Tinc un llibre prestat d'en Haruki Murakami estès al costat, al damunt de la manta peluda. Al meu pis hi fa fred, quina novetat! La tele fa estona que està apagada, i és que ja costa trobar quelcom interessant en una setmana normal, imagina't ara que és època nadalenca. Sona en Bob Marley. Em fa mal l'ull esquerre; hi dec tenir alguna cosa perquè se m'infla lleugerament per la parpella inferior. Ha sigut un dia espès, voldria que acabés una mica més alegre... no sé si ho aconseguiré!
Després de sobreviure als tiberis majúsculs, a les afartades d'escamarlans i rap, pollastre de pagès, canalons, torrons, cava, vi... a tots aquells àpats consecuitius que acaben degenerant en partides de cartes eternes remullades en gin-tònic o patxaran... després de tot això, em sento com si tot plegat haguéssin estat 3 diumenges copiosos plegats. Em sembla constatar que cada any em queda una mica menys d'esperit nadalenc. Al final, l'única cosa que desitjo és tornar a la normalitat, a la llibertat de fer i desfer, i no haver d'estar hores i hores a taula. I ja sé que només són 3 dies l'any, i que el menjar era boníssim, i el vi boníssim, i la companyia genial... però el sentiment que em queda és sempre una mica el mateix, d'atabalamenta.
Com deia al principi de l'escrit, tinc el llibre d'en Murakami aquí a punt per llegir, però m'ha fet una mica de mandra, perquè via whatsapp no m'han arribat gaire bones notícies, la qual cosa ha fet que em posés a rumiar. I pensant, pensant, he recordat el sentiment de frustració desolada, de no entendre res, d'impotència... d'allò que penses que tots els elements còsmics s'han conjurat perquè la teva vida sigui una merda absoluta, on només hi ha lloc per al patiment i l'amargor. D'aquí poc farà un any que vaig sentir una fuetada semblant, que em va deixar cor-seca, perduda i ensorrada. Però ja sabem que la tristesa, la ràbia, la incomprensió... tot això és un procés que es va passant, es va païnt, i un dia et despertes i te n'adones que vius en un lloc preciós, que la gent que t'envolta és fantàstica, que fas quelcom que t'agrada i que el món és un lloc tan gran i tan absolutament meravellós que, què carai! cal no oblidar-se de ser agraït per totes les situacions, persones, coses, etc, que es creuen en el nostre camí i ens dibuixen un somriure, per petit que sigui.
Doncs sí, el 2012 va començar sent un any de (puta) merda, però amb perseverança, agraïment, confiança i alegria, tot ha acabat prenent un caire molt diferent. Per això, després de tot el que he viscut i tot el que he après, vull recordar-me de la necessitat de tenir el cor alegre, de no oblidar-me mai d'estar contenta amb el que sóc, amb el que tinc, de pensar en positiu. D'estimar, de donar, de treballar fort i de no témer mai les adversitats, perquè al cap i a la fi, no hi ha res impossible quan es desitja de debò!
