Ràbia

Se'm fa molt difícil (jo, que sóc dóna de lletres i paraules...) descriure el sentiment més fort d'avui. Primer comença gestant-se una mena de perplexitat endins, molt endins. Tot seguit, sents com alguna cosa se't remou en algun racó més profund que l'estómac, o els budells, o per allà enmig de les vísceres. De cop, aquest "no sé què" et puja coll amunt, com si fos una glopada agre però alhora amarga i rància, com si tot el mal gust dels vomitats més immunds et pugés de cop i volta a la boca.
No pots deixar-ho anar, però ho tens allà, més amunt del coll, ja, tocant les cordes vocals. Ai, que se t'escaparà... De cop, tremolors a les mans, a les barres... serres les dents per no deixar-ho anar, és com si uns fera lluités per sortir de dins teu i escopir-li a les dues malparides que tens al davant que no són més un un munt de merda. Que et fan fàstic, pena, repugnància... tant fàstic que no ets capaç de verbalitzar-ho perquè encara no s'han inventat unes paraules prou punyents per designar-lo.
I de cop, reacció extranya. La fera puja un xic més amunt, fins als ulls, i merda... et cau una llàgrima d'impotència. No t'han vist, tant li fa, però el que et fot més del cas és que no tinguis cap mecanisme més agressiu per demostrar la teva ràbia que a través de les llàgrimetes.
Bleda, fleuma, més que fleuma!!! Surt allà i clava'ls-hi un bon parell de bufetades o, com a mínim, fes que s'empassin les putes redaccions en forma de boles de paper!!!

----------------------------------------------------

Ahir l'altíssim em deia que l'objectiu de la meva tasca són els nanos en sí, que jo no puc ser el centre d'atenció.
I doncs??? és que jo no sóc persona??? és que jo no em mereixo un respecte???

----------------------------------------------------

No entenc res, el món està boig. I jo només tinc ganes de fugir lluny. I perdre de vista la "casa del terror" i tot aquest seguit de despropòsits surrealistes.
Uf...