Aquest matí m'he passat més de 5 hores amb la meva mare a urgències, li ha donat un atac de dolor provocat per un cúmul de situacions emocionalment insuportables.
Doncs bé, hem arribat a casa i s'ha muntat un pollastre, i no he pogut més: he petat. Ara estic com si anés borratxa, una barreja de calma i apatia que no em puc treure de sobre. No m'agrada gens ni mica aquesta inestabilitat emocional, és el que més detesto... però la situació actual torna a portar-me merda per un tubo. I llavors, penso que a tots us importa una puta merda com em sento. Al capdavall, tothom escombra cap a casa, i als altres, que els donguin. Em repugna viure així, em sento tan buida i tan incapaç de canviar les coses...
Llavors apareix la necessitat imperiosa de marxar tan lluny com el món em permeti anar. De marxar i no tornar-vos a veure mai més, per viure d'una vegada per totes alliberada de la pressió que exerciu damunt meu, per desfer-me per sempre d'aquesta merda que m'oprimeix el cor i l'esquena, que no em deixa respirar. De marxar i que tot sigui nou al meu voltant, per poder-me inventar una noemí nova que no conegui el gust amarg de la decepció.
El què passa a cantinuació és que el meu pal de consciència m'informa que no hi ha ni un sol racó de món que es lliuri de l'amargor. I que la buidor ho omple tot.
(Ara miro aquesta foto i me n'adono de com n'era de feliç al figuerola de girona. Allò sí que eren dies de felicitat i senzillesa...)
Doncs bé, hem arribat a casa i s'ha muntat un pollastre, i no he pogut més: he petat. Ara estic com si anés borratxa, una barreja de calma i apatia que no em puc treure de sobre. No m'agrada gens ni mica aquesta inestabilitat emocional, és el que més detesto... però la situació actual torna a portar-me merda per un tubo. I llavors, penso que a tots us importa una puta merda com em sento. Al capdavall, tothom escombra cap a casa, i als altres, que els donguin. Em repugna viure així, em sento tan buida i tan incapaç de canviar les coses...
Llavors apareix la necessitat imperiosa de marxar tan lluny com el món em permeti anar. De marxar i no tornar-vos a veure mai més, per viure d'una vegada per totes alliberada de la pressió que exerciu damunt meu, per desfer-me per sempre d'aquesta merda que m'oprimeix el cor i l'esquena, que no em deixa respirar. De marxar i que tot sigui nou al meu voltant, per poder-me inventar una noemí nova que no conegui el gust amarg de la decepció.
El què passa a cantinuació és que el meu pal de consciència m'informa que no hi ha ni un sol racó de món que es lliuri de l'amargor. I que la buidor ho omple tot.
(Ara miro aquesta foto i me n'adono de com n'era de feliç al figuerola de girona. Allò sí que eren dies de felicitat i senzillesa...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada