No voldria espatllar aquesta imatge tan bonica que algú ha retratat en una paret d'una ciutat del nord de Noruega. Penso en aquells països del nord i els veig com a territoris civilitzats, on imperen el seny, la solidaritat, la igualtat d'oportunitats i la responsabilitat dels governants. Potser és un somni, com ho és imaginar-se un paradís de senderi en una arcàdia particular...
No us ho puc assegurar, no hi he estat mai.
El que sí que puc fer és maleïr els ossos a tots els malparits corruptes i cabrons que ens governen aquí, en aquest país de panedeta i de pena anomenat espanya, al qual estic obligada per constitució i per cuyongs a pertànyer. Ahir, l'última perla de tantes altres... resulta que es planta un senyor de l'OCDE a madrid i diu que a espanya encara hi ha moltes coses per retallar, que cal apujar els impostos, l'IRPF, etc. etc. per assegurar-nos al sortida de la crisi.
I jo em miro la tele amb cara d'incredulitat màxima i no entenc res, una vegada més. Ja no sé si és que la imbècil sóc jo, o és que ens intenten prendre el pèl d'una manera tan descarada que ja no intenten ni camuflar-ho gens ni mica. Que ara també resulta que els senyors directius dels bancs intervinguts amb els nostres diners públics passen a ser dirigents de les fundacions socials dels bancs desapareguts. O el que és el mateix: els treballadors al carrer, els pobres que deuen hipoteques segueixen sent embargats i condemnats a seguir arruinats per seculum seculorum, i els peixos grossos segueixen mantenint les poltrones, els sous i els privilegis.
Tot sovint penso que al llarg de la història més recent la societat s'ha esforçat per construir un sistema que garantís el benestar i la prosperitat, però el que realment ha acabat passant és que el sistema que s'ha enaltit amb tant esforç ens ha acabat convertint en titelles, en esclaus dels seus engranatges, paperassa i incomprensió. I sabeu què? doncs que després de donar-hi moltes voltes jo ja dic que prou, que avorreixo les polítiques d'europa i tota aquesta gentussa encarcarada que va guarnida amb vestits cars i corbates de seda, que es creuen per damunt de tot i de tothom, que parlen amb la veritat absoluta i es vanaglorien de saber-ne més que ningú. Tots aquells que són capaços d'alliçonar-nos sobre com arribar a finals de mes amb un sou de (puta) merda, mentre d'altra banda se'ls escapa dir que amb 5.000 eurus mensuals no en tenen ni per començar. Sí, sí, a tots aquests em refereixo: banquers, polítics, advocats, notaris, empresaris, buròcrates diversos... A tots ells els dic clar i català que jo no hi combrego, que passo. Que no hi ha cap hipoteca, ni cap préstec bancari que valgui una vida humana. Que els hauria de caure la cara de vergonya veient els esforços que fa la gent corrent, humil, per ajudar els que estan en la mateixa situació. Els esforços dels avis que ajuden els fills i els néts perquè puguin menjar cada dia. Els milers de famílies que ja no reben cap prestació... Els milers de voluntaris a l'atur que ajuden els que encara tenen menys... Els centenars de persones que es mobilitzen cada dia per evitar que els bancs sense escrúpols deixin una família sense sostre perquè no poden pagar la refotuda hipoteca.
Per això... mullar-se amb la pluja de colors, amb la cara descoberta, per no restar indiferent a les injustícies. No podem deixar que les nostres ments quedin idiotitzades amb tecnologies enlluernadores i paraules repletes de missatges buits. Cal no perdre el nord, no podem permetre'ns el luxe d'oblidar qui som, d'on venim i què volem. I cridar-ho fort, molt fort, que no hi hagi cap orella sorda que no ens senti!
