Murphi

Avui les classes han anat força bé, la gent es comporta més o menys, hi ha un ambient semblant a l'estudi, silenci, es pot explicar, preguntar, respondre. La classe, doncs, ha anat bé. I com que havíem acabat un tems, i faltaven 5 minuts, els alumnes m'han demanat que els deixés separar les taules i preparar-se per l'examen que tenien a continuació.
Jo, de bona fe, hi he accedit.
Una noia de la primera fila m'ha preguntat un dubte, i mentre li estava responent, ha entrat la directora a fotre bronca. Llavors he alçat el cap, i he vist que n'hi havia un parell que s'havien apalancat a la finestra i li clavaven queixalades a l'entrepà...
Ja he vist que l'havia cagada per 2 motius: perquè no he vist els dos que jalaven, i perquè havia acabat la classe 5 minuts abans d'hora.
Merda, he pensat, ara pillaré jo. I no ha fallat, a última hora m'ha cridat al seu despatx.
Joder, ha hagut de passar per allà just en aquell putu moment, no hagués pogut venir 2 minuts abans, no; i els hagués trobat a tots currant, escoltant, estudiant.

Apart d'això, veig com la meva apatia creix dia a dia, penso que tot plegat és un seguit de despropòsits. No importa que intentis fer bé les coses, tot és genial, perfecte, simple i planer fins que arriba el moment inevitable del putu però...
Ho trobo tan injust...!
No sé si sóc jo, o és el món sencer que està completament del revés!
...i diuen que és la llei, la llei de murphi!