La pell freda

...aquesta vegada no els vaig veure venir. De cop i volta la porta es va convertir en un tambor batut per dotzenes de punys furiosos. Tremolava tant que els baguls que la reforçaven per dins, en barricada, van caure. Jo també. Vaig caure de genolls. Un encanteri maligne feia que m'enfonsés, que capitulés. El terratrèmol afeblia la porta, també la meva voluntat de lluita.

Tot l'horror del món es concentrava en aquella porta convulsa. Estava més enllà de la rendició, més enllà de la bogeria; però encara no estava més enllà de la resignació, ni més enllà de l'apatia, i per tant no podia acceptar el meu destí en pau. No sentia la veu dels monstres. Només la força de la pluja i els cops, sobreposant-se els uns als altres. Vaig somicar amb llàgrimes petites, i al mateix temps que plorava, mentre em mossegava un puny, em constava que cap providència em trauria mai de l'illa. La porta cedia. Trontollava com una fulla de llorer que bull a l'olla, rebentaria d'un moment a l'altre. Paralitzat, hipnotizat, era incapaç de treure els ulls de la porta. I va ser just en aquella hora última que es va produir un miracle, però a la inversa.

Ja no necessitava la salvació, era inútil. En breus instants seria carronya. El miracle era que no m'importava morir. Era mort, de fet. Era mort, doncs, i en assumir-ho la meva postura de fetus, en un racó, em va semblar innecessària, encara més, ridícula. Era mort, però no tremolava. Era mort, i abans de morir m'era donat de conèixer l'essència de l'abisme. Perquè, què podia ser aquella porta sotragada sinó l'idea pura de l'horror? Tenia tan poques forces que em vaig arrossegar per terra. La meva última voluntat consistia a tocar aquella porta amb la punta dels dits. Com si el contacte m'hagués de revelar alguna font de saviesa universal. Me'n separaven pocs centímetres. El meu palmell s'estenia davant de la porta com si fos una paret de vidre. Però en aquell precís moment, a cops de puny, un dels monstres va eixamplar l'escletxa que feia de mirador. EL braç va entrar per l'esvoranc, va caure com la cua d'un escorpí i em va capturar el canell.

-No!
En un parpelleig vaig transitar de l'espiritualitat més elevada a l'animalitat més primària. No, jo no volia morir.

[Albert Sanchez-Piñol]