A les 6 aquesta matinada m'he despertat amb l'habitació il·luminada per un llamp, i tot seguit, un tro. La pluja ha seguit caient, i acaronada pels llençols i pel confort de saber que estic de vacances, m'he adormit unes quantes hores més. Després de llevar-me, he obert la finestra i ves, encara hi havia núvols grisots que entrenyinaven el cel. He estat tot el matí feinejant, ara exàmens (sí, sí, ara toca preparar recuperacions), ara feina de casa (rentadores, fregona, escombra, roba...), i la pluja ha seguit caient amb ritme intermitent.
Ara, després de dinar i d'arreglar la cuina, sembla que torna a espurnejar i que s'hi torna a posar. Està clar que avui el cel està una mica igual que jo. Enterbolit, entrenyinat.
(...)
Et declares amant de les coses senzilles, clares. Però al mateix temps, et veus incapaç de superar aquest laberint d'anhels, desitjos i necessitats. Fins a quin punt no és una qüestió d'orgull, tot plegat?? No ho sé, no ho sé.
Sempre t'han agradat els reptes, les coses difícils. Superar els entrebancs i sortir-te amb la teva és una cosa que t'omple i et fa sentir viva, capaç... però aquesta mena d'atzucac ja comença a cansar-te, sempre amb els mateixos dubtes i els mateixos dilemes.
Voldries fer la maleta, tancar la porta i fotre el camp. Voldries oblidar-ho tot, a tots, i deixar espai per a les cares noves. Voldries ser una ànima anònima amb el 100% d'oportunitats de conèixer i descobrir, però ai, no pots.
El monstre de la sol·litud et persegueix com si fos una ombra que se t'arrapa i juga amb tu, com ho faria amb un canvi de direcció de la llum. Intentes esquivar-lo i de tant en tant te'n surts: et sents rodejada de cares amigues i per un moment, ja no hi penses.
Però tornes a casa i tombes al cap a banda i banda. Hi tornes: a banda i banda. Què hi veus? res. Ombres, obligacions, responsabilitats. Tothom a fora creu que ets vàlida per a fer-ho tot, que ets capaç d'estirar de qualsevol carro i de reflotar qualsevol barco mig enfonsat. I ja t'agrada. Però després tornes a casa i... res. El monstre altre cop. El monstre i el miratge.
El miratge d'una escalfor que saps del cert que és irreal, però t'hi aferres, perquè en aquests moments és l'única cosa que pots tenir entre mans... tot i no tenir-ho físicament parlant...
(...)
Diuen les àvies que El dimoni inventà el tro per espantar, i déu inventà el llamp per avisar.
Ara, després de dinar i d'arreglar la cuina, sembla que torna a espurnejar i que s'hi torna a posar. Està clar que avui el cel està una mica igual que jo. Enterbolit, entrenyinat.
(...)
Et declares amant de les coses senzilles, clares. Però al mateix temps, et veus incapaç de superar aquest laberint d'anhels, desitjos i necessitats. Fins a quin punt no és una qüestió d'orgull, tot plegat?? No ho sé, no ho sé.
Sempre t'han agradat els reptes, les coses difícils. Superar els entrebancs i sortir-te amb la teva és una cosa que t'omple i et fa sentir viva, capaç... però aquesta mena d'atzucac ja comença a cansar-te, sempre amb els mateixos dubtes i els mateixos dilemes.
Voldries fer la maleta, tancar la porta i fotre el camp. Voldries oblidar-ho tot, a tots, i deixar espai per a les cares noves. Voldries ser una ànima anònima amb el 100% d'oportunitats de conèixer i descobrir, però ai, no pots.
El monstre de la sol·litud et persegueix com si fos una ombra que se t'arrapa i juga amb tu, com ho faria amb un canvi de direcció de la llum. Intentes esquivar-lo i de tant en tant te'n surts: et sents rodejada de cares amigues i per un moment, ja no hi penses.
Però tornes a casa i tombes al cap a banda i banda. Hi tornes: a banda i banda. Què hi veus? res. Ombres, obligacions, responsabilitats. Tothom a fora creu que ets vàlida per a fer-ho tot, que ets capaç d'estirar de qualsevol carro i de reflotar qualsevol barco mig enfonsat. I ja t'agrada. Però després tornes a casa i... res. El monstre altre cop. El monstre i el miratge.
El miratge d'una escalfor que saps del cert que és irreal, però t'hi aferres, perquè en aquests moments és l'única cosa que pots tenir entre mans... tot i no tenir-ho físicament parlant...
(...)
Diuen les àvies que El dimoni inventà el tro per espantar, i déu inventà el llamp per avisar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada