Crònica d'un sopar desmadrat

El soparet de divendres va començar sent una trobada d'amics i companys de feina, va passar a ser un festivalot del mil i va acabar amb un final digne de l'estampa més punki que us pogueu imaginar.
La Núria em va passar a buscar per girona (merda de renfe, teisa i altres combinacions impossibles en transport públic), i llavors vam passar pel bronx banyolí a buscar el duo pimpinela, juli-hip hop i ruben-mod. Que fort, en ruben amb els cabells... llargs!
Entre riures i abraçades vam arribar a besalú, i allà ja ens esperaven els altres.
Havíem organitzat un sopar per compartir, i més que teca, la gent havia portat birra, birra, birra. El sopar va ser molt entretingut, entre riures i comentaris i posades al dia de les vides en general, i després va venir la gairebé obligada secció de xafarderies. Tots ho sabíem tot (o gairebé) de tots, però és com si sempre fes més gràcia saber les coses per boca del protagonista...
Llavors, osti, tu, anem a comprar tabac. En Manolo no té màquina, i el bar on ens fiaven la ratafia estava tancat, així que vam anar a l'altre. Feia un fred del mil, i encongits i amb les mans a les butxaques, en ruben i jo vam empènyer la porta del bareto en qüestió i... oh! sorpresa! La mauletada en pes de les terres garrotxines era allà, i mentre em barallava amb les monedes i la màquina, sento un:
- Noemí...!
Ostres, tu, que foooort! Sisu i Luard, què hi feu, aquí?!
Vam tornar cap a la casa i vam començar amb les paranoies. Quan algú deia:
- Què podem fer, ara?- la resposta era:
-Una dinàmica.
Vam fer de tot. I quan dic de tot, és de tot.
[malpensats!]
Ens vam encegar d'allò més amb la birra i més birra, i el sobadíssim veritat, atreviment o petó. Tots vam pringar amb el que ens va tocar i osti tu, quin fred que hi fa en aquesta casa, i quina humitat!
De cop (i de tant dinamitzats que estàvem), la cosa es va començar a descontrolar. I n'hi va haver que van posar-se a jugar a bolos amb ampolles de vidre i uns pots que hi havia en un prestatge, altres que es van perdre en algun raconet del pis superior, altres que no paraven de rallar amb la frase "nem al mas de nit, nem al mas de nit, nem al mas de niiiiiiiiit!!!".
Jo vaig decidir fer una retirada a temps, però vaig acabar dormint en un piló de gent, mantes, pots de vidre plens de vomitats... en fin, un fàstic!!!
Quan es va fer clar, l'únic matalàs va quedar desallotjat, i no m'ho vaig pensar dos cops, vaig anar cap allà. El piló de gent amb qui dormia em van seguir (deu ser perquè m'enduia unes quantes mantes...), i al final vam acabar passant fins i tot caloreta, mmm!

(la foto que he posat és de barrakes de figueres, però les cares del personal de divendres eren si fa no fa, les mateixes -o pitjor, ufff)