Ara mateix reflexionava sobre els pensaments cíclics que aboco en aquest blog. Resulta que sempre que em sento bé acabo escrivint sobre lo bonica que és la vida, i tot això. En canvi, quan van maldades, hi aboco tota la merda que em puja per la gola i que no puc vomitar enlloc més. De vegades em vindria de gust escriure alguna cosa més íntima, però no m'atreveixo perquè al cap i a la fi, això no deixa de ser una finestra oberta al ciber-món, i qui sap qui ho podrà arribar a llegir...!
El fet és també que sovint m'agradaria escriure moltes coses que encara no s'han formulat verbalment dins el meu cervell. Saps que diuen que sense paraula no hi ha pensament?? bé, hi ha mil teories que expliquen i raonen sobre què és primer, parla o pensament, l'ou o la gallina? En tot cas, com que vaig estudiar una carrera de lletres, suposo que em van vendre aquesta moto. A qui li importa?! Ara mateix amb prou feines sé el que em manego, ja ho veus, omplo buits amb lletres i espais que formen oracions sintàcticament ben construïdes... perquè la sintaxi també s'ha de dominar, encara que només sigui per vomitar-la davant de 30 cervells mediocres paralitzats que fan veure que processen posant ulls de besugo.
Uf...
Ja fa temps que parlo amb mi mateixa, i sempre em repeteixo que no estic feta per a les obligacions. I per obligació jo em refereixo a les coses que ens imposem "perquè sí", "perquè toca". Em vaig obligar a acabar els estudis, que no m'agradaven (si més no, no m'agradava ni m'agrada l'aplicació pràctica del que vaig estudiar... la teoria és molt maca, sí). Doncs em vaig obligar a acabar la uni i vaig dir-me que després, tot seria depenent d'on volgués estar en cada moment, de què volgués estar fent...
La veritat és que ser una persona coherent (amb el món i amb un mateix) és més difícil que ser un hipòcrita rematat i sense escrúpols. Trobar el què t'agrada, qui t'agrada, un lloc al món on plantar-se és molt més complicat del que ens expliquen i ara, de cop, apareix un nou interrogant en les meves nits en blanc: no estàs feta per això, o potser passa que tens al·lèrgia a l'estabilitat professional-emocional-amorosa-familiar-sexual-econòmica-vital???
El fet és també que sovint m'agradaria escriure moltes coses que encara no s'han formulat verbalment dins el meu cervell. Saps que diuen que sense paraula no hi ha pensament?? bé, hi ha mil teories que expliquen i raonen sobre què és primer, parla o pensament, l'ou o la gallina? En tot cas, com que vaig estudiar una carrera de lletres, suposo que em van vendre aquesta moto. A qui li importa?! Ara mateix amb prou feines sé el que em manego, ja ho veus, omplo buits amb lletres i espais que formen oracions sintàcticament ben construïdes... perquè la sintaxi també s'ha de dominar, encara que només sigui per vomitar-la davant de 30 cervells mediocres paralitzats que fan veure que processen posant ulls de besugo.
Uf...
Ja fa temps que parlo amb mi mateixa, i sempre em repeteixo que no estic feta per a les obligacions. I per obligació jo em refereixo a les coses que ens imposem "perquè sí", "perquè toca". Em vaig obligar a acabar els estudis, que no m'agradaven (si més no, no m'agradava ni m'agrada l'aplicació pràctica del que vaig estudiar... la teoria és molt maca, sí). Doncs em vaig obligar a acabar la uni i vaig dir-me que després, tot seria depenent d'on volgués estar en cada moment, de què volgués estar fent...
La veritat és que ser una persona coherent (amb el món i amb un mateix) és més difícil que ser un hipòcrita rematat i sense escrúpols. Trobar el què t'agrada, qui t'agrada, un lloc al món on plantar-se és molt més complicat del que ens expliquen i ara, de cop, apareix un nou interrogant en les meves nits en blanc: no estàs feta per això, o potser passa que tens al·lèrgia a l'estabilitat professional-emocional-amorosa-familiar-sexual-econòmica-vital???
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada