Tinc taníssimes coses per fer ara mateix, tantíssims exàmens que estan al caure, dossiers, redaccions, workbooks, avaluacions, recuperacions, classes per omplir hores de calor i d'agobio dins l'aula de mala mort... em veig davant de tantes coses ara mateix que les cames em tremolen i no sé si en seré capaç.
Podré superar aquesta última embranzida? Com m'ho faig per no defallir, quan tinc el coll cansat de tant parlar? Em fa mal des que em llevo fins que me'n vaig a dormir. O em desperto mil cops a mitja nit pensant en exàmens, temaris, coses que recordes a últim moment, com un flaix d'allò imprescindible que no pots deixar de fer, de dir, d'explicar, de fotocopiar, d'imprimir, de dur a classe.
Uix.
Estic cansada, molt cansada. I tipa. I ja sé que em repeteixo més que l'all, però t'asseguro que aquest primer any meu de classes en una escola "de veritat" (ja discutirem en una altra ocasió el grau de... eficàcia?! coherència?! organització?! de l'escola en qüestió), doncs això, deia que ara culmina (d'aquí a uns escassos 23 dies laborables) el meu primer any sencer de profe de secundària, i bé, potser encara no és hora de fer balanços, però per part meva ho he donat tot. Sóc plenament conscient que sempre es pot fer més, i millor, però aviam... amb 220 alumnes, 3 cursos, 2 crèdits variables i treballs de recerca... jo crec que no hi pot haver queixa. Perquè he passat de no tenir idea ni de com començar a fer una programació a portar tot el curs endavant.
Però ara sembla com si les forces minvéssin, en aquest moment de debilitat de vespre de dimecres, mitja setmana i em queda el més feixuc. Classes a batxillerat que es fan eternes, cansada i exhausta d'aguantar insolències d'adolescent gilipolles i carregat de punyetes, que t'exigeixen amb les dues mans obertes, però que es giren d'esquena cada cop que han de donar-te alguna cosa, per mínima que sigui (una treva de silenci i respecte a classe). Classes a la eso que costen d'estirar perquè tothom està cansat, nerviós, hiper saturat de treballs, exàmens, sense saber ni plantejar una decissió de grup. Perquè cada cop que s'intenta decidir alguna cosa, la classe es converteix en un mercat de verduleres...
Esgotada d'anar com una baldufa, i de sentir-me poc persona. Tinc ganes de poder-me sentir una mica lliure i flexible, i deixar d'anar sempre, sempre, sempre, sempre a toc del putu pito.
I amb unes ganes immenses de llençar el collons de despertador pel wàter. I dormir, i descansar, i riure, i somiar... fins que el cor em digui prou!
Podré superar aquesta última embranzida? Com m'ho faig per no defallir, quan tinc el coll cansat de tant parlar? Em fa mal des que em llevo fins que me'n vaig a dormir. O em desperto mil cops a mitja nit pensant en exàmens, temaris, coses que recordes a últim moment, com un flaix d'allò imprescindible que no pots deixar de fer, de dir, d'explicar, de fotocopiar, d'imprimir, de dur a classe.
Uix.
Estic cansada, molt cansada. I tipa. I ja sé que em repeteixo més que l'all, però t'asseguro que aquest primer any meu de classes en una escola "de veritat" (ja discutirem en una altra ocasió el grau de... eficàcia?! coherència?! organització?! de l'escola en qüestió), doncs això, deia que ara culmina (d'aquí a uns escassos 23 dies laborables) el meu primer any sencer de profe de secundària, i bé, potser encara no és hora de fer balanços, però per part meva ho he donat tot. Sóc plenament conscient que sempre es pot fer més, i millor, però aviam... amb 220 alumnes, 3 cursos, 2 crèdits variables i treballs de recerca... jo crec que no hi pot haver queixa. Perquè he passat de no tenir idea ni de com començar a fer una programació a portar tot el curs endavant.
Però ara sembla com si les forces minvéssin, en aquest moment de debilitat de vespre de dimecres, mitja setmana i em queda el més feixuc. Classes a batxillerat que es fan eternes, cansada i exhausta d'aguantar insolències d'adolescent gilipolles i carregat de punyetes, que t'exigeixen amb les dues mans obertes, però que es giren d'esquena cada cop que han de donar-te alguna cosa, per mínima que sigui (una treva de silenci i respecte a classe). Classes a la eso que costen d'estirar perquè tothom està cansat, nerviós, hiper saturat de treballs, exàmens, sense saber ni plantejar una decissió de grup. Perquè cada cop que s'intenta decidir alguna cosa, la classe es converteix en un mercat de verduleres...
Esgotada d'anar com una baldufa, i de sentir-me poc persona. Tinc ganes de poder-me sentir una mica lliure i flexible, i deixar d'anar sempre, sempre, sempre, sempre a toc del putu pito.
I amb unes ganes immenses de llençar el collons de despertador pel wàter. I dormir, i descansar, i riure, i somiar... fins que el cor em digui prou!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada