Silencis

Silenci és el que he trobat més amunt de les muntanyes i de la gentada que va pel món fent el dominguero de la manera més vil. Estar-te unes quantes hores patejant pujada i unes quantes més patejant baixada per arribar a un lloc indeterminat del mapa, una mica més enllà del cul del món i adonar-te que... txas! ets a la puta rambla! uf, quina bofetada, així de cop i volta...

Sort que sempre hi ha una carena que trenca amb aquestes coses, l'únic que passa és que has de caminar una mica més, encara. Però el silenci, la calma, l'aire fresc, el riu fredíssim i la bona companyia bé s'ho valen tot això!
El silenci també l'he trobat en un bany nocturn sota el somriure creixent de la lluna groga. Un silenci ple de paraules que no cal dir perquè ja s'han dit massa vegades, sent conscients que la repetició desprestigia la paraula. I un cop la paraula no té prestigi, millor callar.

El silenci també s'ha presentat amb un cartell de 100 i pico quilòmetres lluny, agost, calor, agòbio, incertesa, vida pròpia, vida aliena, futur incert...

El silenci tot sovint em mata, però de vegades em revifa. De vegades sento que tinc una vida massa sorollosa, però quan m'aïllo i busco silenci, llavors trobo a faltar els estímuls. La vida, l'amor, el sexe. El passat, el present i el futur. Els somnis i les incerteses.

I la complicitat? vol dir silenci?

I el silenci, ha de ser forçosament incòmode?

Hi ha qui diu que somiem en blanc i negre. Jo en tinc els meus dubtes. Però somiem somnis muts? O hi ha diàlegs, alguna música de fons?