Nit de Sant Joan

Es trobaven sols en aquelles alçades, ta sols que fins i tot abaixaven la veu, com per evitar que les ombres del bosc es despertessin. I tot i així, a la calç de les cel·les semblava rebotar cada paraula i cada respiració com si les absorbissin per a coneixement de l'eternitat. La Pentinada va servir més vi mentre la foguera se li multiplicava per mil als ulls, i els cabells se li esborrifaven una mica més a cada cop de vent. Els va servir un beuratge elaborat per mi mateixa, per apagar les angoixes, una base de greix d'oli amb arrels de mandràgora, i amb aromes blaves de matallops i de fulles de belladona -en nombre senar, és clar- i alguna cosa més, que és més miraculós que el vi consagrat, i llàstima que no hagi portat pomes espinoses. La Pentinada va dansar mentre oferia els seus licors i l'Elda va brindar amb en Bernat, amb tantes guspires a la mirada dilatada de luxuria que dues papallones de llum la confonien amb el foc.
Els bolets i els licors van encendre els cants, que també van enfilar-se dins la capella i van ressonar a l'altar, i l'Elda va treure's la roba per ballar vora el roig de les flames, l'herba calenta sota els seus peus nus. Ell va embadalir-se en la seva bellesa, ombra de dona que es bellugava sinuosa entre el foc diabòlic i les parets sagrades. Les altres van fer el mateix, inclosa la Pentinada, després de dibuixar una esctrella de cinc puntes a terra -el sagrat tetragranmaton, afirmava, l'estrella flamígera-.
Les seves cabelleres van esquitxar espurnes de l'ardor, les cintures van moure's davant la llum com incessants regalims de tinta negra. Tot el santuari va esdevenir vermell, vermell tènue pampalluguejant, i de sobte ja no feia fred.

[de La pregària del diable, d'en Jordi Cabré]