Rescue me!

Així d'ensucrats m'imagino en Mariano i en Rodrigo, fent manetes mentre al tocadiscos sona una mica rovellada aquesta cançó d'amor que la Fontella Bass cantava pels volts de 1965:

Rescue me, and take me in your arms

Rescue me, I want your tender charms

'cos I'm lonely and I'm blue

I need you and your love too...

Aleshores, en Mariano tenia 10 anys i en Rodrigo 16, i segur que els seus pares, germans o veïns ja la cantaven! perquè malgrat la dictadura fèrria, va ser durant aquest mateix any que els Beatles van desembarcar a Espanya, i els Stones també en feien de les seves... la dècada dels 60 va portar una mica de llum i amor a l'Espanya rància i decadent, i va fer que les generacions joves comencessin a tenir esperança en el futur...

Estic segura que el cap de setmana passat, aprofitant la lluna pleníssima i daurada, en Mariano i en Rodrigo van asseure's a la fresca d'un porxo de fusta, en un sofà d'escay per xerrar una estona amb algun pretext absurd. Els dos allà apoltronats ben a prop, notant l'escalfor que desprèn l'altre, i parlant gairebé a cau d'orella, de tant en tant, allargaven una mà per agafar un got xato ple de whisky del car d'una tauleta baixa una mica coixa i corcada. La llum de la lluna impressionant ho inundava tot, però hi havia lloc per a unes espelmetes repartides per la brana i pel terra de casa vella, ells es miraven als ulls de manera penetrant. Es sentia la flaire de les flors del taronger, tan dolça i embriagadora i, de lluny, un tòtil que cantava proporcionant una mica més d'encant a la trobada.

En Rodrigo no va poder aguantar més, i va prendre la iniciativa, sabent tot el que s'hi jugava. I agafant en Mariano per la cintura, el va atraure cap els seus llavis, el va petonejar amb força i, fent una mica el posat de l'Aretha Franklin amb la gola escurada, va cantar-li a cau d'orella... rescata'm, i abraça'm fort! Rescata'm, desitjo tots els teus calers, perquè em sento sol i estic arruïnat, necessito el teu amor...

I en Mariano, fonent-se amb els encants del seu company, va oblidar de cop totes les promeses electorals que havia fet, tots els seus escrúpols. Va passar de llarg del fàstic que li feia en Rodrigo en els temps de la succsessió del guru Aznar, dels 7.000 milions d'euros retallats de la sanitat i l'educació públiques, dels esforços faraònics de les famíles, dels més de 6 milions d'aturals... i va fondre el seu somriure pelut i humit amb el d'en Rodrigo, segellant així, sense voler-ho, el rescat de Bankia.

En Mariano no ho sabia, però el moment íntim que es pensava haver viscut amb en Rodrigo no era més que una mentida; com es podia ser tan ingenu? Per allà, amagats dins la casa, camuflats darrere dels xiprers, o parapetats a la teulada hi havia, contenint la respiració, els mangants de la CAM i els cràpules de Caja Madrid, els inversors immobiliaris corruptes, en Florentino Pérez...fins i tot el bisbe tronat d'Alcalà! Tots ells van testimoniar l'acte pecaminós entre els dos homes, però "tot sigui per salvar-nos el [nostre] cul", van dir-se.

Després d'un petó humit, llarg, profund... a en Mariano li rodava el cap; mai hagués dit que l'excitaria tantíssim això de fer-se el "mascle rescatador"... va mantenir els ulls tancats una bona estona, allargant la sensació, evocant el regust de la llengua d'en Rodrigo i de com li mossegava els llavis, la seva olor, el tacte de la seva pell, l'entrecuix robust, a punt...

Va respirar fons per agafar empenta i va obrir els ulls... però en Rodrigo ja s'havia rentat les dents 3 vegades, després de dimitir.