...diria que la bogeria generalitzada cada cop està més extesa. Jo necessito aire i uf, respirar... no tiro més. La gent que sap que fa mal (i sap com fer-te'n, molt) me n'està fent. No entenc què hi guanyen... si total, la vida és el que tu vols que sigui... per què sembla com si la gent no sabés viure sense esgarrapar, escopir, mossegar... els altres?
No sé si ja he fet el cor fort (o és que ja me'n queda poc), o és que ja la pell és morta i mira... em quedo tal qual, com si tingués el cor de porexpan... com si fos una figura sense ànima, ni amor propi, ni orgull (de tants cops que me l'han trepitjat i me l'han fet empassar, després).
Per què ha de ser que els assumptes familiars són els que m'enfonsen més avall, i sempre, sempre, sempre, sempre, sempre... sempre em fan pagar els plats trencats a mi? I sempre em sento agredida en el més fons de mi, per què necessiten fer-me sempre això??
Estic trista, decebuda, amb el cap cot.
Necessito que brilli el sol, marxar. Què més puc fer?!