...i qui dia passa, any empeny!

Avui hem tornat al cole, només se sentien comentaris de "quina merda", "quin desastre", "quin desànim", "jo vull seguir de vacances", i coses per l'estil. Per part dels dos bàndols, tot s'ha de dir. Jo tornava amb la resignació pintada a la cara, sent molt conscient que seria d'allò més injust queixar-me d'haver tornat al 'Penki's club' després d'unes vacances remunerades de 19 dies. Sé que hi ha hagut moltíssima gent que ha treballat tots els dies, i a més, sé que hi ha molta gent que passa penúries, també. Així que us asseguro que em sembla d'una barra immensa i tremenda anar amb un abric de pells [las pieles pa' las zorras, que dèiem!] fins als peus, proclamar que t'has tirat les vacances esquiant, i a sobre dir que no en vols ni sentir parlar, de currar! Cosa que no treu que jo n'estic força tipa... però tinc clar que si vull pasta em toca pencar i llestos. I si vull fer el hippi, me'n vaig a fer el hippi i llestos, també.

Tries l'opció pasta?? Doncs apetxuga, guapa. Ja saps allò dels duros a 4 peles...

Vull anar un xic més enllà, però. Ens queden 5 mesos i mig per acabar. Així que de mentres, per païr-ho tot plegat, us obsequio amb aquest paisatge.

Assaborint un te calent, i a través dels vidres, això:


... i qui dia passa, any empeny.