Escriu en Sebastià Alzamora a l'Ara, avui:
Hi ha coses que, per bé o per mal, mai no canvien. Els Rolling
Stones, per exemple, compleixen aquests dies cinquanta anys de la seva
vida com a banda. Que duri, mestres. En aquestes cinc dècades, els
Stones han tingut temps de crear tota una mitologia al seu voltant,
basada en el trinomi infal·lible del sexe, les drogues i el rock'n'roll:
històries d'excessos, de banyes, de barbaritats sense fi ni compte i
d'un talent enorme, compartit i conduït en inharmònica convivència per
Keith Richards i Mick Jagger. Explica una de les múltiples llegendes
sobre el grup que, una de les vegades que van tornar a la carretera
després d'una temporada llarga d'inactivitat, Jagger estava molt
preocupat per demostrar que encara eren la millor banda de rock'n'roll
del món. I que Richards, amb el seu posat permanentment penjat i
desmenjat, li va replicar, amb un somriure foteta: " Mick, nosaltres no hem de demostrar res. Som els putos Stones ".
Una cosa semblant, però a l'inrevés, es podria dir del líder del partit
xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC), aquesta criatura dolcíssima que
respon al nom de Josep Anglada. Les últimes notícies sobre aquest
mamífer ens diuen que diumenge, en plena diada de celebració de la seva
lamentable formació política, va empinar el colze més del que és
aconsellable i la va agafar a cops de puny i cops de cap contra un
parell de joves que passaven per allà. Una estona abans (no tenim clar
si abans, després o durant de la ingesta etílica), Anglada havia tingut
la delicadesa de proclamar-se "el Sant Jordi del segle XXI", que té com a
missió "matar el drac que provoca els problemes actuals: l'islam i la
casta política".
Una cosa que tampoc no canvia mai i que tampoc ja no ha de
demostrar res és l'extrema dreta. Últimament intenten disfressar-se de
partits democràtics, però, com uns Stones mal fotuts, només saben ser
idèntics a si mateixos. Potser no és sobrer repetir que, si voleu
reconèixer un d'aquests neofeixistes, només us heu de fixar en el fet
que inevitablement dirà les pitjors pestes "de la classe política"
mentre que ell mateix es dedica, precisament, a xuclar miserablement de
la mamella del sistema polític que amb tanta vehemència afirma que
detesta. Una altra característica dels líders d'aquests partits és que
solen fer el ridícul parlant d'ells mateixos en tercera persona, com té
per costum el bípede Anglada. I, per si amb tot això encara no els
detecteu, allò que els delata sense remei és que, a la primera de canvi,
s'acaben embolicant a bufetades amb el proïsme: d'això no tan sols
l'Anglada, sinó fins i tot l'alcalde de Badalona, l'àgil Xavier García
Albiol.
"És només rock'n'roll, però ens agrada", canten el Stones fa una
pila d'anys. D'aquests mamarratxos que tenim per aquí podríem dir-ne:
"Són només fatxes, però ens foten fàstic". Albiol i Anglada, com dèiem,
tampoc no tenen res a demostrar: només representen la vella i fètida
murga de sempre.
-----------------------
Tristíssima la imatge de l'Anglada borratxo atonyinant els nois. Algú li hauria d'explicar com n'arriba a ser, de patètic... en fi.
Ultres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada