Quantes coses que passen, que em passen pel cap, que em passen! Sense aturador, com una mola que esclafa tot allò que se li posa per davant, implacable, la vida.
Ja estic instal·lada a girona, intentant situar-me després de la fugida de pineda. Encara hi segueixo donant voltes, fins i tot a mi em costa despenjar-me de la mamella, uf. Ja sigui mamella materna, mamella de poble, d'amics, de carrers, de l'olor de mar... de tot. Girona altre cop se'm fa una mica extranya amb aquesta arribada meva tan sobtada, però i què, és el que hi ha. Tinc sort de ser on sóc, tinc moltíssima sort de tenir els amics i companys que tinc, i tantes portes obertes. A tots ells els estic agraïda de cor.
Aquest cap de setmana passat ha sigut realment salvatge. He intentat maquillar-ho una miqueta amb el somriure als llavis i la bona cara, però la tristesa als ulls et delata, em deien. Mirada distant, perduda, ulls plorosos. Penso que hi ha moltes coses que ens arriben a encendre i a posar de mala llet i, en canvi, n'hi ha realment poques que aconsegueixin tocar-te tantíssim la fibra i el cor com per fer-te sentir realment buida. Uf, quina sensació més espantosa... sort que de tot se n'aprèn, fins i tot de les situacions més putes.
Ara estava mirant el tema de la feina a ensenyament. Si voleu que us digui la veritat, em fa un pal tremendo anar voltant d'institut en institut per ser la substituta d'una setmana, 4 dies, 2 dies, 10 dies. No en tinc gens de ganes. El que sí que vull d'una vegada per totes és acabar les pràctiques de cotxe i tallar d'arrel amb la dependència que encara tinc de pineda (bàsicament, un sostre), vull poder anar i venir i fer i desfer al meu aire i ja està. Com deia, m'estic rumiant això d'ensenyament, i molt em temo que aquest any les coses no aniran cap aquesta banda, tot i que l'any passat també deia que plegaria i vaig acabar aguantant. No ho sé, en fi...
De vegades em pregunto quin és el meu lloc al món i quin és el propòsit de tot plegat... i em costa moltíssim respondre aquestes dues preguntes tan simples en aparença.
Si l'objectiu de la vida és viure feliç i d'acord amb allò que un creu... llavors, hauré de fer cas al cor i buscar la felicitat, ara que ja sé quina cara fa i quin somriure em dibuixa i com sona la seva veu a cau d'orella.
Paciència i... fermesa!
XD
Ja estic instal·lada a girona, intentant situar-me després de la fugida de pineda. Encara hi segueixo donant voltes, fins i tot a mi em costa despenjar-me de la mamella, uf. Ja sigui mamella materna, mamella de poble, d'amics, de carrers, de l'olor de mar... de tot. Girona altre cop se'm fa una mica extranya amb aquesta arribada meva tan sobtada, però i què, és el que hi ha. Tinc sort de ser on sóc, tinc moltíssima sort de tenir els amics i companys que tinc, i tantes portes obertes. A tots ells els estic agraïda de cor.
Aquest cap de setmana passat ha sigut realment salvatge. He intentat maquillar-ho una miqueta amb el somriure als llavis i la bona cara, però la tristesa als ulls et delata, em deien. Mirada distant, perduda, ulls plorosos. Penso que hi ha moltes coses que ens arriben a encendre i a posar de mala llet i, en canvi, n'hi ha realment poques que aconsegueixin tocar-te tantíssim la fibra i el cor com per fer-te sentir realment buida. Uf, quina sensació més espantosa... sort que de tot se n'aprèn, fins i tot de les situacions més putes.
Ara estava mirant el tema de la feina a ensenyament. Si voleu que us digui la veritat, em fa un pal tremendo anar voltant d'institut en institut per ser la substituta d'una setmana, 4 dies, 2 dies, 10 dies. No en tinc gens de ganes. El que sí que vull d'una vegada per totes és acabar les pràctiques de cotxe i tallar d'arrel amb la dependència que encara tinc de pineda (bàsicament, un sostre), vull poder anar i venir i fer i desfer al meu aire i ja està. Com deia, m'estic rumiant això d'ensenyament, i molt em temo que aquest any les coses no aniran cap aquesta banda, tot i que l'any passat també deia que plegaria i vaig acabar aguantant. No ho sé, en fi...
De vegades em pregunto quin és el meu lloc al món i quin és el propòsit de tot plegat... i em costa moltíssim respondre aquestes dues preguntes tan simples en aparença.
Si l'objectiu de la vida és viure feliç i d'acord amb allò que un creu... llavors, hauré de fer cas al cor i buscar la felicitat, ara que ja sé quina cara fa i quin somriure em dibuixa i com sona la seva veu a cau d'orella.
Paciència i... fermesa!
XD
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada