pasta i que mai ha funcionat bé. Jo no la volia comprar, tan cara i tan a la última, però aquell capullo s'hi va encapritxar (com de tantes altres coses), i al final la que pagava els plats trencats i carregava amb el mort era jo. Qui el va parir, quan va fotre el camp, tantes coses que va agafar i no es va endur la impressora del dimoni, el tio llest. Doncs bé, avui la fotré al contenidor, i se me'n refot si el que s'ha de fer és dur-la a la deixalleria. Em sap greu, si pogués, li fotria foc jo mateixa.

I si en voleu una altra... Avui he rebut 2 correus: un era el temari pel curs que ha de començar el dia 21 de gener (i que consti que havia d'arribar a principis de desembre), i l'altre, per dir-me que el que em paguen és el que hi ha, que el material me l'he de currar jo, perquè en d'altres ocasions s'ha utilitzat llibre de text (i es veu que ara no podem; i per què no, em pregunto jo), i que si em fes autònoma el preu que cobraria s'acostaria més als 23€/h cobejats. Però clar, no parlen pas del pal que em fot hisenda després, eh, murris... I tampoc parlen de les hores i hores de preparació de material que ningú em paga. I tampoc parlen de compensar-me una mica pel canvi d'horari, perquè clar, tornar a casa gairebé a les 11 de la nit mola un munt, no??? I tampoc mencionen que tota la responsabilitat (elaborar el material i impartir les classes) me l'empalmo jo, però que no es reflecteix enlloc del meu sou, aquesta responsabilitat. Que fa 10 anys que faig classes d'anglès, i el 2003 em pagaven més per ensenyar els colors als nens de p3, que no pas ara per fer un curs de nivell intermedi-alt als peixos grossos de les empreses de girona.

Per tot això, i només per citar alguns exemples quotidians, vull dir-vos que em sento estafada. Enganyada. S'aprofiten de la necessitat tan gran que patim, ja que sembla que encara els hem de donar gràcies per les engrunes que ens malpaguen per la nostra feina. No estic disposada a seguir ajupint el cap. Ja ho deia l'ovidi: ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer...

 Estic a punt, a punt, d'engegar-los a tots a prendre pel cul!




Per cert, feliç 2013!!!

Fred, fred

Tinc fred, el nas glaçat. L'estufa raquítica em sembla massa poca cosa per escalfar l'ambient gèlid encapsulat dins aquestes quatre parets. No m'agrada que es faci fosc tan aviat, no m'agrada el fred, no m'agrada el silenci com a única alternativa. M'enfosqueix l'ànim tot això. 

Em desmunto quan m'aturo i reflexiono sobre la meva vida de mínims. Plena de somnis i projectes, i amb unes ganes tremendes i irrefrenables de dur-los a bon port, però (...i sempre els putos peròs) no disposo de l'economia suficient per fer-los realitat. A poc a poc i bona lletra, em diuen. Sí, clar. I la cara de pomes agres que em queda quan em pregunten si aquest febrer me n'aniré a Islàndia a veure aurores. Un poema.

I és que encara m'he de sentir agraïda de poder tenir una (merda de) feina.

Sí, una merda de feina. O millor dir, dues feines de merda que no em permeten més que malviure.

Malgrat tot, hi veig un camí sota els peus, vague a voltes, costa caminar-lo... revolts i més revolts que semblen conduir sempre allà mateix. La destinació és incerta; la pujada, infinita. Però vull creure que amb perseverància, il·lusió i optimisme, encara és possible trobar la porta de la felicitat i la pròpia realització.

............................................................................................

Enyoro el mar i el sol cremant-me la pell. La vista inundada de blau. La teva pell calenta amb regust de sal.

Aquesta nit tot és buit.

I'm out here on the street
There's no one left to meet
The things that were so sweet
No longer move my feet
But I keep trying
I keep on trying

All that I want is
Stillness of heart
So I can start
To find my way
Out of the dark
And into your heart

Peix podrit!

Els desastres mai arriben d’un en un, això és un fet que, qui més qui menys, ha anat contrastant al llarg de la vida, us en podria posar mil exemples: ara se m’acut la història del tio que cau per un barranc, li queda atrapat el braç sota una pedra i se’l talla per poder escapar, i al cap d’un temps, acaba morint en un accident aeri. Esgarrifa’t!

Els meus desastres presents (perquè els passats no els vull ni anomenar) s’assemblen a aquelles fitxes de dòmino col·locades en fila, de tal manera que quan cau la primera, totes van caient l’una rere l’altra fins a l’infinit, però amb la diferència que després de caure l’última fitxa, torna a caure altre cop la primera, com si fos un refotut cercle podrit i viciós. Ecs.

Doncs sí. Això és el que em passa: el peix –putrefacte, ja- que es mossega la cua. No sé si algun cop us heu aturat a contemplar un peix mort (o pescat) de fa dies. Diguéssim que hi ha diverses etapes del concepte ‘peix’ que em vénen a la ment. La primera, és aquella en què el peix neda tranquil i confiat en aigües somes, amb tres pams d’aigua escassa; ara menja damunt una roca, ara neda entre unes anèmones, fins que… plas! Xalabre! Aquí comença la segona etapa, la del peix que agonitza i espetega fora l’aigua, amb els ulls ben oberts, i fent ganyotes grotesques com per engolir aire, les escates brillants, el cos fresc, viu encara. Al cap d’unes hores, el peix és rígid, els ulls perden brillantor, les escates argentades perden el matís cromàtic tan vívid. Per últim, si sou una mica despistats, o potser aficionats a passejar-vos per la secció de peixateria dels grans supermercats, i us heu trobat cara a cara amb un pobre peixot que fa dies que ronda fora del mar, haureu comprovat que el gris que exhibeix tira a mediocre, hi ha una mena de tel espès i aquós que li cobreix aquells ulls tan oberts i bé… fa tuf, i molt.

Ah, sí… l’espècie de peix de la qual us parlo és molt present en el mediterrani, comença amb una feina precària, passa per una administració que es fa les lleis laborals a mida, i que no té cap escrúpol per fer-te fora de la feina dos mesos i mig abans de finaltitzar el contracte de treball sense indemnitzar-te. Segueix per percebre el punyetero i irrisori subsidio de desempleo (que no prestación, oju!), després ve no cobrar puntualment les engrunetes que et pertoquen, sumat a 3 rebuts d’endesa amb lectures estimades estratosfèriques, més una modificació del contracte que s’han inventat, uns números vermells al banc, una penalització per no cobrir el descobert bancari i… la ruïna absoluta. Game Over.

Mort, caos i destrucció!

...o era destrucció, mort i caos?!

...potser caos, destrucció i mort?!

(Recony de cercle viciós!!!)

Naufragis

Em miro al mirall i navego per uns ulls tristos i apagats que no semblen els meus. Ja fa massa que dura, això! és com si tot hagués acabat vomitat en una tassa de vàter podrida... tot trontolla, la inestabilitat em mata. Aprofito per recrear-me una mica més en el meu naufragi, aquests últims 12 mesos han estat una autèntica tortura. No recordo res del que vaig fer l'estiu passat, bé, només tinc un parell de sensacions agradables guardades. No sóc capaç de recordar ni si vaig celebrar el meu aniversari, vaig marxar a mallorca com una ànima en pena, no sé pas què vaig fer a l'agost, ni recordo com vaig anar a petar a ordis, ni com va tornar a començar tot una altra vegada al setembre, ni com vaig permetre perdre el temps, l'energia i els calers d'aquella manera tan idiota.

Només sé que ha estat un any de merda, del qual només em resten llacunes. Em fa molta ràbia haver caigut en aquest parany tan dolent i poc original... I per acabar-ho d'adobar, inestabilitat laboral i la refotuda crisi econòmica!

Com diu la pepera Andrea Fabra: que te jodan, doncs sí que m'hauré de fotre, sí... el que més m'espanta és que aquesta incapacitat de dur endavant la pròpia vida s'enquisti, i que la inestabilitat esdevingui malaltia crònica.

.................................................................................

Avui llegia missatges de gent que aprofita l'estiu per veure món... jo també en tinc tantes ganes! però ara com ara el meu món és massa petit i embarrancat. Necessito enderrocar parets i ampliar horitzons. Sempre he pensat que el món és molt gran i molt rodó, i de veritat, de veritat, us asseguro que tinc unes ganes de respirar aires nous... l'índia, austràlia, islàndia, el japó, portugal, mèxic, san francisco, hawaii, dinamarca, cuba, la tierra de fuego o les illes salomó... tant me fa... tot es redueix a agafar la motxilla i fotre el camp sense bitllet de tornada. Així de simple.

equilibris

Gairebé sense adonar-se'n es va veure immersa en una vida d'espectacle. Mai abans s'havia pogut imaginar que una vida nòmada, voluble i tan inestable, sempre anant d'una ciutat a l'altra, la faria sentir com a casa.

Havia començat com a fonambulista, especialitat que practicava ja des de ben petita: per a ella, les alçades no eren cap problema, i per demostrar que el seu valor no tenia límits, estava avesada a caminar tocant el cel i sempre amb la mirada desafiant clavada en l'horitzó.  Quan va entrar a formar part de la família del circ, tothom la respectava i els altres artistes se sentien orgullosos de poder comptar amb la seva gran habilitat.

Però, ai las, el temps passa depressa, i sense voler-ho, a la fonambulista li havia crescut barba! Una massa de pèl fosc, arrissat i espès li revobria galtes i mandíbules, cosa que, com et pots imaginar, li havia restat màgia i atractiu.

El director de la carpa, ben preocupat, va contractar uns saltimbanquis per intentar integrar la fonambulista barbuda en un nou número que tornés a motivar-la i a fer-la somriure perquè, tot i l'espessa barba, el seu somriure seguia conservant tota la màgia i l'encant que ofereix un cor net i sincer a tot aquell qui té a la vora.

I de bell nou l'atzar li jugava una mala passada: amb tant pallasso, la pobra dona barbuda va perdre la barba de pura desesperació... I el que és pitjor, ja havia oblidat com caminar damunt la corda fluixa sense la xarxa...

Permanent Vacation

La traca de fi de curs es reservava el petard més fort per al meu últim dia de classe.

Resulta que a mig matí ha trucat una senyora funcionària del departament d'ensenyament per comunicar a la directora de l'escola que, com que la mestra que feia reducció de jornada va parir de manera prematura el 12 de juny, doncs que el meu miserable terç de jornada havia desaparegut en el moment en què ella va convertir la seva jornada reduïda a baixa per maternitat.

Els cardats sempre els mateixos:

Jo havia de treballar fins el 30 de juny, i després cobrar l'estiu, ja que tinc contracte fins el 31 d'agost. En lloc d'això, em foten al carrer divendres 22 (encara semblava que els hagués de donar les gràcies!), i no cobraré ni un euret miserable de l'estiu, ja que el contracte serà fins el 22, no puc ni acabar el punyetero curs.

M'he emprenyat com una mona, li he dit el nom del porc a la senyora funcionària per telèfon, i després de tranquilitzar-me i reflexionar-ho tot una mica... només hi he pogut trobar 2 sortides: o canvio de feina, o els hi foto foc als simpàtics del departament.

Com que la segona opció és força inviable, ja que encara em fotrien a la garjola, més em val reciclar-me i dedicar els meus esforços a un altre àmbit. Però quin? cap a on? s'ha destapat una caixa plena d'interrogants, i jo no sé cap on tirar... només sé que vull treballar, vull tirar endavant com sigui, i que lluitaré fins on calgui per no haver de tornar altre cop a casa amb la cua entre cames. Potser si es dóna aquest cas, sí que em decantaré pel pot de laca i l'encenedor...!

Cabrons!!!

Drownin'

Els pulmons s'omplen de líquid pudent i putrefacte, no pots respirar. Sembla que amb la punteta dels dits toques terra ferma... però no. Tot acaba sent un miratge. La llum, la sort, esperen fora. A dins la peixera només hi ha aigua bruta i tèrbola i per molt que t'hi escarrassis, les parets de vidre que t'empresonen no et permeten res més que omplir-te de bones intencions per, tot seguit, estavellar-t'hi, una vegada i una altra. Una vegada rere l'altra.

En aquest món de sol·litud impertorbable, perds el temps buscant desesperadament una ànima amable per compartir, per ser valenta, per seguir lluitant... però l'única presència que trobes és el teu propi reflex deforme en el vidre. Les paraules es perden esmorteïdes en la densitat de l'element líquid, i quan cerques el moviment reflectit en les parets, n'obtens una ganyota grotesca de tu mateixa.

I llavors, de sobte, una onada de clarividència inesperada inunda els pensaments, com un tsunami: la vida és una marea infinita de despropòsits... i ja n'estàs cansada, de nedar i nedar i nedar... contra corrent.

...we're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground.
What have you found? The same old fears.
How I wish... how I wish you were here, now...

Que se'n vagi tot a prendre pel cul!

Necessito exterminar els paràsits de la meva vida. Aneu fent tots la maleta, colla de malparits, que se us ha acabat el bròquil! Mai més penso tornar a sentir una buidor tan bèstia com aquesta. Mai més hi tornarà a haver un dolor tan enorme, que fins i tot em talla la respiració. 

...que jo només vull viure! que sembla mentida que us costi tan d'entendre, òstia!