Buuaaaah!!!!!!
Sabeu, hi ha un grup d'estrelles del rock al qual alguns anomenen 'El club dels 27', no perquè siguin 27 persones, sinó perquè tots van morir als 27 anys.
Us sorprendria el número de músics que formen aquest 'club', les diverses causes de la mort, i els anys que fa que es comptabilitzen...
Els membres més il·lustres són gent com en Jimmy Hendrix, que va morir l'any 1970 ofegat pel seu propi vòmit després d'una sobredosi de pastilles; la Janis Joplin, morta l'any 1970 per uns suposada sobredosi d'heroïna; en Jim Morrison, que va morir el 1971 d'una suposada aturada cardíaca; i en Kurt Cobain, que es va suicidar el 1994 d'un tret al cap (diuen que hi ha una gran història de conspiracions i assassinats al darrere de tot, però jo no ho crec pas!).
Aquesta versió en directe del Drain you (una de les meves preferides, del Nevermind) pertany a un concert enregistrat a Seattle l'any 1993, un any abans que aquest bon home passés a millor vida. Després d'aquest, els Nirvana van enregistrar l'Unplugged (que va ser el primer CD que em vaig comprar a la vida, i el guardo com una relíquia!). En aquells moments, en Kurt Cobain ja flirtejava amb l'idea del suïcidi... Excusava la seva addicció a l'heroïna dient que tenia un dolor crònic a l'estómac. Se sentia desil·lusionat amb el que feia. No suportava l'èxit, i deia d'ell mateix que era extremadament sensible i tímid. Estava aterrit amb l'idea que la seva filla, la Frances, algun dia es convertís en algú com ell, addicte a les drogues, fràgil i voluble.
Va intentar ingressar en clíniques de desintoxicació diverses vegades... i no se'n va sortir.
Va ser una llàstima que se n'anés tan aviat, perquè de fet va ser el principal protagonista d'un punt d'inflexió en la història de la música (algun l'anomenen 'abanderat de la generació X', us en recordeu??), i al mateix temps, no va deixar mai de sorprendre'm aquesta mena de relació d'amor-odi que mantenia amb la gent, amb el món i amb ell mateix. Quan acabava els concerts, se'n reia de tothom, animava el públic a pujar a l'escenari i a carregar-s'ho tot, i ell mateix colpejava els instruments fins a rebentar-los.
Des que els vaig veure per primer cop, m'ha fascinat aquesta barreja de tio hipersensible i sentiment autodestructiu.
I sort que tot i que fa més de 15 anys que se'n va anar, sempre ens quedarà la seva música!
Us sorprendria el número de músics que formen aquest 'club', les diverses causes de la mort, i els anys que fa que es comptabilitzen...
Els membres més il·lustres són gent com en Jimmy Hendrix, que va morir l'any 1970 ofegat pel seu propi vòmit després d'una sobredosi de pastilles; la Janis Joplin, morta l'any 1970 per uns suposada sobredosi d'heroïna; en Jim Morrison, que va morir el 1971 d'una suposada aturada cardíaca; i en Kurt Cobain, que es va suicidar el 1994 d'un tret al cap (diuen que hi ha una gran història de conspiracions i assassinats al darrere de tot, però jo no ho crec pas!).
Aquesta versió en directe del Drain you (una de les meves preferides, del Nevermind) pertany a un concert enregistrat a Seattle l'any 1993, un any abans que aquest bon home passés a millor vida. Després d'aquest, els Nirvana van enregistrar l'Unplugged (que va ser el primer CD que em vaig comprar a la vida, i el guardo com una relíquia!). En aquells moments, en Kurt Cobain ja flirtejava amb l'idea del suïcidi... Excusava la seva addicció a l'heroïna dient que tenia un dolor crònic a l'estómac. Se sentia desil·lusionat amb el que feia. No suportava l'èxit, i deia d'ell mateix que era extremadament sensible i tímid. Estava aterrit amb l'idea que la seva filla, la Frances, algun dia es convertís en algú com ell, addicte a les drogues, fràgil i voluble.
Va intentar ingressar en clíniques de desintoxicació diverses vegades... i no se'n va sortir.
Va ser una llàstima que se n'anés tan aviat, perquè de fet va ser el principal protagonista d'un punt d'inflexió en la història de la música (algun l'anomenen 'abanderat de la generació X', us en recordeu??), i al mateix temps, no va deixar mai de sorprendre'm aquesta mena de relació d'amor-odi que mantenia amb la gent, amb el món i amb ell mateix. Quan acabava els concerts, se'n reia de tothom, animava el públic a pujar a l'escenari i a carregar-s'ho tot, i ell mateix colpejava els instruments fins a rebentar-los.
Des que els vaig veure per primer cop, m'ha fascinat aquesta barreja de tio hipersensible i sentiment autodestructiu.
I sort que tot i que fa més de 15 anys que se'n va anar, sempre ens quedarà la seva música!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada