Cap de setmana amb regust del tot saharauí... Per començar, divendres a la tarda vam anar a rebre en Brahim, el director del centre de mutilats de guerra i mines Martir Chereif, a l'estació. Després dels petons i les abraçades, gaaaaaaalbi, vam pujar a Hortsavinyà.
Vam treballar de valent durant tot el cap de setmana. Només em vaig aturar una estona a la tarda per baixar amb en Brahim a Pineda pel passi de fotos del viatge als campaments. La resta de companys del col·lectiu no sabien que havia vingut en Brahim, i clar, en veure'l van tenir una gran sorpresa, perquè us puc assegurar que en Brahim és un home que no et deixa mai indiferent...!
El passi va ser un èxit, vam omplir l'auditori de Can Comas, la gent a la sortida ens comentava que havia sigut molt interessant, i sobretot els havia agradat poder veure el director del centre.
Després, més relaxats, vam anar tota la colla a un restaurant a sopar, i també va afegir-s'hi l'Abderraman, que és el germà d'en Salek, Larabàs i la Naama, que viu i estudia a Barcelona. Ostres, tenir-lo allà va ser com tenir-los a tots 3 i a la Koria altre cop al davant, s'assemblen moltíssim: els ulls de la germana, el posat d'un germà, la cara de la mare, l'actitud del guajiro... Que fort!
Havent sopat vam tornar a can pica, i vam estar fins gairebé les 4 de la matinada fent tes i mirant les fotos del viatge. Resulta que l'Abderraman no havia vist mai la seva neboda, filla del seu germà Baba, i en Toni li havia promès que li faria fotos. Quan la va veure, es va emocionar moltíssim!!! Va ser un moment increïble.
Diumenge, de bòlit, va passar rapidíssim entre tes i feina a tope a la cuina i a les habitacions, ens posàvem a dinar a les 6 de la tarda... però va anar molt bé! I dilluns, ens vam endur en Brahim a conèixer Girona. Li va encantar: les pedres del barri vell, els ponts de l'onyar, els cafès, el restaurant, casa nostra... Tot li va semblar preciós, tot menys els gots que tenim per fer el te... diu que me'n farà arribar un joc. Que bé! perquè aquí no n'hi ha, i mira que una tarda vam recórrer totes les botigues de Salt, i no gots, ni safata de fer el te...
Ahir, segons el programa, a dos quarts de vuit del vespre, en Brahim tenia entrevista amb una doctora i una infermera que volen anar a treballar als campaments uns dies i no saben com fer-s'ho. Doncs a l'hora puntuals ja érem al lloc de trobada; la reunió va anar molt bé, i en acabat, vam anar amb en Toni i en Pep a menjar peix fregit, gambes, pop, calamars...
Aquest matí hem anat a revelar fotos per penjar a l'expo del centre (un autèntic piló de fotos), i després de fer un cafè i uns quants encàrrecs, l'he acompanyat a l'estació de tren. Avui viatjava a Burgos, a casa d'un metge saharauí que fa molt temps que viu i excerceix en aquella ciutat.
Els comiats són una cosa difícil de passar, i avui també ha sigut complicat. No sé quan el tornarem a veure, suposo que serà aviat, ja que ell com que és diabètic, ve sovint. Però el cas és que t'escarrasses perquè els dies que passa aquí estigui el millor possible, però saps que quan se'n torna al seu país tot torna a la situació desesperant de l'aquí no passa res. I ni te dic si un dia pogués venir en Salek...
En fi, hi ha un llaç fort que em lliga amb ells, amb el poble saharauí. Potser és perquè he posat noms i cares a la seva causa, i ara és com si fossin els meus germans, el meu poble... i ells agraeixen enormement aquest compromís.
Avui, quan he girat cua i anava cap a casa, em tornaven a rodolar llagrimetes galtes avall, d'impotència, suposo.
Vam treballar de valent durant tot el cap de setmana. Només em vaig aturar una estona a la tarda per baixar amb en Brahim a Pineda pel passi de fotos del viatge als campaments. La resta de companys del col·lectiu no sabien que havia vingut en Brahim, i clar, en veure'l van tenir una gran sorpresa, perquè us puc assegurar que en Brahim és un home que no et deixa mai indiferent...!
El passi va ser un èxit, vam omplir l'auditori de Can Comas, la gent a la sortida ens comentava que havia sigut molt interessant, i sobretot els havia agradat poder veure el director del centre.
Després, més relaxats, vam anar tota la colla a un restaurant a sopar, i també va afegir-s'hi l'Abderraman, que és el germà d'en Salek, Larabàs i la Naama, que viu i estudia a Barcelona. Ostres, tenir-lo allà va ser com tenir-los a tots 3 i a la Koria altre cop al davant, s'assemblen moltíssim: els ulls de la germana, el posat d'un germà, la cara de la mare, l'actitud del guajiro... Que fort!
Havent sopat vam tornar a can pica, i vam estar fins gairebé les 4 de la matinada fent tes i mirant les fotos del viatge. Resulta que l'Abderraman no havia vist mai la seva neboda, filla del seu germà Baba, i en Toni li havia promès que li faria fotos. Quan la va veure, es va emocionar moltíssim!!! Va ser un moment increïble.
Diumenge, de bòlit, va passar rapidíssim entre tes i feina a tope a la cuina i a les habitacions, ens posàvem a dinar a les 6 de la tarda... però va anar molt bé! I dilluns, ens vam endur en Brahim a conèixer Girona. Li va encantar: les pedres del barri vell, els ponts de l'onyar, els cafès, el restaurant, casa nostra... Tot li va semblar preciós, tot menys els gots que tenim per fer el te... diu que me'n farà arribar un joc. Que bé! perquè aquí no n'hi ha, i mira que una tarda vam recórrer totes les botigues de Salt, i no gots, ni safata de fer el te...
Ahir, segons el programa, a dos quarts de vuit del vespre, en Brahim tenia entrevista amb una doctora i una infermera que volen anar a treballar als campaments uns dies i no saben com fer-s'ho. Doncs a l'hora puntuals ja érem al lloc de trobada; la reunió va anar molt bé, i en acabat, vam anar amb en Toni i en Pep a menjar peix fregit, gambes, pop, calamars...
Aquest matí hem anat a revelar fotos per penjar a l'expo del centre (un autèntic piló de fotos), i després de fer un cafè i uns quants encàrrecs, l'he acompanyat a l'estació de tren. Avui viatjava a Burgos, a casa d'un metge saharauí que fa molt temps que viu i excerceix en aquella ciutat.
Els comiats són una cosa difícil de passar, i avui també ha sigut complicat. No sé quan el tornarem a veure, suposo que serà aviat, ja que ell com que és diabètic, ve sovint. Però el cas és que t'escarrasses perquè els dies que passa aquí estigui el millor possible, però saps que quan se'n torna al seu país tot torna a la situació desesperant de l'aquí no passa res. I ni te dic si un dia pogués venir en Salek...
En fi, hi ha un llaç fort que em lliga amb ells, amb el poble saharauí. Potser és perquè he posat noms i cares a la seva causa, i ara és com si fossin els meus germans, el meu poble... i ells agraeixen enormement aquest compromís.
Avui, quan he girat cua i anava cap a casa, em tornaven a rodolar llagrimetes galtes avall, d'impotència, suposo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada