Esgotaven els últims dies d'estiu i es miraven la tornada a l'escola amb molt recel. Ja se sap, quan tens 13 anys i la vida et pica l'ullet a cada cantonada, el món és un univers sencer per descobrir.

Passaven el dia entre els amics i la feineta, però sobretot, els amics. I la platja, a totes hores, de tarda, de vespre, de nit. I van conèixer molta gent nova, nois del poble que només veien per vacances, perquè estudiaven a Girona, i gent de Barcelona, i fins i tot un paio gracioset del Pirineu aragonès.
Recorda com un dia vam començar a parlar de música, de somnis de veure món que tenien, de què farien quan serien grans, encara faltava tantíssim... de com havien de seguir en contacte al llarg de l'hivern per preservar aquella amistat que creien, ingènus, infinita i impertorbable...
I aquell dia en què, per sorpresa, aquell noi de somriure dolç i ulls de color mel va fer-li un petó sense que ni tan sols el veiés acostar-se.
L'endemà van començar l'escola, i ell va haver de tornar a la ciutat i, com que no existia el messenger, doncs s'escrivíem cartes. I dins les cartes, intercanviaven cintes de cassette verges; ella li gravava cançons d'aerosmith, i ell li passava música de van morrison. I d'aquesta manera van anar fent, fins que al cap del temps, algun sobre es deuria perdre pel camí, i així va anar-se diluint el seu contacte...

..........................................

I ara, gairebé vint anys més tard, he descobert per casualitat que ell té una productora musical, i m'ha fet una il·lusió terrible! Qui sap si tot allò hi va tenir alguna cosa a veure...