La gent em pregunta què tal ha anat pel Sàhara, i sabeu què? no sé què contestar.
Bé, sí, ha anat de puta mare, ha sigut el millor viatge de la meva vida, he viscut moltíssimes emocions de tota mena amb la màxima intensitat... però em fa l'efecte que ho tinc tan a prop encara que tanco els ulls i sento el tros de pell que no em cobreix la melfa, o el turbant, ple de sorra... o aquell sol de justícia al clatell, o les rialles de les saharauies, o el tuf de les cabres, o el sostre d'estrelles a les nits.
Encara tinc massa aferrada la seva causa, la ràbia màxima i tota la impotència d'un poble que resta empresonat davant d'un mur que és 3 cops el de Berlín; que està finançat per França, Aràbia Saudita o els jueus americans, entre d'altres; que està sembrat amb més de 5 milions de mines anti-persona...
Encara em sento massa endins aquesta gent, que m'han obert el cor per donar-me el poc que tenen, i que m'han acollit com una més de la família, que m'han ensenyat a no perdre mai l'esperança ni el somriure, a no rendir-se mai.
Em cauen unes llàgrimes que us poden semblar absurdes quan recordo com ens van acomiadar a l'aeroport de tindouf, i com era jo la que plorava i ells somreien amb aquelles dents corcades i em repetien que hem de confiar en el demà, perquè algun dia ens retrobarem en el Sàhara lliure!
(inshala!)
És per tot això que encara no puc explicar-vos les anècdotes escabroses del viatge; com les cabres deboren el plàstic o roseguen els motors de cotxe que hi ha tirats pel carrer, com vam arribar a Tifariti després de 10 hores de sotracs pel desert, com n'és de bo i cruixent el pa de sorra, o quanta paciència s'ha de tenir cada cop que algú treu la tetera i es fa un te... per no parlar dels pinxos de cor de camell, l'estat més que deplorable dels cotxes saharauís, i l'instint d'orientació de l'Asman. I en Gaaaaaalbi! I en Salek 'guajiro' 'la vida es un cachimbambé que sube i que baja...'!!!! I en Sidi i la seva encoloniada. I la Koria i la Naama i la Mariam i els nens i nenes amb aquella mirada tan ampla i neta. Que grans!
Bé, sí, ha anat de puta mare, ha sigut el millor viatge de la meva vida, he viscut moltíssimes emocions de tota mena amb la màxima intensitat... però em fa l'efecte que ho tinc tan a prop encara que tanco els ulls i sento el tros de pell que no em cobreix la melfa, o el turbant, ple de sorra... o aquell sol de justícia al clatell, o les rialles de les saharauies, o el tuf de les cabres, o el sostre d'estrelles a les nits.
Encara tinc massa aferrada la seva causa, la ràbia màxima i tota la impotència d'un poble que resta empresonat davant d'un mur que és 3 cops el de Berlín; que està finançat per França, Aràbia Saudita o els jueus americans, entre d'altres; que està sembrat amb més de 5 milions de mines anti-persona...
Encara em sento massa endins aquesta gent, que m'han obert el cor per donar-me el poc que tenen, i que m'han acollit com una més de la família, que m'han ensenyat a no perdre mai l'esperança ni el somriure, a no rendir-se mai.
Em cauen unes llàgrimes que us poden semblar absurdes quan recordo com ens van acomiadar a l'aeroport de tindouf, i com era jo la que plorava i ells somreien amb aquelles dents corcades i em repetien que hem de confiar en el demà, perquè algun dia ens retrobarem en el Sàhara lliure!
(inshala!)
És per tot això que encara no puc explicar-vos les anècdotes escabroses del viatge; com les cabres deboren el plàstic o roseguen els motors de cotxe que hi ha tirats pel carrer, com vam arribar a Tifariti després de 10 hores de sotracs pel desert, com n'és de bo i cruixent el pa de sorra, o quanta paciència s'ha de tenir cada cop que algú treu la tetera i es fa un te... per no parlar dels pinxos de cor de camell, l'estat més que deplorable dels cotxes saharauís, i l'instint d'orientació de l'Asman. I en Gaaaaaalbi! I en Salek 'guajiro' 'la vida es un cachimbambé que sube i que baja...'!!!! I en Sidi i la seva encoloniada. I la Koria i la Naama i la Mariam i els nens i nenes amb aquella mirada tan ampla i neta. Que grans!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada